Geografia Cultural

En el moment que la ciència geogràfica esdevé més acadèmica (finals del XIX, principis del XX), i es van diferenciant noves branques de la geografia, als EUA i a partir de l'obra de Carl. O. Sauer, professor de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, s'inicia la més coneguda de les escoles de la Geografia Cultural.

Centrada en l'estudi dels "paisatges culturals", aquest concepte que ressalta la capacitat dels coneixements i activitats humanes per modificar i construir paisatges, es vist com una reacció a les idees geogràfiques predominants a l'inici de la carrera de C. O. Sauer, descrites com a "determinisme geogràfic", on es considerava l'acció humana com a directament condicionada o "determinada" pel marc físic on s'assentava.

L'article "Recent Developments in Cultural Geography", publicat l'any 1927 per Sauer, es una fita per a la Geografia Cultural, en una línia que durant molts anys ha estat estudiada pels geògrafs americans i la Carla.

A Europa el concepte de Geografia Cultural ha anat més lligat al de Geografia Humana, ressenyant-se com a precursors a Friederich Ratzel a Alemanya, o bé Paul Vidal de la Blache a França.

La Geografia Cultural, a dia d'avui, abasta camps tant actuals com la globalització, l'hegemonia cultural o bé el colonialisme i l'imperialisme, així com els temes clàssics de regió cultural o paisatge cultural.

Text original de Viquipèdia

Deixar

• Posar o col·locar, algú, (allò que subjecta) en un lloc


• Cedir (una cosa) per a usar-la un cert temps, prestar


• Precedint un infinitiu introduït amb la preposició de, cessar, acabar


• Fer, una cosa, una marca, un senyal que resta com a empremta


• Cessar d'ésser o estar en un lloc, d'anar per un indret


• Cessar d'ésser o d'estar amb una persona, de tenir-hi relació, tracte, abandonar


• No prosseguir (alguna cosa), renunciar-hi, abstenir-se de fer-la


• Fer que resti (una persona o una cosa) en un estat determinat


• Cessar de retenir (una cosa) i posar-la en possessió d'altri


• Fer que algú continuï tenint (alguna cosa), no prendre-la-hi, no desposseir-l'en

Harapo, jirón.

harapo.

(De [h]arpar, quizá infl. por trapo).

1. m. andrajo (‖ pedazo o jirón de tela).

2. m. Líquido ya sin fuerza, o aguardiente de poquísimos grados, que sale por la piquera del alambique cuando va a terminar la destilación del vino.

andar, o estar, alguien hecho un ~.

1. locs. verbs. coloqs. Llevar muy roto el vestido.

jirón.

(Del fr. giron, regazo).

1. m. Faja que se echaba en el ruedo del sayo o de la saya.

2. m. Pedazo desgarrado del vestido o de otra ropa.

3. m. Pendón o guion que remata en punta.

4. m. Parte o porción pequeña de un todo.

5. m. Heráld. Figura triangular que, apoyándose en el borde del escudo, llega hasta el centro o corazón de este.

6. m. Perú. Vía urbana compuesta de varias calles o tramos entre esquinas.

Competència

• Dret de decidir, sia en virtut d'una autoritat legal, sia en virtut d'un reconegut coneixement de la matèria
• Rivalitat d'interessos entre persones que persegueixen el mateix objecte
• Rivalitat entre dos o més productors o comerciants, amb vista a controlar el mercat més ampli possible
• Esforç per aconseguir allò a què un altre també aspira
• Acció antagònica entre els organismes que ocupen un mateix nínxol ecològic per la possessió de llurs recursos alimentaris, d'espai, de llum, etc
• En gramàtica generativa, coneixença que tot parlant té del model abstracte de la llengua i en particular de les seves possibilitats de generar frases d'acord amb les regles sintàctiques
• Capacitat legal
• En un riu o corrent d'aigua, possibilitat que té de transportar materials aïllats de la mida màxima compatible amb la velocitat
• Conjunt d'assumptes sobre els quals un jutge o un tribunal exerceixen jurisdicció
• Deure i dret atorgats per la llei a un òrgan jurisdiccional, amb exclusió de qualsevol altre, d'administrar justícia en un cas concret

Font: enciclopèdia.cat

Narcolèpsia

La narcolèpsia és un trastorn neurològic crònic causat per la incapacitat cerebral de regular normalment els cicles de somni i despertar. En diversos moments del dia, les persones amb narcolèpsia experimenten impulsos fugaços de dormir. Si l'impuls es torna aclaparant, els pacients es queden dormits durant períodes que duren des d'uns segons a diversos minuts. En casos rars, algunes persones poden romandre dormides durant una hora o més.

Els episodis de somni narcolèptic poden produir-se en qualsevol moment, i per això freqüentment són profundament incapacitants. Les persones poden quedar-se dormides involuntàriament en el treball o l'escola, mentre estan conversant, jugant, menjant, o, més perillosament, manejant un automòbil o operant altres tipus de maquinària potencialment perillosa. A més de la somnolència diürna, tres altres símptomes principals caracteritzen freqüentment la narcolèpsia: cataplexia, o la pèrdua sobtada del to muscular voluntari; al·lucinacions vívides durant l'inici del somni o al despertar; i breus episodis de paràlisi total al començament o al final del somni.

La narcolèpsia no és rara, però és una afecció poc reconeguda i diagnosticada. D'acord amb les estimacions actuals, el trastorn afecta al voltant d'un de cada 2.000 nord-americans, un total de més de 135.000 individus. Després de l'apnea obstructiva del somni i la síndrome de les cames inquietes, la narcolèpsia és el tercer trastorn del somni primari més freqüentment diagnosticat trobat en els pacients que busquen tractament en clíniques del somni. Però la taxa exacta de prevalença segueix sent incerta, podent el trastorn afectar a un segment més gran de la població del que actualment s'estima.

La narcolèpsia apareix en tot el món en tots els grups ètnics i racials, afectant a ambdós sexes per igual. Però les taxes de prevalença varien entre les poblacions. Comparades amb la població dels Estats Units, per exemple, la taxa de prevalença és substancialment menor a Israel (al voltant d'un en 500,000) i considerablement major en el Japó (al voltant d'un en 600).

Font: Vikipèdia

Acufen

El acúfeno es la percepción de uno o varios sonidos en los oídos, que no proceden de una fuente de emisión externa. Suelen ser pitidos o zumbidos, aunque algunos pacientes refieren la sensación de oir del sonido del mar, grillos o burbujeos. La percepción de sonidos de unos segundos de duración se considera normal, pero cuando la duración de éstos se prolonga durante horas o bien se presentan de una forma constante, el acúfeno corresponde a un fenómeno patológico de la vía auditiva. Esta patología es mucho más frecuente de lo que pensamos. En Estados Unidos se estima que más de 40 millones los presentan y de ellos, 10 millones están seriamente afectados. Extrapolando estos datos a la población española, más de 800.000 personas la padecen.


Fòrum d'acúfens
Font: Unidad de Acúfenos e Hiperacústia

Hedonisme

Concepció ètica que considera que la consecució del plaer determina el valor moral de l’acció. D’aquesta manera l’hedonisme identifica el bé amb el plaer, que passa a ser considerat com el fi últim que persegueix l’acció humana. El tema del valor moral del plaer com a fi últim o guia de l’acció moral va ser àmpliament discutit en tots els corrents filosòfics grecs del segle IV aC, i es troben expressions d’un cert hedonisme en alguns sofistes com Gorgies o Antifont, però els qui la van defensar i van desenvolupar més específicament van ser els cirenaics, i especialment el seu fundador Aristip (veure text). Ja que els cirenaics sustentaven una teoria escèptica del coneixement, segons la qual «només podem estar certs de les sensacions», fonamentaven l’acció humana sobre les dades de les impressions immediates, raó per la qual defensaven els que anomenaven plaers en moviment. (Distingien entre el plaer com a moviment lleuger i suau, del dolor, entès en termes físics com a moviment rude o violent). D’aquesta manera, sostenien que l’únic bé que ha de perseguir l’acció humana és la consecució del plaer, entès com a plaer individual, immediat i sensible. El platònic Eudox de Cnido va defensar tesis morals semblants, contra les que va argumentar Plató. (També Aristòtil considerava inadequat el plaer com a fonament de la moral).

L’altre gran corrent hedonista de l’antiguitat va ser la representada per Epicur i els seus seguidors. «El plaer és el principi i el fi de la vida feliç», afirmava Epicur, però no entenia el plaer com a plaer immediat, sinó com a plaer estable i absència de dolor. Per això els epicuris destacaven els plaers estàtics o catastemátics, aquells que proporcionen la ataraxia o tranquil·litat d’ànim. D’aquí sorgeix la necessitat de calcular l’acció en funció de la consecució del màxim plaer, que no s’identifica amb el màxim plaer actual, ja que un plaer momentani pot, potser, conduir posteriorment a major dolor, i inversament, un dolor actual (com el patit en una intervenció quirúrgica), pot conduir a un major plaer futur.

De vegades també s’han considerat hedonistes els filòsofs utilitaristes com J. Bentham o J.S. Mill, però en aquests el plaer no es subordina a l’individu, sinó a la societat perquè, segons ells, el bé moral és la consecució del plaer per al màxim nombre de persones.

Armadillo Navideño

En la classificació científica dels éssers vius, l’armadillo pertany al regne dels animals (Animalia), un ampli grup d’espècies eucariotes, heteròtrofes i pluricel·lulars, que es caracteritzen per tenir capacitats de locomoció i un pla corporal fixa. La mobilitat és la característica principal dels membres d’aquest regne, però cal dir que no és exclusiva d’aquest grup.

El següent graó de la classificació jeràrquica de les espècies és la filiació. El gènere estudiat pertany als cordats (Chordata), que és el grup amb major diversitat de nínxols ecològics conquerits, i el que han demostrat un major nombre d’adaptacions al medi. En destaquen la capacitat d’autoregulació i organització interna, l’elevació i el manteniment constant de la temperatura del cos –en aus i mamífers-, el sistema digestiu és complet -boca i anus-, es reprodueixen sexualment –sexes separats-, la fecundació pot ser externa com interna –en el cas concret de l’armadillo és interna-, tenen un cor ventral, un esquelet ossi, la musculatura segmentada, una cua post-natal i la faringe amb funcions respiratòries i digestives.

L’armadillo és inclòs dins dels mamífers (Mammalia). El principal tret és la presència de glàndules mamàries a les femelles de totes les espècies. Aquestes glàndules segreguen llet per alimentar les cries durant els primers mesos de vida. La composició simplificada dels ossos del crani també n’és una característica, a l’igual que la part inferior de la mandíbula, formada per un sol os mòbil, l’articulació del coll, la cadena d’ossos petits a les orelles que permeten la transmissió de sorolls, un olfacte molt desenvolupat, un cervell complex, l’aparició d’un diafragma muscular per separar la capacitat toràcica de l’abdominal, extremitats toràciques i el revestiment de pèls a gran part de la superfície del cos.

L’ordre del Xenarthra, significa “articulacions insòlites”, té com a característica principal i exclusiva el fet que les articulacions vertebrals a nivell lumbar són diferents a les de qualsevol altre mamífer.

Els dasypòdids són la família a la qual pertanyen els armadillos, la descripció de la qual ve a continuació. Els diferents gèneres d’aquesta família són: Euphractus, Cabassous, Chaetophractus, Zaedyus, Tolypeutes, Priodontes, Calyptophractus, Chlamyphorus i el Dasypus.

Informació recollida amb l'ajuda del Rei dels galifardeus

El Vesc

"De ben petit, a casa per Nadal, no faltava mai una branqueta de vesc penjada vora la porta d'entrada. La branqueta, o millor dit les restes de la branqueta ja seca sense els seus fruits blanquinosos i sense la major part de les seves fulles, durava fins el Nadal següent, i la mare la substituïa per una de nova. Diu la tradició que el vesc dóna bona sort a la llar on és present. I també diu que un petó espontani sota el vesc, la mateixa nit de Nadal, garanteix trobar l’amor que es busca o mantenir el que es té. Al vesc, a més a més, se li atribueix el do de la fertilitat, a part de tenir propietats medicinals sobre les que ja ens informaven Plini i Hipòcrites. Per si fóra poc Enees va triar una branca de vesc d’or per entrar a l’infern, i el no menys conegut druida Panoràmix fabricava una poció màgica a base de vesc que feia invencible a qui la prenia. Tanta popularitat nadalenca i el fet de posseir principis farmacològics d’alt valor han dut al vesc (Viscum album) a ser una planta força rara, encara que tots els hiverns encara la podem trobar a firetes nadalenques i fins i tot al supermercat d’aquí la vora."

Josep Maria Garcia

Com pluja seca

[s. XIV; del ll. vg. ploia, ll. cl. pluvia, íd.]


f 1 METEOR 1 Precipitació en forma de gotes d'aigua que cauen dels núvols.

2 núvol de pluja Nimbe.

3 pluja àcida Precipitació aquosa que conté en dissolució els àcids sulfúrics i nítrics produïts per la combinació dels òxids de sofre i nitrogen, despresos en els processos industrials, amb el vapor d'aigua atmosfèric.

4 pluja artificial Precipitació estimulada artificialment projectant neu carbònica, iodur d'argent, etc, a la part superior dels núvols, de manera que aquests elements actuïn com a nuclis de condensació.

2 fig 1 Una pluja de bales, de flors. Una pluja d'aplaudiments, d'elogis.

2 com pluja menuda Amb molta abundància.

3 pluja de sang ENTOM Fenomen consistent en un conjunt de taques vermelles, que apareixen a terra, ocasionades pel meconi, produït per papallones gregàries en néixer molts adults simultàniament.

4 pluja radioactiva METEOR /FÍS Descens vers el sòl de pols formada per partícules esdevingudes radioactives com a conseqüència d'una explosió nuclear.

Gaia

GAIA: Hacia una Ecología del Espíritu

El concepto de la Tierra como un organismo viviente es común en las creencias de muchas culturas a lo largo de la Historia. Desde los antiguos griegos o los indios de la antigüedad hasta los indígenas del continente americano, e incluso muchas otras tribus repartidas por todo el mundo actual.

INTRODUCCIÓN
La hipótesis de Gaia es la primera expresión científica moderna de esta profunda y antigua creencia de que la Tierra está viva. La teoría fue formulada por un científico británico, James Lovelock, y la microbióloga americana Lynn Margulis, y postula que el clima de la Tierra y el ambiente de la superficie están controlados de una manera autorregulatoria por los animales, plantas y microorganismos que la habita. Estos procesos, increíblemente complicados y flexibles, son los que facilitan la presencia de vida en nuestro planeta. Esta teoría pone el énfasis en la interrelación e interdependencia de todo fenómeno, así como en la participación de todas las formas de vida en el proceso cíclico de la Naturaleza.

LA TEORÍA GAIA
La hipótesis de Gaia sugiere que el medio ambiente de la Tierra en su totalidad, incluyendo la atmósfera, los océanos y las masas continentales, a través del control activo de las múltiples formas de vida (desde los animales y las plantas hasta la más simple y primitiva bacteria unicelular), presenta un comportamiento de autorregulación característico de "algo" viviente, y que los componentes principales del sistema de apoyo de vida de la Tierra se han mantenido en un equilibrio perfecto por eones, posiblemente hasta el momento de la intervención de la civilización moderna.

La "sabiduría" científica convencional afirma que la Tierra es simplemente materia inanimada (roca, suelo, agua, elementos químicos orgánicos e inorgánicos y gases), que gira a través del espacio de acuerdo a leyes matemáticas, sin ninguna relación con la vida o con nosotros mismos. De acuerdo a esta teoría, la Tierra manifestaba las condiciones favorables para permitir la creación y evolución de la vida, la cual se ha ido adaptando a medida que las condiciones han cambiado en el transcurso del tiempo.

La Teoría Gaia en cambio se enfrenta a este postulado y considera que las múltiples formas de vida no solamente influyen colectivamente en su medio ambiente para obtener de él condiciones más favorables para su existencia, sino que la vida misma actúa de tal manera que verdaderamente es ella quien regula y controla su medio ambiente. En otras palabras, las condiciones actuales de la Tierra no surgieron porque la vida permitió pasivamente que se dieran, ni porque contribuyó moderadamente a que se desarrollaran, sino que realmente provocó el que ocurrieran. La vida es el catalizador, el ingrediente mágico que hace de la Tierra un planeta maravillosamente diferente de los demás planetas del Sistema Solar.

La inspiración original de James Lovelock para la teoría Gaia se originó de su trabajo para la NASA en el proyecto Viking, en el cual se envió una sonda a Marte para investigar, entre otras cosas, la posibilidad de la existencia de vida en dicho planeta. El problema con el cual se enfrentó Lovelock fue cómo alguien podía determinar la presencia de vida en un planeta. Sus colegas habían creado elaboradas pruebas químicas para detectar la presencia de aminoácidos, los cuales forman los bloques constructores de vida en la Tierra. Para Lovelock este enfoque era inadecuado por numerosas razones entre las cuales estaba el hecho de que pruebas similares podían realizarse en varios lugares remotos de la tierra, arrojando la conclusión de que no existía vida en el planeta. Otra razón fue la perspectiva geocéntrica de que los bloques constructores de vida en otro planeta, los cuales posiblemente tendrían que evolucionar por millones de años, fueran los mismos que se encontraban en la Tierra.

Lovelock argumentó que si realmente existiera alguna forma de vida en Marte, ésta sería fácilmente detectada desde su atmósfera, puesto que ésta es la parte menos compleja y más accesible de un planeta al realizar un estudio a distancia. El análisis realizado en Marte con la ayuda de un telescopio especial de espectro reveló que la atmósfera marciana se encontraba virtualmente un estado de equilibrio, y estaba constituida en su totalidad de dióxido de carbono. Tomando este razonamiento desde otra perspectiva Lovelock formuló eventualmente dos preguntas: ¿Cómo podría alguien afirmar que existía vida en la Tierra si esta persona se encontrara en Marte?, y ¿qué es exactamente la "vida"?

El análisis de la Tierra desde la perspectiva de Marte produce algunas curiosas anomalías. La atmósfera terrestre contiene una mezcla de gases (oxidantes, reductores y neutros) altamente reactivos, que sin embargo se encuentran en un estado de equilibrio dinámico. Específicamente, los gases oxidantes como el oxígeno y el dióxido de carbono deberían reaccionar al contacto con gases reductores tales como el metano, el amoníaco y el hidrógeno, para producir componentes más estables. Las atmósferas de Marte y Venus contienen solamente gases oxidantes y neutros, mientras que las de Júpiter y Saturno se componen sólo de gases reductores. Otro factor peculiar es que la distancia entre los puntos extremos de la escala de temperaturas de la Tierra, comparada con la de otros planetas, es notablemente menor, y que su temperatura promedio no concuerda con aquella supuesta para un planeta entre Venus y Marte.

Del estudio de la causa de estas y otras anomalías, y con la ayuda de la microbióloga Lynn Margulis, surgió la hipótesis de que la forma en la cual se comporta el medio ambiente de la Tierra puede dar la pauta para considerar al planeta en términos de una entidad viviente. Esta idea es común en muchas culturas antiguas y contemporáneas. Sin embargo, el concepto de "presencia vital" o de "vida" es la parte más controvertida de la Teoría de Gaia; en sí, esta teoría se encuentra plenamente enlazada a dicho concepto, el cual ha sido, aun para la ciencia, muy difícil de definir. Según el Diccionario Webster, la "vida" es definida como "aquella propiedad de las plantas y los animales (que los diferencia de la materia inorgánica y culmina en su muerte), que les permite alimentarse, obtener energía, crecer, etc." La ambigüedad de esta definición encubre las dificultades que ocasiona el definir verdaderamente lo que es la "vida". De hecho, incluso los científicos no logran ponerse de acuerdo acerca de si los virus están vivos o no.

No obstante, en muchas circunstancias la suposición de que algo pueda ser considerado como un sistema viviente depende del punto de vista desde el cual se lo observa. Tomemos la perspectiva de una célula del hígado de nuestro cuerpo. Como parte de dicho cuerpo, las células son también parte de un sistema constituido por una compleja variedad de otros tipos de células vivas, las cuales poseen funciones particulares y actúan al mismo tiempo como un todo (en órganos, tejidos, corriente sanguínea, etc.), de una manera autorreguladora que permite mantener las condiciones favorables para la continuación de la existencia de nuestro cuerpo.

Nuestro cuerpo posee complejos mecanismos para mantener una temperatura interna constante, tales como eliminar el exceso de calor por medio del sudor en un ambiente cálido o conservar el calor por medio del tiritar del cuerpo en un ambiente frío. También posee mecanismos que se ajustan al contacto con agentes externos, por ejemplo, la intrusión de una enfermedad o la falta de alimentación. Quizás no sea obvio que la célula del hígado forme parte de un organismo viviente mayor. En realidad, un cierto número de células del hígado (o de otros tipos), pueden morir antes de afectar al organismo entero, aunque existen límites. Estos límites no pueden sobrepasarse sin que ocurra un daño permanente en el área afectada, o incluso se pueda ocasionar la muerte misma del cuerpo, terminando posiblemente con la vida de todas las células. Desde esta perspectiva, la teoría de que la Tierra pueda considerarse como una entidad viviente no parece, en lo más mínimo, inverosímil, aun para la mente científica, como pudo haberlo sido cuando fue introducida por primera vez.

La Teoría de Gaia apunta hacia un horizonte fructífero de empatía y complementación en la investigación científica de los últimos decenios sobre la relación de la vida en nuestro planeta y la de sus criaturas sensibles y racionales. Puede ser que en el futuro se perfilen posibilidades verdaderamente insospechadas y fértiles.

Denis O'Donohue. Departamento de investigación de N.A. Alemania



Font: Nueva acropolis

Víctima

víctima [1696; del ll. victima, íd.] f

1 HIST REL Persona o animal que, després d'haver estat consagrat a la divinitat, hom mata en un sacrifici.

2 fig Persona o animal que sofreix algun dany, especialment la mort, a causa d'una violència o un esdeveniment malaurat. Les víctimes de la guerra, d'un accident. La pobra dona és la víctima del seu marit.

3 fig Persona que sacrifica voluntàriament la seva vida, la seva felicitat, el seu benestar, etc, per algú o alguna cosa.


victimisme [de víctima]

m Actitud que consisteix a atribuir-se el paper de víctima.

Sol

Alçant-se sobre el Sol seguint els camps magnètics en forma de llaços, les grans prominències solars estan compostes de plasma dens i relativament fred. Quan es veuen contra el brillant disc solar apareixen com a filaments foscos, però aquestes mateixes enormes estructures magnètiques semblen brillants quan s'observen contra la foscor de l'espai com a arcs que s'aixequen sobre del límit del Sol. Aquestes dues prominències solars alçant-se sobre l'hemisferi solar austral (a sota), són una mena de regal visual infreqüent fotografiat en radiació ultraviolada extrema per la càmera EIT a bord del SOlar and Heliospheric Observatory (SOHO). En termes comparatius, la parella de llaços de plasma s'eleven sobre el Sol a unes 20 vegades el diàmetre de la Terra. En qüestió d'hores, aquestes protuberàncies aparentment van fer erupció partit des de la superfície solar i poden haver estat associades amb una flamarada i ejecció de massa coronal.

Teoria Triangular de l'Amor

Les vessants científicoquantitatives, han arribat a tots els temes. La cerca de nous paradigmes i fòrmules que ho puguin explicar tot de manera racional s'han apoderat de la nostra percepció de la vida. Creure allò que es demostrable, explicar tot allò que existeix a partir de teories i números. Oblidar tot allò que pot entendre's com a fantàstic, tot allò que té un punt de màgic.


"La teoria triangular de l'amor, desenvolupada per Robert Sternberg, classifica l'amor en les relacions interpersonals en tres escales diferents: intimitat, passió i compromís.

Intimitat representa la comunicació oberta,la confiança en la parella, la comprensió i la felicitats d'estar junts. La component passional inclou la passió sexual, la satisfacció de l'autoestima i la capacitat de relacionar-se. I, per últim, el compromís es divideix en dos: a curt termini que és el reconeixer que s'estima a una persona, i a llarg termini que és la determinació de mantenir aquest amor.

Segons aquesta teoria, qualsevol amor pot ser explicat com una combinació d'aquests tres elements. Les relacions basades només en un d'ells tenen menys possibilitats de perdurar que les basades en dos o més.

Combinacions d'intimitat, passió i compromís

Agradar o Amistat	intimitat
Atracció o desig		passió
Amor buit			compromís
Amor romàntic	intimitat	passió
Amor d'amic	intimitat		compromís
Amor irracional (idili)		passió	compromís
Amor complert	intimitat	passió	compromís

El pes de cada component va variant durant el transcurs d'una relació adulta.

1. Agradar inclou només un dels components de l'amor: l'intimitat. En aquest cas, agradar no és usat en un sentit trivial. Sternberg diu que aquest agradar íntim caracteritza les amistats verdaderes, en les quals la persona sent un vincle, una calidesa i una proximitat amb l'altre però no experimenta una passió intensa ni un compromís durader.

2. Atracció consisteix solament en passió i sovint és el que anomenem "amor a primera vista". Però sense els components d'intimitat i compromís l'amor atractiu pot desapareixer en qualsevol moment.

3. Amor buit es basa en el component de compromís sense intimitat ni passió. Alguns cops, un amor fort es deteriora cap a amor buit, en el qual el compromís es manté mentre que la passió i l'intimitat es perden. En les cultures en que hi ha matrimonis preacordats les relacions comencen amb un amor buit.

4. Amor romàntic és la combinació d'intimitat i passió. Els amants romàntics estan lligats emocionalment (com en el cas d'agradar-se) i físicament gràcies a la passió existent.

5. Amor d'amic es basa en intimitat i compromís. Aquest tipus d'amor es troba sovint en les parelles on la passió ha desaparegut de la relació però el sentiment d'afecte i compromís continuen. També es sol donar amb les persones amb qui comparteixes la vida però sense desig sexual. És l'amor ideal entre membres d'una família o entre molt bons amics.

6. Amor irracional té la passió i el compromís però li manca el component d'intimitat. Aquest tipus d'amor pot ser exemplificat per una relació amb un festeig curt i un casament en el que el compromís és motivat principalment per la passió, sense haver donat temps a desenvolupar l'intimitat.

7. Amor complert és l'únic tipus que inclou els tres components. És la forma més coplerta d'amor i representa la relació amorosa ideal a la que la majoria de gent vol arribar. Sternberg avisa que mantenir una relació d'amor complert pot ser fins i tot més difícil que aconseguir-la. Remarca la importància de portar a la pràctica els components de l'amor: "Sense demostracions" avisa "fins i tot el més gran dels amors pot morir" (1987, p.341)."

Font: Vikipèdia

Quin plan tens per aquesta tarda?

Pla Territorial General

És l’instrument que defineix els objectius d’equilibri territorial d’interès general per a Catalunya i, a la vegada, marc orientador de les accions que emprenen els poders públics per a crear les condicions adequades per a atreure l’activitat econòmica als espais idonis i per aconseguir que els ciutadans de Catalunya tinguin uns nivells de qualitat de vida semblants, independentment de l’àmbit territorial on visquin.

Pla Territorial Parcial

Són els instruments per a definir els objectius d'equilibri d'una part del territori de Catalunya i el marc orientador de les accions que s'hi emprendran per tal d'avançar cap a una determinada visió de futur.

L'àmbit dels plans és, com a mínim, d'extensió comarcal i pot agrupar les unitats comarcals establertes en la divisió territorial de Catalunya però, en cap cas, no les pot dividir.

Pla Sectorial

Són els plans d'incidència territorial que elaboren els departaments en àmbits temàtics de la seva competència. El seu àmbit d'aplicació és tot el territori de Catalunya.

Aquests plans han de contenir una estimació dels recursos disponibles, de les necessitats i dels dèficits, territorialitzats en el sector corresponent. També han de contenir la determinació de les prioritats d'actuació i la definició d'estàndards i normes de distribució territorial.

Pla Director Territorial

Són els plans que concreten les directrius generals del planejament que contenen el Pla territorial general de Catalunya o els plans territorials parcials per als aspectes o en les àrees sobre les quals incideixen.

Pla Director Urbanístic

Són els plans a través dels quals es porta a terme la planificació urbanística del territori en coherència amb el planejament territorial.

Els correspon establir les directrius per a coordinar l'ordenació urbanística d'un territori d'abast supramunicipal, el desenvolupament urbanístic sostenible, la mobilitat de persones i mercaderies i el transport públic, les mesures de protecció del sòl no urbanitzable i els criteris per a la seva estructuració orgànica, la concreció de les grans infraestructures i la programació de polítiques supramunicipals de sòl i habitatge.


Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya

Bucòlic

bucòlic -a

[s. XV; del ll. bucolicus, -a, -um 'pastoral', i aquest, del gr. boukolikós, íd., der. de boukólos 'pastor de vaques']

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a la vida i l'ocupació dels pastors.

2 f pl Poesies bucòliques. Les bucòliques de Teòcrit.

3 gènere bucòlic LIT Gènere literari, especialment poètic, de fons rural o pastorívol.

4 poeta bucòlic Autor de poesies bucòliques.

5 vers bucòlic POÈTICA Hexàmetre dactílic amb dièresi darrere el quart peu, usat sovint pels poetes bucòlics.

Nació/Nación/Nation

Nació segons l'Institut d'Estudis Catalans:

1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.
2 f. [PO] Organització política d’una comunitat amb identitat nacional.
3 [PO] nació proletària País mancat de primeres matèries i, doncs, de recursos econòmics, però amb un excés de mà d’obra.

========================================================

Nación según la Real Academia Española de la Lengua:

(Del lat. natĭo, -ōnis).

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.

2. f. Territorio de ese país.

3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

4. f. coloq. p. us. nacimiento (‖ acción y efecto de nacer). Ciego de nación.

5. m. Arg. p. us. Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra.

de ~.

1. loc. adj. U. para dar a entender el origen de alguien, o de dónde es natural.

========================================================

Nation by Random House Unabridged Dictionary:

1.	a large body of people, associated with a particular territory, that is sufficiently conscious of its unity to seek or to possess a government peculiarly its own: The president spoke to the nation about the new tax.

2.	the territory or country itself: the nations of Central America.

3.	a member tribe of an American Indian confederation.

4.	an aggregation of persons of the same ethnic family, often speaking the same language or cognate languages.

Definicions (2)

INESTABLE: Mesa norteamericana de Ines.
ENVERGADURA: Lugar de la anatomía humana en dónde se colocan los condones.
ONDEANDO: Onde estoy
CAMARÓN: Aparato enorme que saca fotos.
DECIMAL: Pronunciar equivocadamente.
BECERRO: Que ve u observa una loma o colina.
BERMUDAS: Observar a las que no hablan.
TELEPATÍA: aparato de TV para la hermana de mi mamá.
TELÓN: Tela de 50 metros... o más.
ANÓMALO: Hemorroides.
BERRO: Bastor Alebán.
BARBARISMO: Colección exagerada de muñecas barbie.
POLINESIA: Mujer Policía que no se entera de nada.
CHINCHILLA: Auchenchia de un lugar para chentarche.
DIADEMAS: Veintinueve de febrero.
DILEMAS: Háblale más.
MANIFIESTA: Juerga de cacahuetes.
MEOLLO: Me escucho.
TOTOPO: Mamamífero ciciciego dede pepelo nenegro que cocome frifrijoles.
ATIBORRARTE: Desaparecerte.
CACAREO: Excremento del preso.
CACHIVACHE: Pequeño hoyo en el pavimento que está a punto de convertirse en vache.
ELECCIÓN: Lo que expelimenta un oliental al vel una película polno.
ENDOSCOPIO: Me preparo para todos los exámenes excepto para dos.
NITRATO: Ni lo intento.
NUEVAMENTE: Cerebro sin usar.
TALENTO: No ta rápido.
ESGUINCE: Uno más gatorce.
ESMALTE: Ni lune ni miélcole.
SORPRENDIDA: Monja en llama

L'avorriment

L'avorriment és un sentiment desagradable basat en la rutina, en la manca de sentit i interès del que passa al voltant de la persona o de l'activitat que aquesta realitza. Quan és un estat molt freqüent pot ser un símptoma de depressió. Un sinònim pot ser tedi i l'antònim la diversió.

En literatura, l'ennui o spleen (termes en francès i anglès respectivament) és un tema habitual a partir del Romanticisme. El protagonista pateix perquè el seu entorn no el pot satisfer, busca el plaer, l'elevació, però no l'aconsegueix, tot el cansa i avorreix.

Autors com Charles Dickens, Charles Baudelaire o Arthur Schopenhauer li han dedicat moltes planes. Els afectats d'avorriment crònic, a les seves històries, són gent que ja té cobertes les necessitats materials i que no aconsegueix omplir les altres, ni amb relacions ni amb activitats. I aquestes, són les seves lamentables conseqüències...

Definició

La imaginació és el mecanisme d'autodefensa de l'ésser humà per superar la resignació de no assolir allò que realment es desitja.