Biocombustible

Michael Ramirez

Dos mil euros

Cientos de esquirlas hundiéndose bajo tu piel, proyectiles de cristal que desgarran tejidos y cercenan una vida. Sangre y sudor, pupilas inertes, una melena sobre el volante. Treinta y siete años que se deshilachan en un Lexus. Resignada, contemplas el constante goteo de la muerte sobre el salpicadero (por fin entiendes el verdadero significado de la palabra, quizá no merecía la pena morir por ello). Reconoces en seguida ese sonido; es el grifo de tu casa, siempre goteaba, lo escuchabas hipnotizada cuando eras una niña de coletas y uniforme. Recuerdos de una infancia. Un colegio de pago, y una cartulina blanca con purpurina roja espolvoreada. Ahora es tu sangre la que con violencia decora la tapicería. Gotas caprichosas y cínicas que dibujan la Costa Azul. Ya no habrá navidades con tu hija en Francia, le acabas de regalar demasiadas preguntas a una niña de cuatro años. [...]

Raúl Ferruz

El publicista

Había un ciego sentado en un andén de París con una gorra a sus pies y un pedazo de madera escrita con tiza blanca:
"Por favor ayúdeme soy ciego".

Un publicista del área creativa que pasaba enfrente de él, paró y vió una pocas monedas en la gorra.
Sin pedir permiso, cogió el letrero, lo volteó, tomó la tiza, y escribió otro anuncio, volvió a colocar el pedazo de madera a los pies del ciego y se fué.
Al caer la tarde, el publicista volvió a pasar enfrente del ciego que pedia limosna.Su gorra, ahora, estaba llena de billetes y monedas.
El ciego reconoció las pisadas del publicista y le preguntó si habia sido él quien reescribiera el letrero, sobretodo queriendo saber lo que habia escrito.
El publicista respondió: "nada que no esté de acuerdo con su anuncio, pero con otras palabras" y sonriendo continuó su camino.

El ciego nunca supo lo que estaba escrito, pero su nuevo letrero decia:
"Hoy es primavera en París y yo no puedo verla".

Fischer

Bobby Fischer, el campió mundial d'escacs nord-americà que es va rebel·lar contra el seu país, va morir de malaltia als seixanta-quatre anys. Campió del món entre 1972 i 1975, Fischer vivia a Islàndia, país on havia demanat asil polític tot fugint d'una ordre de busca i captura de la Casa Blanca. El govern del seu país el perseguia per haver-se atrevit a jugar a Iugoslàvia l'any 1992, tot violant l'embargament que pesava contra aquest país. Els cinc milions de dòlars que li havia ofert el govern nord-americà a canvi de no viatjar-hi no van aconseguir persuadir-lo.

Fischer fou un jugador coherent amb els seus principis i va rebutjar ofertes milionàries per fer partides que col·lidien amb les seves idees. Sempre va refusar que se l'utilitzés políticament.

De personalitat controvertida, la part més fosca de l'escaquista foren un antisemitisme profund i, en els últims anys, el seu suport explícit als atemptats de l'11 de setembre a Nova York, que li van guanyar nombrosos enemics.

Font: Vilaweb

Ai! - pot

El sistema ptolemaic

El model geocèntric va ser ideat per Èudox de Cnido, i temps després Aristòtil i la seva escola li van donar suport, establint-ne certes bases. Però aquest primer model no explicava la retrogradació dels planetes. Va ser Ptolomeu qui va intentar trobar una sol.lució a aquest problema, perfeccionant i incorporant nous matisos al model primari. I aquest desenvolupament de la teoria geocèntrica, va significar la culminació de l’astronomia antiga.

El sistema ptolemaic ens diu que la Terra es troba al centre de l'Univers, és esfèrica i immòbil. L’esquema bàsic que segueix per a descriure el moviment dels planetes és la combinació de dos moviments: un epicicle i un deferent. Els planetes, a la vegada que orbiten de forma excèntrica al voltant de la terra, entorn al deferent, descriuen un petit epicicle, el centre del qual és un punt vuit del deferent. El centre del moviment planetari no és ni el centre del deferent ni la Terra: el centre de l'epicicle de cada planeta es mou a una velocitat constant en relació a un punt anomenat equant. L'equant és simètric a la Terra, però es troba al costat oposat del centre del deferent. D'aquesta manera, la velocitat en la part de la circumferència que és més pròxima a la Terra augmenta; i en la part més llunyana, disminueix.

L’epicicle va ser creat per Apol·loni de Pergamo, i Hiparc de Nicea el va perfeccionar. Ptolomeu va ser el primer que va introduir l'equant, per tal de representar més adequadament certes característiques del moviment celeste.

Amb totes aquestes introduccions, Ptolomeu violava el principi d’uniformitat dels moviments dels planetes al voltant del centre de rotació; però amb el seu raonament, va proporcionar una explicació a certs problemes que fins llavors estaven sense resoldre. Per exemple, explica que la retrogradació dels planetes no es produeix en el mateix punt durant les successives revolucions; l’augment de brillantor dels planetes durant la retrogradació; i també que els planetes no sempre necessiten el mateix temps per a recórrer l'elíptica.

Ptolomeu va diferenciar Mercuri i Venus de la resta de planetes. Va col·locar el centre dels seus epicicles sobre la línia que unia la Terra i el Sol, per així intentar explicar que aquests planetes només es poden observar en les proximitats del Sol.

A part dels planetes, Ptolomeu creia que el Sol, la Lluna i les estrelles també giraven al voltant de la Terra, arrossegats per una gran esfera anomenada primum movile. El Sol, la Lluna i els planetes tenen un moviment propi que se suma al del primum movile. En canvi, les estrelles estan situades en posicions fixes sobre la superfície de l’última esfera. L’ordre que va establir per col·locar els cossos celests al voltant de la Terra va ser aquest: Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter, Saturn, i per acabar, les estrelles fixes.

Ptolomeu afirmava explícitament que amb el seu sistema no pretenia fer una descripció de la realitat, que només era un mètode de càlcul. I encara que la seva teoria és insostenible perquè parteix de supòsits falsos, des d’un punt de vista matemàtic és coherent amb ella mateixa.

Ossiander

"i que ningú no esperi res del cert de l'astronomia, quant a les hipòtesis, car aquesta ciència no pot fornir-nos cap certesa, no fos cas que, prenent com a veritables unes idees inventades amb tot un altre fi, deixés aquesta disciplina més imbècil que quan s'hi va acostar. Adéu-siau."

Potser sí

Donaria tot el que sé, per la meitat del que ignoro?

Quan un no viu tal com pensa, acaba pensant tal com viu?

Quan vegis un home bo, has d'intentar imitar-lo?

Quan vegis un home dolent, t'has d'examinar a tu mateix?

Com més petit tens el cor, més odi alberga?

Amb el puny tancat, no es pot intercanviar una apretada de mans?

Les grans ànimes tenen voluntats, i les dèbils només desitjos?

La verdadera saviesa rau en reconèixer la pròpia ignorància?

Programa de Planejament Territorial (DPTOP)

15 Criteris a complir referits a territori, sistema urbà, infraestructures:

1. Afavorir la diversitat del territori mantenint la matriu biofisica
2. Protegir espais naturals i agraris
3. Protegir paisatge valor social i actiu econòmic
4. Moderar el consum de sòl
5. Afavorir cohesió social, evitar segregació espacial àrees urbanes (ciutat complexa -compacta)
6. Protegir i potenciar el patrimoni urbà que vertebra el territori (patrimoni urbanístic: els assentaments segons el sistema de colonització del territori)
7. Facilitar una política d’habitatge eficaç i urbanísticament integrada (torna a estar d’actualitat: per demanda d’habitatge, no recórrer a peces soltes)
8. Propiciar convivència habitatges-activitats (evitar el zooning dels darrers 20 anys)
9. Aportar mesures de regulació i orientació especial de la segona residència (% de 2ª res. ha canviat de lloc)
10. Els nous creixements han de ser compactes i amb continuïtat
11. El creixement urbà ha de reforçar l’estructura nodal del territori
12. La mobilitat és un dret i no una obligació (no segregar habitatge-activitats)
13. Facilitar el transport públic mitjançant la polarització i compacitat dels sistemes d’assentaments.
14. Atendre especialment la vialitat que estructura territorialment els desenvolupaments urbans. (carreteres són d’ara fa 100 anys, cal reforçar els carrers metropolitans)
15. Integrar els espais del transport i logística en la matriu territorial.

Relacions Internacionals

La ciència política clàssica parla de tres grans escoles de relacions internacionals:

a) Escola Realista: Thomas Hobbs. La pau és l'interval entre dues guerres. Cada estat, legitimament, vol el millor pels seus ciutadans, volen ser la millor societat. L'objectiu de la pau, pot significar la renúncia a uns valors que afavoreixen els propis ciutadans. El sistema internacional és una guerra de tots contra tots, sense caop tipus de dret internacional que reguli com han de ser aquestes relacions (conflictes)

b) Escola Internacionalista: H. van Groot. Creu que les relacions internacionals s'han de regir per uns drets internacionals, que més endavant desenvoluparan en el Tractat de Westfàlia (1648). Són els Estats els que han d'establir aquests drets arribant a acords.

c) Escola Universalista: Immanuel Kant. Creu que s'han d'establir un drets internacionals, però que les relacions no han de participar-hi els estats, sinó els grups socials. L'horitzó és una comunitat humana, un sistema mundial sense conflictes.

La ciència política contemporània parla de:

a) Escola idealista: President Wilson (EUA). Creu en la creació d'estructures supra estatals que regeixin uns drets i deures en les relacions internacionals. Societat de les Nacions.

b) Escola pluralista: No parla ni d'Estats, ni de grups socials. Les relacions internacionals tenen una diversitat complexa d'agents protagonistes (ONGs, empreses multinacionals, ...)

Isaac Asimov

Diga'm què penses els vespres
quan el mecànic t'apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.
Recordaries un somni:
transbordadors lluminosos,
un astronauta, un satèl·lit
d'uns acabats horrorosos.
Els oceans i la Lluna,
el teu caràcter és hermètic,
amb la mirada perduda
dins un planeta desèrtic.
Robot eficient, més intel·ligent
que la gent i de molt,
la computadora amb un segon sumarà
totes les estrelles d'aquest món.
Robot innocent,
el deshumidificador no te sent
l'electrodomèstic és un puta enxufat
i no sabrà mai que és l'amistat.
Tots els secrets d'una ciència
dins el teu xassís de ferro,
creus que va ser necessari
fer-te d'hexura tan feo.

ROBOT (Antònia Font)

La Immaculada Concepció de la Constitució

TÍTOL PRELIMINAR

Article 3

3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Article 8

1. Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independencia d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.

TÍTOL I

Dels drets i dels deures fonamentals

CAPÍTOL SEGON

Drets i llibertats

Article 14.

Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Article 21

1. Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a l ’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia.
5. Es prohibeixen les associacions secretes i les de caràcter paramilitar.

Secció segona

Dels drets i dels deures dels ciutadans

Article 30

1. Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya.

Article 45

2. Els poders públics vetlaran per la utilització racional de tots els recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar i restaurar el medi ambient, amb el suport de la indispensable solidaritat col·lectiva.

Article 47

Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interés general per tal d’impedir l’especulació.

TÍTOL X

De la reforma constitucional
Article 167

1. Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de les tres cinquenes parts de cada una de les Cambres.Si no hi haguera acord entre totes dues, s’intentarà obtenerlo mitjançant la creació d’una comissió de composició paritària de diputats i senadors, que presentarà un text que serà votat pel Congrés i pel Senat.

Imagínate que hay una guerra y nadie va

Primero se llevaron a los negros, pero a mi no me importó, porqué yo no lo era.

Enseguida se llevaron a los judíos, pero a mi no me importó porqué yo tampoco lo era.

Después detubieron a los curas, pero como yo no soy religioso, tampoco me importó.

Luego apresaron a unos comunistas, pero como yo no soy comunista, tampoco me importó.

Ahora me llevan a mi. Pero ya es tarde.

Bertolt Brecht

Coño!

Ahora me explico las quejas de los extranjeros por sus dificultades con las acepciones de la lengua castellana. Un ejemplo es el número de acepciones de una simple palabra, como puede ser la muy conocida y frecuentemente utilizada referenciada a los atributos masculinos, "cojones":

Si va acompañada de un numeral, tiene significados distintos según el número utilizado. Así, "uno" significa "caro o costoso" (valía un cojón), "dos" significa "valentía" (tiene dos cojones), "tres" significa "desprecio" (me importa tres cojones), un número muy grande más "par" significa dificultad" (lograrlo me costó mil pares de cojones).

El verbo cambia el significado. "Tener" indica "valentía" (aquella persona tiene cojones), aunque con signos exclamativos puede significar "sorpresa" (¡tiene cojones!); "poner" expresa un reto, especialmente si se pone en algunos lugares (puso los cojones encima de la mesa).

También se los utiliza para apostar (me corto los cojones), o para amenazar (te corto los cojones). El tiempo del verbo utilizado cambia el significado de la frase. Así, el presente indica "molestia o hastio" (me toca los cojones), el reflexivo significa "vagancia" (se tocaba los cojones), pero el imperativo significa "sorpresa" (tócate los cojones!).

Los prefijos y sufijos modulan su significado: "a-" expresa "miedo" (acojonado), "des-"significa cansancio" (descojonado), "-udo" indica "perfección" (cojonudo), y "-azo" se refiere a la "indolencia o abulia" (cojonazo).

Las preposiciones matizan la expresión. "De" significa "éxito" (me salió de cojones), o "cantidad" (hacía un frío de cojones), "por" expresa "voluntariedad" (lo haré por cojones), "hasta" expresa "límite de aguante" (estoy hasta los cojones), "con" indica "valor" (era un hombre con cojones) y "sin", "cobardía" (era un hombre sin cojones).

Es distinto el color, la forma, la simple tersura o el tamaño. El color V, violeta expresa "frio" (se me quedaron los cojones morados), la forma, "cansancio" (tenía los cojones cuadrados), pero el desgaste implica "experiencia" (tenía los cojones pelados de tanto repetirlo).

Es importante el tamaño y la posición (tiene dos cojones grandes y bien plantados); sin embargo hay un tamaño máximo (tiene los cojones como los del caballo de Espartero) que no puede superarse, porque entonces indica "torpeza o vagancia" (le cuelgan, se los pisa, se sienta sobre ellos, e incluso necesita una carretilla para llevarlos).

Finalmente, la interjección "¡cojones!" significa "sorpresa", y cuando uno se halla perplejo los solicita (manda cojones!). En ese lugar reside la voluntad y de allí surgen las órdenes (me sale de los cojones).

Font: desconeguda

Inoquo

Inoquo: Que no hace daño.




"Inoquo va néixer a finals del 2005 fruit de la unió de quatre músics que fins llavors no es coneixien: Marc Fauchs, Santi Farrés, Ivan Lagartija i Marc Ribas. Les experiències en les seves anteriors formacions i l’aposta per una mateixa manera d’entendre la música els va portar a posar tots els seus esforços en la gestació d’un primer disc que els pogués permetre donar-se a conèixer arreu. El part d’aquest primer fill ha estat molt complicat i ple d’imprevistos (s’ha perllongat durant més de 20 mesos), però amb l’ajut del cirurgià (productor), l’exTroglodita Ricard Puigdomènech, s’ha pogut completar amb èxit."
(Font: intro07.net)


Podeu escoltar alguna cançoneta aquí

No quise hacerle daño

Yo esperé aquel momento
tantos días
y me fue fácil
deslizarme hasta su cuarto.
Su ventana
cedió
con un gruñido,
mis pies
no despertaron
a las alfombras.
Me fue tan fácil
deslizarme hasta su cama y verla respirar,
si hasta las sabanas sentían el calor aquella noche.
No perjudica a nadie el acostarse,
un poquito de amor no daña a nadie,
nada le costaba haber cedido,
dejarse acariciar unos minutos.
No quise hacerle daño, no.
Así se lo dije
tapándole la boca suavemente.
No quiero hacerte daño, no.
le dije que sólo iba a acariciarla.
No tenía porque asustarse tanto, tanto, tanto...
tuve que acallar el grito de sus ojos,
y apreté demasiado,
lo lamento.
y estuvo bien, pero estaba tan fría,
y estuvo bien, pero estaba tan ausente,
y estuvo bien, pero estaba tan inmóvil,
y estuvo bien, pero estaba tan inmóvil.

Albert Pla

Quim Monzó i el seu frankfurt

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ

Dijous

Las partículas elementales

"No sirvo para nada. Soy incapaz de criar cerdos. No tengo ni idea de cómo se hacen las salsichas, los tenedores o los teléfonos portátiles. Soy incapaz de producir cualquiera de los objetos que me rodean, los que uso o los que como; ni siquiera soy capaz de entender su proceso de producción. Si la industria se bloqueara, si desaparecieran los ingenieros y los técnicos especializados, yo sería incapaz de volver a poner en marcha una sola rueda. Estoy fuera del complejo económico-industrial, y ni siquiera podría asegurar mi propia supervivencia: no sabría alimentarme, vestirme o protegerme de la intemperie; mis competencias técnicas son ligeramente inferiores a las del hombre de Neardenthal. Dependo por completo de la sociedad que me rodea, pero yo soy para ella poco menos que un inútil; [...] sin embargo gano un sueldo, incluso un buen sueldo, muy superior a la media."

Michel Houellebecq

El compañero

"Si realmente para ellas todos los hombres son iguales, tanto valdría que se dieran sólo a uno, que lo siguieran como perro a su dueño.

Y en cambio, no, quieren tener siempre la posibilidad de elegir, y hacen la elección poniéndolos a todos juntos, jugando con todos, buscando en todos un provecho.

Así, todos están mal y también ellas, al final, no tienen ningún amigo."

Cesare Pavese