El meu arbre

Jo no he abraçat un arbre centenari, sinó que he abraçat el meu arbre, no dic que sigui meu per que em senti la seva propietària, sinó perquè me’l sento meu.
Aquest arbre, el meu arbre, el vaig plantar quan era molt petiteta, cada cap de setmana quan arribava a casa dels meus avis el regava amb la meva petita regadoreta de color vermell, cada setmana quan arribava mirava quan havia crescut (ell, no jo), cada setmana quan arribava veia que jo era més alta que ell, en canvi ara cada setmana quan arribo veig quant de més alt és ell. Encara ara em sorprèn quan ha arribat a créixer, era tant petit.

La veritat és que abans el primer que feia quan arribava a casa dels meus avis era anar a veure l’arbre, ara molts cops ni tant sols penso en anar a veure’l. Ell ha crescut i jo també, de la mateixa manera que jo ja no depenc dels meus pares ell no depèn de mi, en realitat no se si ell ha depengut mai de mi però m’agrada pensar que cada cop que el regava, mirava o tocava l’ajudava a fer-se gran com s’ha fet.

Cada cop que el miro veig aquella nena que no aixecava dos pams de terra i aquell arbre que no li arriba ni als genolls.

M’agrada, m’agrada molt el meu arbre.

Ara aguanta un gronxador que havia servit perquè les meves germanes petites es gronxessin. D’una manera o altre no m’ha fet feliç només a mi.

No sabria dir que és el que he sentit quan l’he tornat a abraçar després de tant de temps, potser nostàlgia per aquells bons moments, potser il·lusió per retrobar-me amb un vell amic, potser pau o tranquil·litat. El que sí que sé és que amb ell no sóc objectiva, vull dir que sé que si hagués abraçat un altre arbre no m’hagués transmès el mateix, això ja vol dir quelcom, no?