Imatges luses

Vinho do Porto

Sempre tenim coses a recordar, coses que no volem oblidar, coses que ens esforçarem perquè restin sempre presents.

Sempre tenim coses que oblidar, coses que no volem recordar, coses que ens esforçarem perquè fugin de les nostres ments.

Per a aquestes coses tan sols puc recomenar el vi de Porto. Salude.

L'autonomia que ens cal és la de Portugal

Admiro os portugueses. Admiro-os porque, perante a poderosa maquinaria do exército castelhano, tenhem sabido safar-se; porque soubérom ganhar a independência; porque encontrárom aliados eficazes e constantes. Mas também os admiro porque tenhem demonstrado que tenhem imaginaçom. Há pouco mais de umha década, diversos movimentos culturais soubérom convencer a classe política que a cultura é umha arma formidável de propaganda e que é necessária como embaixadora de um país. Entom, o governo português destinou umha boa quantia de dinheiro - e nom se trata de um país rico! - para promover a sua literatura. O resultado é que nós, vocês e eu, lemos autores portugueses que dantes desconhecíamos, e que ainda por cima tenhem um Nobel.

Agora, som uns quantos empresários, políticos, economistas e pessoas preocupadas polo devir português que estám a montar umha agrupaçom de cerca de 600 pessoas com o nome Compromisso Portugal para tirarem, dizem, Portugal da sua mediocridade. Entom a minha admiraçom torna-se inveja. Porque será que os catalans nom podem fazer qualquer cousa do género? Como conseguem entom os portugueses, sem a tutela de nenhum partido político? O motivo é apenas Portugal. E ninguém os acusará nunca de fechados nem de pouco cosmopolitas porque, como tenhem Estado, é-lhes permitido serem patriotas.

Nom consigo imaginar isto nos Países Cataláns, apesar dos esforços neste sentido de Eliseu Climent e de outros beneméritos patriotas. A mania do espanholismo do ‘conmigo o contra mí’ penetrou em nós demasiado fundo. Ora bem: toda a gente tem sempre Catalunha na boca. Mas ninguém vai nunca mais longe. Nem que fossem uns metros. Ai!

Isabel Clara-Simó

Xusdràiver (capítol final)

No sempre pel final es deixa el millor. Aquesta sol ser una afirmació que s’utilitza en contextos de consol, per fer una gràcia, o perquè així ho requereixen els tòpics protocolaris.

Per l’últim dia vam deixar la visita a Glasgow. Tot i que ja la coneixíem de nit, ens faltava voltar-la amb llum natural. Em va sorprendre que existís una zona especial per a pederastes, anunciat correctament amb una senyal que prohibia l’entrada a nens. Tot i això s’hi veien limosines amb els vidres fumats, només déu, homes amb xandall i sabates i capellans sabien què hi passava dins.

No ens hi vam deixar perdre, ens vam dedicar a voltar per Buckanan i altres carrers comercials. Per contrarestar vam visitar el museu d’art contemporani, una de les vàries universitats, vam veure el Clyde River en un dels trajectes en bus, i vam provar d’entrar a la Catedral, que estava tancada. I si tenia algun dubte existencial, què? L’església ens va tancar les portes al mateix moment que pel seu darrere naixia un arc de sant martí.

Ens va ser inevitable comparar la ciutat on ens hostatjàvem amb la que vam visitar el dia anterior. I seria injust dir que Edimburg no li donava 25 patades a Glasgow. Tot i això vam poder conèixer els carrerons que s’enfilaven al costat dels carrers vertebradors del trànsit humà, el bar escocès il·luminat exclusivament amb llum d’espelmes, la cafeteria on no ens vam atrevir a demanar l’últim cafè, les galetes de gingebre, els aparadors amb kilts, el bar amb més de 70 televisors, l’estació de trens, les noies que vestien com si fos estiu, ...

L’endemà vam acompanyar-lo a la feina, tornava a ser dilluns, cadascú retornava a la seva rutina. Nosaltres cap a casa, cap a la feina, cap a Girona, Sant Celoni, Blanes. Ell es quedava allà. Vam quedar que ens ja ens veuríem quan fes sol. I ens vam preparar per tornar a viatjar en el temps. Aquest cop endavant, cap al futur, i així deixar-ho tot tal com estava. O no. Perquè ara tots teníem un munt de coses noves al nostre cap. Aquest període de temps va servir per plantejar-se diferents conceptes, més o menys transcendents, més o menys estúpids, hi pensarem més o menys.

Sempre fa por mirar, pensar, què pot passar, què et pot deparar el futur. Cal tenir una sèrie de projectes a llarg termini, una sèrie de coses que tindran la seva representació en un futur. De fet aquest és el motiu pel qual fas les coses en un present. Ho fas per recollir-ne uns resultats, per dirigir una mica què en serà de tu. La inèrcia hi fa molt, el sistema té un seguit de mecanismes que permeten, fins i tot, als menys conscients, saber cap on aniran les seves vides. Però qui més qui menys sempre té quelcom pensat per a més endavant. Serà trobar una feina, serà buscar parella, serà esperar el retorn o la marxa d’algú, o l’aniversari propi o aliè, les festes comercials, aquell objecte que pretens aconseguir, aquell restaurant on et vas prometre tornar, la pel·lícula que vols mirar, la cançó que un dia llunyà tornaràs a escoltar i et farà tornar enrera.

Tot això crec que m’intentava dir el rellotge que caminava, just davant de l’estació de busos de Buckanan.

Xusdràiver (capítol III)

L’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Aquesta és la perfecta excusa per tornar a demanar cafè per esmorzar. Aquest cop ens vam decantar per una franquícia reconeguda com l’Starbucks per reanimar el nostre alè consumit per la sequera de les nits de calefacció. Minuts després de sortir-ne, els que teníem el paladar més fi ja pensàvem en altres maneres d’anomenar la multinacional dedicada als cafès, esmorzars i berenars. La meva proposta (Starsucks) va morir en la meva ment. Els meus cervells no van saber trobar el moment adequat per moure els llavis del qual en sortirien els vocables fonètics.

En Willy havia demanat festa per poder dedicar-nos el cap de setmana. Era dissabte, i Edimburg només estava a una horeta a l’est. Vam aprofitar el viatge en bus per a menjar aquells sandvitxos triangulars amb maionesa, herbes i carn mermeladitzada. El suficient per treure’s el mal gust del cafè. Després vam haber de fer un cafè per treure'ns el mal gust del sandvitx.

Un cop a Dùn Éideann, ens vam moure per l’Old Town, d’estructura medieval, articulat al llarg d’un gran carrer, d’un passeig enllambordat, adoquinat, enloscat, on al final s’hi trobava el Castle Rock. Pel camí, una sèrie de passos perpendiculars servien de mirador. Tot el barri vell es troba dalt d’un turonet, i aquests accessos es trobaven dins el continu dels habitatges, com petits túnels que desembocaven en escales-miradors.

Vam fer quilòmetres amunt i avall, fotos a bosses de plàstic agafades als arbres, observàvem tanques caigudes, vèiem núvols grisos que passaven ràpid, buscàvem aquells heroïnòmans que Irvine Welsh primer, i Danny Boyle després, es van encarregar de donar-nos a conèixer, ens reflectíem als miralls distorcionadors que trobàvem pels carrers, suposàvem els greuges d’enfilar-se a estàtues eqüestres, caminàvem sense rumb fix, deixant-nos impregnar del vent i el fred, de la música que sortia de la guitarra d’aquella noia que estava situada al costat de la Catedral Saint Giles, de la gràcia d’aquell follet escocès que jugava amb foc.

Quan començava a enfosquir-se la tarda, la gana ens va fer entrar a dinar-berenar-sopar en algun lloc on fossin capaços d’omplir-nos la panxa. Gairebé ho aconsegueixen. Vam agrair el seure una estona, el posar-nos aliments calents a la boca i combinar-los amb la fredor d’una pinta de Foster.

La negra nit Edimburguesa de les 7 de la tarda era trencada per la lluminositat dels seus edificis més emblemàtics i grocs. Era moment de tornar cap a Glasgow. Faltava trobar el camí de tornada fins a l’estació d’autobusos. Pol, tens la guia? Però en Pol no hi era, no havia vingut. Ens en vam sortir. El camí de tornada va servir per dormir. Una estupenda migdiada, ben entrat el vespre, que es va fer curta. Una migdiada que ens va provocar contractures a les cervicals, que ens va fer adormir les cames, i tallar la circulació sanguínia als braços que evitaven que el cap anés amunt i avall, al ritme del sotrac dels lleus esborancs que dibuixaven l’asfalt escocès.

La veritat es que un cop arribats a Glasgow, l’únic que podíem fer era beure. Ja sopats, el consum incontrolat de suc de civada era el ritual que seguien centenars de persones, independentment de la seva edat, raça o sexe. Bé, els que no follen beuen més.

Vam alternar un parell de bars abans de tornar a treure el cap al Box, on un grup estripava les guitarres dalt de l’escenari. Camí de casa, vam tornar a demanar pizzes per menjar-les a l’autobús.

Pensava en la nit anterior. Just abans d’anar a dormir, quan en Henry, company de pis camerunès d’en Willy, va aparèixer al menjador amb una noia, ell molt begut i ella calenta. En Willy, ens va dir que mai havia passat quelcom similar, que mai havia entrat una dona al seu pis. Doncs mentre miràvem a la tele la Tila Tequila, va aparèixer al menjador l’altre company de pis d’en Willy, amb una cartaginesa (Múrcia).

Penúltima nit, últim dia sencer. Diumenge, Glasgow.

Xusdràiver (capítol II)

Diuen que no és de gaire bona educació presentar-se a casa d’algú sense haver avisat. No ho sabem del cert. A mi m’agrada rebre visites sorpresa, sempre i quan no m’enganxin moments abans de prendre un relaxant bany d’escuma acompanyat de la Maria, o la maria.

Per curar-nos en salut nosaltres vam avisar en Willy que aniríem a casa seva, i ell féu tots els possibles perquè els seus hostes es trobessin com a casa. I quasi ho aconsegueix. Només em va faltar prendre’m un relaxant bany d’escuma en companyia de la Maria, o la maria.




El dia començava a quarts de 10. En Willy, com a persona establerta a una nova societat, havia de complir amb els seus compromisos laborals, i després de donar-nos les indicacions geogràfiques corresponents, els principals punts de referència, els noms dels carrers vertebradors del sector terciari glasgouenc, en definitiva, la ruta bàsica per arribar sense masses problemes a l’estació central de autocars, va entrar al Capitol, el bar-restaurant-cerveseria-musical on es guanyava les lliures, i del qual no en sortiria fins a les 9 del vespre. Tota una jornada servint dinars a les 12, sopars a les 7, i cerveses la resta del temps.

Ens vam aixecar i vam acompanyar en Willy a la feina.


Nosaltres ens disposàvem a embarcar-nos en una visita a Stirling, un poblet una horeta més al nord que Glasgow, que farda de tenir un castell més impressionant que el d’Edimburg (Edinbrááá! en glasgouí). Pel camí vam tenir el plaer de comprovar que el cafè tan sols el fan bo a Espanya i Itàlia. No tots, un de nosaltres va decidir, per voluntat intestinal, restar la resta del dia en dejú. I és que, tot i que no ho posa a l’envàs, menjar-se 3 paquets de galetes de fibra, ha de netejar per dins, i això, es nota per fora.

Dèiem “fins ara” a Glasgow a través de les finestres de l’autocar. Les gotes de pluja tornaven a fer acte de presència. Aquest cop en forma de regalims que lliscaven en diagonal per la part externa dels vidres de l’autocar.

Vam marxar cap a Stirling.


Allà ens esperava el sol d’Escòcia, que era avançat constantment per uns núvols blancs i grisos a gran velocitat, que deixaven ruixats esporàdicament. Passejar, caminar, observar, les xemeneies de les cases, les esglésies que apareixen al nostre pas, la presó, les obres a la via pública, omnipresents, el cementiri, el turonet que, tot i petit, domina tota la plana que s’estén als seus peus. I el castell i el monument a William Wallace.



Quan el temps juga al teu favor, i no tens res planificat, no hi ha cap problema en fer tot allò que et vingui de gust quan et vingui de gust. Així que vam decidir anar a fer una bona cervesa, i allà vam conèixer l’Stan. (Stan is a recobering alcoholic. Please don't feed him beer). La cervesa ens va servir per recuperar la temperatura corporal perduda pel contacte del vent fred que ens fuetejava la jaqueta. Un cop recuperats, després d’haver patejat el poblet on segurament estiuejaven els escocesos de ciutat, vam tornar cap a la ciutat.



La resta del dia va consistir en beure cerveses mentre, davant nostre, passaven diferents grups de música amateurs, influenciats per la nova fornada de pop anglès. Còpies barates de Franz Ferdinand, Scissors Sisters, Kaiser Chiefs, però també d’U2 i Coldplay. De totes maneres, és millor això que escoltar cançons enllaunades subvencionades per empreses multinacionals.



Un cop van acabar els concerts del Capitol, ens esperava el Box, on si que posaven música enllaunada, però era elegida pels propis clients. Així és més fàcil poder escoltar els Doors, els Cure, Radiohead, Nirvana, Muse o Joy Division, tot i que es corre el risc d’acabar ballant Bon Jovi.

El dia es va acabar a quarts de 4 de la nit, després de sopar una pizza de shawarma de camí a casa, escoltar el chiquichiqui (perrea, perrea) pel youtube mentre fèiem uns cigarros amanits.

Xusdràiver

Pels qui el fet d’aconseguir establir un planejament ordenat dels diferents aspectes centrals del seu futur és més que una simple tasca rutinària, organitzar un pla de mobilitat per aconseguir arribar a l’aeroport a una hora predeterminada se’ls pot fer una muntanya, essent conscient que en qualsevol moment poden aparèixer múltiples imprevistos, fruit de l’atzar o d’un destí predeterminat.

Aquest però no és el cas que ens ocupa. L’avió va sortir amb 20 minuts de retard, i va ser la inèrcia la que va fer que haguéssim d’esperar una bona estona abans que una veu femenina i ràpida anunciés el nostre vol.

Dues hores més tard, havíem aconseguit allò que tothom algun cop ha desitjat. Viatjar en l’espai i en el temps. En l’espai perquè després d’entrar en un gadget metàl·lic semblant a una oreneta, quan en vam sortir érem en un lloc diferent; i en el temps perquè tot i les dues hores de vol, tan sols n’havia passat una, segons les lleis internacionals referents als fusos horaris.

A mitja hora de la mitja nit, trepitjàvem el país on els homes duen faldilles i les dones tenen patilles, on el seu lema nacional en gaèlic diu allò de “Ningú no em provoca impunement”.

Vam agafar l’avió i vam arribar a Glasgow.

Ell ens esperava a l’estació de busos de Buckanan, amb una motxilla plena de llaunes de 440ml de Red Stripe. L’espetec suau però sec, alumínic, del obrir la llauna, va coincidir amb la primera d’un total de més de desenes de milers de gotes d’aigua que dels cúmuls de núvols de sobre el nostre cap, queien al ritme de la dansa que ballaven les ràfegues contundents de vent.

En Willy ens va donar unes birres i es va posar a ploure.

El bus urbà tan sols va trigar uns 20 minuts a deixar-nos davant la parada més propera a casa seva. Al baixar, com qui aprèn a l’escola el verset de Nadal, un per un li vam dir al conductor de l’autobús allò que tots els glasgouencs diuen: “Xusdràiver”.

Vam pujar dos pisos, es va obrir la porta, i l’olor a moqueta es va fer permanent. Ara ja no importava res. Teníem uns dies per impregnar-nos de l’atmosfera humida escocesa, de l'experiència del col·lega que provoca enveja als seus amics al prendre el volant de la seva vida d'una manera tan contundent. Ens esperaven Stirling i Edimburg, a més de la més cristianament futbolística de les seves ciutats, Glasgow.

Los consumidores de ciudades, ( Capítol Final )

25 de setembre de 2007

Falta més d’una hora perquè surti l’avió. Falten menys de quatre hores per arribar a casa.

A l’hora de valorar el viatge, crec que es pot fer en diferents aspectes:

En quant al mode de viatge, el fet d’agafar un cotxe i dormir pràcticament cada nit en un lloc diferent, amb una gent diferents, segurament és una de les millors maneres de conèixer llocs.

Pel que fa a la ruta triada, segurament podria haver estat diferent, però la que hem fet, la trobo perfecte en el seu global. Els primers dies, la massificació turística de la costa croata ens va fer por, perquè era un continu de Llorets i Platges d’Aro, amb la diferencia que el que oferien aquests llocs tenia un rerefons historicocultural. Pula tenia un amfiteatre espectacular, Split conservava el seu centre romà, Sibenick oferia un barri de carrers estrets que conduïen a una catedral... Mica en mica trobàvem allò que valia la pena de cada lloc. Des de Dubrovnik fins a Ljubljana, passant per Mostar, Plitvice i Zagreb, han estatels punts més forts del viatge, més intensos, els que han passat més ràpid... La única pega, no poder arribar a Sarajevo, per no veure’ns-hi en cor, pel trajecte, per les hores, per la ignorància... Haver-hi anat hagués tret hores mortes els últims dies, on les visites a Bled i Postojne, sumada a l’anada d’olla, les ànsies, l’avarícia de Klagensfurt, i l’aterratge precipitat a Venècia, potser han estat els dies que més han costat de passar. No vull dir que hagin sobrat, perquè no. L’únic que potser no han estat invertits de la millor manera. Segurament de la millor manera que per nosaltres era viable. No ens podem queixar.

L’aspecte gastronòmic, potser ha estat el més fluix. Es pot resumir de la següent manera: 9 pizzes, 6 entrepans de pernil i formatge, 5 hamburgueses de fast food, 3 kebabs i uns espaguetis a la bolonyesa.

I l’últim aspecte que se m’acudeix valorar és l’econòmic. L’allotjament ens ha sortit, en global, més car del que esperàvem. El tabac, fins arribar a Itàlia, era més barat que a Catalunya. El cotxe de lloguer feia més de 700km abans d’haver d’omplir gasoil a preu espanyol. I el menjar i les cerveses eren més barates a Croàcia i Eslovènia.

Finalment, passar 13 dies sense tu es pot superar, però amb molta força de voluntat i amb la vista posada en la tornada, en el pensar com serà tornar a tenir la teva mirada clavada als meus ulls, imaginar com et brillaran i com ens fondrem en una abraçada entremig de somriures i rialles.

Los consumidores de ciudades ( Cap. XI )

24 de setembre de 2007

Un cop saciades les ànsies de conquesta, després de trepitjar el cinquè país en 10 dies, i tal com li va passar a Napoleó a les portes de Rússia, ahir vam abandonar Eslovènia per tornar cap a Itàlia. Abans però, una petita parada a Postojne, poble on hi havia unes coves que no vam visitar.

A les 4 de la tarda arribàvem a Venècia, però davant la impossibilitat d’aparcar, vam buscar allotjament al poble veí de Mestre. Allà ens van acollir en una pensió que recorda molt al Bellamar (EPD), i vam decidir quedar-nos-hi un parell de nits.

Amb la tarda per davant, vam agafar el tren cap a Venècia. Era diumenge a la tarda i allò estava a vessar de gent. Un tros de pizza per dos euros, una cervesa per cinc i mig (pixada inclosa), i un sopar per 11 eurillos. Carrers estrets que encara ho semblaven més per l’aglomeració antròpica, i la pudor dels canals emmascarada per la suor de les aixelles dels milers de nacionalitats que es passejaven perduts.

Després de sopar vam agafar el tren per tornar a Mestre, prometent-nos tornar a Venècia l’endemà.

I així ho hem fet aquest matí. Hem fet la mateixa ruta que vam fer ahir, hem dinat darrere de San Marco i cansats i avorrits hem tornat a la pensió. Després d’una llarga migdiada, hem sortit a fer un tomb, un capuccino i la última de les pizzes en molt de temps.

Ara tan sols ens queda dormir i marxar cap a Treviso per agafar l’avió, recordar els bons moments del viatge, les sensacions i els sentiments.

Potser demà, dalt de l’avió, mentre creui el Mediterrani, serà el moment de fer la valoració, que segur serà positiva.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. X )

22 de setembre de 2007

Potser va ser la gana que tenia, però el kebab que em vaig menjar ahir per sopar va ser el més bo que he provat mai.

La nit anterior, un dels cambrers del Sax Pub, ens va donar un mapa on hi sortien els bars i discoteques de la ciutat. Guiant-nos pels comentaris que hi sortien vam anar a un pub anomenat “los 3 compañeros”. La primera impressió no va ser gaire bona. Però vam conèixer la María Luhán, una cambrera argentina que va servir d’excusa fins quedar-nos a tancar el local. No sóc capaç de recordar quantes birres em vaig prendre, però recordo que van anar acompanyades de 3 xupitos de tequila sense llimona. També sé que vaig acabar ballant els Back Street Boys.

Se’ns va fer tard esperant que la María Luhán plegués per anar a un altre bar a fer l’última, i la vam deixar tirada. Aquest matí llevar-se ha fet molt mal, i més sabent que no sabíem on caure’ns morts.

Pel matí, hem anat a Bled, un poble eslovè que té un llac amb una illa al mig. Aquesta absurda peculiaritat ha estat aprofitada per fer-ne un punt, un enclavament turístic important. Hi hem dinat uns entrepans de pernil dolç i formatge, i sense rumb fix hem creuat la frontera amb Àustria.

Un cop allà, hem anat al primer poble que ens ha semblat gran, Kladensfurg, sinó recordo malament. Hem fet un volt, i veient que no trobaríem lloc per dormir, hem decidit tornar a Eslovènia.

Hem passat per la ciutat de Kranj, que tampoc ens ha convençut, i finalment hem tornar a Bled, on hem llogat una habitació en un alberg. Aquí farem nit, i no sabem què farem demà.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. IX )

21 de setembre de 2007

Ahir, abans de creuar la frontera vam dinar en una àrea de servei de l’autopista. L’ambient europeu, el retorn a la civilització moderna, notava a la frontera eslovena. El policia, ens va preguntar perquè no teníem passaports catalans i qui havia marcar els gols del Barça del partit de la nit anterior.

Com que anàvem bé de temps, vam parar en un petit poble eslovè. Molt bonic, com de conte de nens petits, però aquest endolçament semblava amagar quelcom més amarg, quelcom com Hanzel & Gretel. Nosaltres no ho vam trobar.

Vam tornar a agafar l’autopista i vam arribar a Ljubljana. Tots els pobles que vèiem des de la finestra del cotxe, tots els camps, els prats, les muntanyes verdes, el paisatge que oferia el país era relament preciós. I seguint la dinàmica paisatgística del país, la seva capital, només entrar-hi, ja ens va donar molt bona impressió, fet que vam poder confirmar més tard, quan ja teníem alberg al centre. Un centre arreglat, modern, tranquil, amb una varietat de colors i formes, tancat al trànsit, ple de terrassetes amb espelmetes, amb gent amb bicicleta i ponts creuats pel riu. Un país que ja funcionava amb l’euro, que té Heinikens i McDonald’s, però també un castell des d’on es pot veure tota la ciutat, i esglésies, i parcs immensos, i museus.

Potser per tot això, crec que hem fet bé quedant-nos-hi un parell de nits. I, al cap i a la fi, el fred que hi fa s’arregla amb la calor de l’ambient. S’hi respira un cert ambient gai.

Hem fet unes cerveses al “Sax Pub”, hem passejat per banda i banda del riu, hem dinat sota d’un passeig de castanyers, i hem visitat el Museu d’Art Modern.

Ara som a mitja tarda, encara ens queda una nit a Ljubljana. Potser serà l’última d’aquest viatge, però hi penso tornar amb tu.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. VIII )

20 de setembre de 2007

Zagreb, com la majoria de capitals, presenta un caos circulatori important. La més europea de les ciutats que hem visitat, té pinta de ser un bon lloc d’acollida, on tot tipus de gent hi té cabuda. Al centre, on hi ha la catedral i edificis antics, carrers empedrats peatonals plens de bars de nit i restaurants, és acollidor. La única pega és la quantitat de policia que hi ha que, més que donar seguretat, té la mateixa pinta xenòfoba i racista que a tot arreu.

Una altra constant del viatge es va repetir a Zagreb. El fet de buscar allotjament és una odissea allà on es vagi. Sabent de l’existència d’albergs, la senyalització per arribar-hi és nul·la.

En vam trobar un a ple centre, un alberg que era un pis amb 7 habitacions. En Bender va compartir habitació amb uns andalusos, en Moe va dormir amb dos nois amb qui no es va entendre de res, i en Tinki i jo vam compartir habitació amb un tio que es tirava pets mentre dormia.

Vam sopar a la pizzeria de sota de l’alberg, i seguidament vam anar a fer una cervesona a una terrassa on hi feien el Barça, que va guanyar 3 – 0 al Lió.

Una altra cosa a destacar de Zagreb és el fred. Acostumats a les temperatures litorals croates, completament mediterrànies, el clima de Zagreb és més contintental. Culturalment, o a nivell turístic, amb un matí n’hem tingut prou per veure les 4 coses maques que Zagreb tenia.

Abans de marxar hem passat per un mercadillo a comprar 4 suvenirs, i hem discutit sobre quina serà la nostra pròxima destinació. Finalment, anirem a Ljubljana, i ja veurem com ens muntem els dies que ens queden.

Som a pocs minuts, pocs quilòmetres, d’abandonar definitivament Hrvatska, un país completament integrat al món europeu.

Els consumidors de ciutats esperem el nostre proper objectiu: Ljubljana.