Xusdràiver (capítol final)

No sempre pel final es deixa el millor. Aquesta sol ser una afirmació que s’utilitza en contextos de consol, per fer una gràcia, o perquè així ho requereixen els tòpics protocolaris.

Per l’últim dia vam deixar la visita a Glasgow. Tot i que ja la coneixíem de nit, ens faltava voltar-la amb llum natural. Em va sorprendre que existís una zona especial per a pederastes, anunciat correctament amb una senyal que prohibia l’entrada a nens. Tot i això s’hi veien limosines amb els vidres fumats, només déu, homes amb xandall i sabates i capellans sabien què hi passava dins.

No ens hi vam deixar perdre, ens vam dedicar a voltar per Buckanan i altres carrers comercials. Per contrarestar vam visitar el museu d’art contemporani, una de les vàries universitats, vam veure el Clyde River en un dels trajectes en bus, i vam provar d’entrar a la Catedral, que estava tancada. I si tenia algun dubte existencial, què? L’església ens va tancar les portes al mateix moment que pel seu darrere naixia un arc de sant martí.

Ens va ser inevitable comparar la ciutat on ens hostatjàvem amb la que vam visitar el dia anterior. I seria injust dir que Edimburg no li donava 25 patades a Glasgow. Tot i això vam poder conèixer els carrerons que s’enfilaven al costat dels carrers vertebradors del trànsit humà, el bar escocès il·luminat exclusivament amb llum d’espelmes, la cafeteria on no ens vam atrevir a demanar l’últim cafè, les galetes de gingebre, els aparadors amb kilts, el bar amb més de 70 televisors, l’estació de trens, les noies que vestien com si fos estiu, ...

L’endemà vam acompanyar-lo a la feina, tornava a ser dilluns, cadascú retornava a la seva rutina. Nosaltres cap a casa, cap a la feina, cap a Girona, Sant Celoni, Blanes. Ell es quedava allà. Vam quedar que ens ja ens veuríem quan fes sol. I ens vam preparar per tornar a viatjar en el temps. Aquest cop endavant, cap al futur, i així deixar-ho tot tal com estava. O no. Perquè ara tots teníem un munt de coses noves al nostre cap. Aquest període de temps va servir per plantejar-se diferents conceptes, més o menys transcendents, més o menys estúpids, hi pensarem més o menys.

Sempre fa por mirar, pensar, què pot passar, què et pot deparar el futur. Cal tenir una sèrie de projectes a llarg termini, una sèrie de coses que tindran la seva representació en un futur. De fet aquest és el motiu pel qual fas les coses en un present. Ho fas per recollir-ne uns resultats, per dirigir una mica què en serà de tu. La inèrcia hi fa molt, el sistema té un seguit de mecanismes que permeten, fins i tot, als menys conscients, saber cap on aniran les seves vides. Però qui més qui menys sempre té quelcom pensat per a més endavant. Serà trobar una feina, serà buscar parella, serà esperar el retorn o la marxa d’algú, o l’aniversari propi o aliè, les festes comercials, aquell objecte que pretens aconseguir, aquell restaurant on et vas prometre tornar, la pel·lícula que vols mirar, la cançó que un dia llunyà tornaràs a escoltar i et farà tornar enrera.

Tot això crec que m’intentava dir el rellotge que caminava, just davant de l’estació de busos de Buckanan.

Xusdràiver (capítol III)

L’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Aquesta és la perfecta excusa per tornar a demanar cafè per esmorzar. Aquest cop ens vam decantar per una franquícia reconeguda com l’Starbucks per reanimar el nostre alè consumit per la sequera de les nits de calefacció. Minuts després de sortir-ne, els que teníem el paladar més fi ja pensàvem en altres maneres d’anomenar la multinacional dedicada als cafès, esmorzars i berenars. La meva proposta (Starsucks) va morir en la meva ment. Els meus cervells no van saber trobar el moment adequat per moure els llavis del qual en sortirien els vocables fonètics.

En Willy havia demanat festa per poder dedicar-nos el cap de setmana. Era dissabte, i Edimburg només estava a una horeta a l’est. Vam aprofitar el viatge en bus per a menjar aquells sandvitxos triangulars amb maionesa, herbes i carn mermeladitzada. El suficient per treure’s el mal gust del cafè. Després vam haber de fer un cafè per treure'ns el mal gust del sandvitx.

Un cop a Dùn Éideann, ens vam moure per l’Old Town, d’estructura medieval, articulat al llarg d’un gran carrer, d’un passeig enllambordat, adoquinat, enloscat, on al final s’hi trobava el Castle Rock. Pel camí, una sèrie de passos perpendiculars servien de mirador. Tot el barri vell es troba dalt d’un turonet, i aquests accessos es trobaven dins el continu dels habitatges, com petits túnels que desembocaven en escales-miradors.

Vam fer quilòmetres amunt i avall, fotos a bosses de plàstic agafades als arbres, observàvem tanques caigudes, vèiem núvols grisos que passaven ràpid, buscàvem aquells heroïnòmans que Irvine Welsh primer, i Danny Boyle després, es van encarregar de donar-nos a conèixer, ens reflectíem als miralls distorcionadors que trobàvem pels carrers, suposàvem els greuges d’enfilar-se a estàtues eqüestres, caminàvem sense rumb fix, deixant-nos impregnar del vent i el fred, de la música que sortia de la guitarra d’aquella noia que estava situada al costat de la Catedral Saint Giles, de la gràcia d’aquell follet escocès que jugava amb foc.

Quan començava a enfosquir-se la tarda, la gana ens va fer entrar a dinar-berenar-sopar en algun lloc on fossin capaços d’omplir-nos la panxa. Gairebé ho aconsegueixen. Vam agrair el seure una estona, el posar-nos aliments calents a la boca i combinar-los amb la fredor d’una pinta de Foster.

La negra nit Edimburguesa de les 7 de la tarda era trencada per la lluminositat dels seus edificis més emblemàtics i grocs. Era moment de tornar cap a Glasgow. Faltava trobar el camí de tornada fins a l’estació d’autobusos. Pol, tens la guia? Però en Pol no hi era, no havia vingut. Ens en vam sortir. El camí de tornada va servir per dormir. Una estupenda migdiada, ben entrat el vespre, que es va fer curta. Una migdiada que ens va provocar contractures a les cervicals, que ens va fer adormir les cames, i tallar la circulació sanguínia als braços que evitaven que el cap anés amunt i avall, al ritme del sotrac dels lleus esborancs que dibuixaven l’asfalt escocès.

La veritat es que un cop arribats a Glasgow, l’únic que podíem fer era beure. Ja sopats, el consum incontrolat de suc de civada era el ritual que seguien centenars de persones, independentment de la seva edat, raça o sexe. Bé, els que no follen beuen més.

Vam alternar un parell de bars abans de tornar a treure el cap al Box, on un grup estripava les guitarres dalt de l’escenari. Camí de casa, vam tornar a demanar pizzes per menjar-les a l’autobús.

Pensava en la nit anterior. Just abans d’anar a dormir, quan en Henry, company de pis camerunès d’en Willy, va aparèixer al menjador amb una noia, ell molt begut i ella calenta. En Willy, ens va dir que mai havia passat quelcom similar, que mai havia entrat una dona al seu pis. Doncs mentre miràvem a la tele la Tila Tequila, va aparèixer al menjador l’altre company de pis d’en Willy, amb una cartaginesa (Múrcia).

Penúltima nit, últim dia sencer. Diumenge, Glasgow.

Xusdràiver (capítol II)

Diuen que no és de gaire bona educació presentar-se a casa d’algú sense haver avisat. No ho sabem del cert. A mi m’agrada rebre visites sorpresa, sempre i quan no m’enganxin moments abans de prendre un relaxant bany d’escuma acompanyat de la Maria, o la maria.

Per curar-nos en salut nosaltres vam avisar en Willy que aniríem a casa seva, i ell féu tots els possibles perquè els seus hostes es trobessin com a casa. I quasi ho aconsegueix. Només em va faltar prendre’m un relaxant bany d’escuma en companyia de la Maria, o la maria.




El dia començava a quarts de 10. En Willy, com a persona establerta a una nova societat, havia de complir amb els seus compromisos laborals, i després de donar-nos les indicacions geogràfiques corresponents, els principals punts de referència, els noms dels carrers vertebradors del sector terciari glasgouenc, en definitiva, la ruta bàsica per arribar sense masses problemes a l’estació central de autocars, va entrar al Capitol, el bar-restaurant-cerveseria-musical on es guanyava les lliures, i del qual no en sortiria fins a les 9 del vespre. Tota una jornada servint dinars a les 12, sopars a les 7, i cerveses la resta del temps.

Ens vam aixecar i vam acompanyar en Willy a la feina.


Nosaltres ens disposàvem a embarcar-nos en una visita a Stirling, un poblet una horeta més al nord que Glasgow, que farda de tenir un castell més impressionant que el d’Edimburg (Edinbrááá! en glasgouí). Pel camí vam tenir el plaer de comprovar que el cafè tan sols el fan bo a Espanya i Itàlia. No tots, un de nosaltres va decidir, per voluntat intestinal, restar la resta del dia en dejú. I és que, tot i que no ho posa a l’envàs, menjar-se 3 paquets de galetes de fibra, ha de netejar per dins, i això, es nota per fora.

Dèiem “fins ara” a Glasgow a través de les finestres de l’autocar. Les gotes de pluja tornaven a fer acte de presència. Aquest cop en forma de regalims que lliscaven en diagonal per la part externa dels vidres de l’autocar.

Vam marxar cap a Stirling.


Allà ens esperava el sol d’Escòcia, que era avançat constantment per uns núvols blancs i grisos a gran velocitat, que deixaven ruixats esporàdicament. Passejar, caminar, observar, les xemeneies de les cases, les esglésies que apareixen al nostre pas, la presó, les obres a la via pública, omnipresents, el cementiri, el turonet que, tot i petit, domina tota la plana que s’estén als seus peus. I el castell i el monument a William Wallace.



Quan el temps juga al teu favor, i no tens res planificat, no hi ha cap problema en fer tot allò que et vingui de gust quan et vingui de gust. Així que vam decidir anar a fer una bona cervesa, i allà vam conèixer l’Stan. (Stan is a recobering alcoholic. Please don't feed him beer). La cervesa ens va servir per recuperar la temperatura corporal perduda pel contacte del vent fred que ens fuetejava la jaqueta. Un cop recuperats, després d’haver patejat el poblet on segurament estiuejaven els escocesos de ciutat, vam tornar cap a la ciutat.



La resta del dia va consistir en beure cerveses mentre, davant nostre, passaven diferents grups de música amateurs, influenciats per la nova fornada de pop anglès. Còpies barates de Franz Ferdinand, Scissors Sisters, Kaiser Chiefs, però també d’U2 i Coldplay. De totes maneres, és millor això que escoltar cançons enllaunades subvencionades per empreses multinacionals.



Un cop van acabar els concerts del Capitol, ens esperava el Box, on si que posaven música enllaunada, però era elegida pels propis clients. Així és més fàcil poder escoltar els Doors, els Cure, Radiohead, Nirvana, Muse o Joy Division, tot i que es corre el risc d’acabar ballant Bon Jovi.

El dia es va acabar a quarts de 4 de la nit, després de sopar una pizza de shawarma de camí a casa, escoltar el chiquichiqui (perrea, perrea) pel youtube mentre fèiem uns cigarros amanits.

Xusdràiver

Pels qui el fet d’aconseguir establir un planejament ordenat dels diferents aspectes centrals del seu futur és més que una simple tasca rutinària, organitzar un pla de mobilitat per aconseguir arribar a l’aeroport a una hora predeterminada se’ls pot fer una muntanya, essent conscient que en qualsevol moment poden aparèixer múltiples imprevistos, fruit de l’atzar o d’un destí predeterminat.

Aquest però no és el cas que ens ocupa. L’avió va sortir amb 20 minuts de retard, i va ser la inèrcia la que va fer que haguéssim d’esperar una bona estona abans que una veu femenina i ràpida anunciés el nostre vol.

Dues hores més tard, havíem aconseguit allò que tothom algun cop ha desitjat. Viatjar en l’espai i en el temps. En l’espai perquè després d’entrar en un gadget metàl·lic semblant a una oreneta, quan en vam sortir érem en un lloc diferent; i en el temps perquè tot i les dues hores de vol, tan sols n’havia passat una, segons les lleis internacionals referents als fusos horaris.

A mitja hora de la mitja nit, trepitjàvem el país on els homes duen faldilles i les dones tenen patilles, on el seu lema nacional en gaèlic diu allò de “Ningú no em provoca impunement”.

Vam agafar l’avió i vam arribar a Glasgow.

Ell ens esperava a l’estació de busos de Buckanan, amb una motxilla plena de llaunes de 440ml de Red Stripe. L’espetec suau però sec, alumínic, del obrir la llauna, va coincidir amb la primera d’un total de més de desenes de milers de gotes d’aigua que dels cúmuls de núvols de sobre el nostre cap, queien al ritme de la dansa que ballaven les ràfegues contundents de vent.

En Willy ens va donar unes birres i es va posar a ploure.

El bus urbà tan sols va trigar uns 20 minuts a deixar-nos davant la parada més propera a casa seva. Al baixar, com qui aprèn a l’escola el verset de Nadal, un per un li vam dir al conductor de l’autobús allò que tots els glasgouencs diuen: “Xusdràiver”.

Vam pujar dos pisos, es va obrir la porta, i l’olor a moqueta es va fer permanent. Ara ja no importava res. Teníem uns dies per impregnar-nos de l’atmosfera humida escocesa, de l'experiència del col·lega que provoca enveja als seus amics al prendre el volant de la seva vida d'una manera tan contundent. Ens esperaven Stirling i Edimburg, a més de la més cristianament futbolística de les seves ciutats, Glasgow.