Dàtils

play cartera ordinador contrassenya carnet targeta pastanaga pantalla diari teclat gorra borinot universitat tamagochi rosseta mirada ulleres ratolí cascos filarmònica contrabaix rínxols rosa cotxe benzina carretera avançar autovia pluja galàxia forats matèria hidrogen ferro supernova homogeni quàsar sol guatemala burundi butan pausa no funciona llibre cadira sabata escales campanar rellotge plaça gràcia televisió la vanguàrdia veritat mònica revés exèrcit cocacola samarreta windows direcció artística cuatro equip vitamina perllongar tac bossa beige arracada cua trena barrots taronja carbassa vic espanyol oliva camisa tabac robert barretina blau mercat castañuelas rei diana orelles italià estadística coneixement cabell càmera escrot acer cargol banya cabra gallina elàstic làtex xassís desigual botó cervantes guisantes voll menú vuit eiffel domènech feliu pont llamborda planetes muntanyes brossa platja mar illa pi phi auri rectangle espiral pentàgon carbó sutge brasa reixa graella fum tos plor all oli pa torrat línies ratlles discontinu comunica persiana comandament finestra balcó cinema pujada muralla eixample diagonal catedral rom maria tanga melic moreno frontera portbou walter espai societat suciedad límit final fi anal cistella carro roca penya-segat àguila torre estrellat stop

Cygnus X-1

Silenci mentre fas feina.

M'has d'explicar com t'ho fas, d'on treus la voluntat d'ignorar-me tenint-me al davant. Puc tararejar, parpellejar ràpidament, mossegar-me les puntes de tots els dits, pensar amb totes les meves forces totes aquelles coses que no et puc dir, mentre tu fas com qui no em veu, com qui no se n'adona de les coses que passen, de les coses que penso. Potser perquè em coneixes massa bé. Potser perquè has après a dominar totes aquelles coses que et feien trontollar.

I quan per fi em mires, somrius.

La sorpresa de l'empenta

És difícil mantenir-se serè quan constantment et sents jutjat per les circumstàncies. Cada dia, en cada moment, haver d'oferir la teva millor versió pot ser realment dificultós. Tot i així, es pot donar el cas que et reconeguin la teva feina, fins i tot quan ni tu mateix te la creies. Arriben i et diuen que "molt bé". En aquesta situació, l'empenta d'aquests avaluadors anònims i inconscients pot servir per acabar de pujar aquell últim graó que costa tant. Però aquest mateix copet a l'esquena pot ser el que et desequilibri i et faci caure al buit. Un buit amb retorn. Però la hòstia no te la treu ningú.

És també digne d'estudi la reacció de certs individus amb capacitats avaluadores, quan es permeten el luxe de fer-te saber el seu estat de sorpresa satisfactòria davant uns resultats que hom a realitzat. En un primer moment, qui és responsable d'haver prococat aquest sentiment de sorpresa en el seu nucli d'avaluació (entenent com a nucli d'avaluació aquelles persones que aproven o desaproven les teves actituts i comportaments del dia a dia mentre fas una cervesa) pot sentir com una escalfor agradable li recorre el cos, li puja des de l'estómac fins a les galtes tot tivant-les enrera provocant un somriure. Però si després de tot es para a pensar en el que comporta la sorpresa, s'adonarà que no és més que un fet que ningú s'esperava dut a terme. Per tant, la sorpresa sigui menys dolenta o menys bona, no transmet res més que un missatge mancat d'esperança per part dels qui t'acompanyen, un "no em puc creure que tu hagis estat capaç de fer això ètic i legítim".

No és el cas.

Per tu

Tot

Esperar, esperar allò que fa que tiris endavant. Allò que ja forma part de la teva rutina, i que et sembla que sense ell no tindràs prou forces per mantenir-la. Però de cop i volta, et demostres que no es veritat, que no el necessites per convèncer-te a tu mateix que n'ets capaç. Cau el vel i t'adones que la teva por, que t'ha convertit en un submís, sense veu ni vot, no existeix. I ara, sol, ho tens tot.

Identitat

La identitat pot ser definida com tot allò que caracteritza, condiciona, un individu. La identitat es forja al llarg de la vida, a través dels impulsos que cada persona rep i assimila, de tots els coneixements que obtenim, que ens transmeten, o ens imposen, o ens indueixen. És la manera de pensar, de reaccionar, de decidir, de sentir, de percebre. La identitat és part de l'ànima de cadascú, dels records, dels moments, de la memòria.

La identitat és tot allò que perceps com a teu, material o immaterial. És el lloc on neixes, el lloc on vius, la plaça on jugaves de petit. És un sentiment de pertanyença. Són símbols. La identitat és política, la identitat és burocràcia, i també és merxandatge. És la llengua amb la que penses, la cultura.

És quelcom difícil de definir, perquè hom pot variar el seu comportament, en conseqüència del lloc on es trobi, del cercle social que l'envolti. La identitat pot ser un rol, o varis. La identitat pot ser una màscara, un saber ser en cada moment. Un mecanisme d'autodefensa per no sentir-se exclòs. Una estratègia humana per relacionar-se socialment, per sentir-se part d'un tot.

La identitat és el nom. És el cognom. És el que hi diu al DNI. És el vincle amb un territori. És l'equip de futbol. És el partit polític. És la religió. És l'escala de valors que regeix la pròpia vida.

I a vegades és difícil ser fidel a un mateix. Ser fidel a allò que creus que creus.

La identitat és la complexa resposta a l'eterna pregunta de "qui sóc".
La identitat és dinàmica, és efímera, és canviant, és el darrer record en vida.

Esgotament mental induït

I vindran i t'humiliaran, t'ignoraran, voluntàriament o no.
Et passaran la mà per la cara, et faran sentir inferior, malament.
Estaran a un pas de convéncer-te, de fer-te creure que ets l'únic culpable de la situació d'estancament en que es troba la teva vida, i que no te'n sortiràs si no beus de la mateixa font que ells.
Que ets tu el que falla, el que no està a l'alçada, el que no ha fet el pas, el que continua somiant amb els 17 anys.
T'ho transmetran amb la seva mirada, a vegades de pena, a vegades de vergonya aliena, de despreci, de fàstig.

Però en el fons no és que ells hagin madurat i tinguin la raó, sinó que senzillament han canviat, s'han convertit en allò que sempre havies odiat.

Tandebò visquéssim a Pristina (?)

Deixar enrere el passat i encaminar-se cap a un futur inestable, per la manca de desenvolupament econòmic del territori.

Faltarà que la població decideixi cap a on mirar: Si cap a Brussel·les, o cap a Tirana. Durant la segona meitat del segle XX, la carena que separa Kosovo d'Albània, va exercir d'autèntica frontera. Les condicions de vida de Kosovo, tot i que no eren per tirar cohets, eren molt millors que les que es podien trobar a Albània.

Anys més tard Milosevic va intentar fer desaparèixer la nació albanesa, en un dels moments més lamentables de la història europea més recent, a escassos quilòmetres del bressol democràtic.

I ara falta acabar de concretar la identitat kosovar, descartada la possibilitat, vista en temor des de Belgrad, que Kosovo s'acabés annexionant a Albània. Però els propis albanesos de Kosovo sembla que no ho desitgen, o senzillament, prefereixen la creació del nou estat.

Així doncs, sembla que en les properes hores podem assistir a la creació d'un nou estat. Una nova peça del trencaclosques, un territori amb unes fronteres, amb una sobirania, una economia pròpia tot i que feble i dependent. Ara hi haurà presses, per definir la bandera, l'escut, la llengua oficial, l'himne, la lletra de l'himne, un projecte de futur.

Les relacions de la Mediterrània

Des dels orígens, les relacions entre els diversos pobles de les dues ribes de la Mediterrània s’han guiat pel comerç i la cultura, però també pels conflictes. Les diferents cultures i identitats avui existents a la mediterrània, són resultat de múltiples creuaments, migracions, influències i canvis.

De totes maneres no sempre en som conscients, potser perquè la manera com s’ha recordat un passat comú a ambdues ribes, s’ha fet des de l’egocentrisme de cada regió, obviant, o fins i tot menyspreant, les aportacions de l’altra banda.

A la riba sudoriental li devem els orígens de les civilitzacions grecollatines, l’arquitectura, la filosofia, l’astronomia i les matemàtiques, però això sovint queda amagat. Bona part de l’herència cultural ha perdurat fins als nostres dies, però pràcticament enmig de la ignorància.

La civilització arabomusulmana va ser la més avançada des del segle VII fins al XII. En aquest període es va expandir l’Islam, com a voluntat de voler canviar els homes, imposant-se per la força quan era necessari, però aconseguint ésser acceptat en la vida quotidiana. El declivi comença a dibuixar-se a finals del segle XV, amb la conquesta de Constantinoble per part dels otomans i l’expulsió dels musulmans de Granada.

A partir d’aquest moment la Mediterrània Europea marca el tempo, amb el Renaixement, la Revolució Francesa, la Revolució Industrial. Els drets de l’home, la investigació científica, i la fabricació d’armes noves i potents. Qualsevol intent de progrés de la part sud va ser esberlada per la riba nord. La maximització de les diferències es deu a causes econòmiques, culturals i colonials.

Actualment, el graó que separa la Mediterrània occidentalitzada de la resta cada vegada és més gran. Econòmicament, Espanya, França i Itàlia, congreguen un pes dins l’economia mundial molt superior a la resta de països del Mediterrani; culturalment, aquests tres mateixos països són els líders en les publicacions de llibres o pel•lícules, mentre que de la riba sud només Egipte i Turquia tenen un pes diferenciat de la resta de països. I similar és el comportament en temes d’investigació científica, turisme o el camp audiovisual.

Cal posar la mirada cap al futur, i preguntar-se què és el que més convé al conjunt de la Mediterrània, un conjunt que no es coneix ni es reconeix. Diverses organitzacions han buscat respostes, han intentat realitzar cooperacions globals, establir unes regles del joc on el respecte a les cultures i religions hi siguin presents, però també una col•laboració, una cooperació en educació, formació, ciència i tecnologia. El rerefons d’aquesta voluntat integradora però, passa pel fet de tenir controlats, des de la Mediterrània europea, els fluxos migratoris, el terrorisme islàmic i el tràfic d’estupefaents. Més que la voluntat d’ajudar a millorar la situació de les regions més desafavorides, el que es pretén és mantenir controlats certs sectors que podrien representar un perill, per al món occidental. Es busca una coexistència sota el domini del pensament europeu.

La Mediterrània, com a gran focus de la civilització, de l’avenç i del progrés, de la història més coneguda, li tocarà continuar jugant un paper important en els temps que vénen. Les polítiques que es prenguin des de la riba nord, han de saber adequar-se a les característiques de la riba sud-est. Nosaltres que tenim el poder econòmic, una democràcia política, la tecnologia necessària, cal que sapiguem aplicar, en la seva justa mesura, la manera de conviure al voltant d’aquest mar entre terres, sense imposicions i sense creure’ns ser els posseïdors de la veritat absoluta.

Ressenya de l'article: "Colonialismo, comercio y conflictos entre las dos orillas: Algunas constantes desde los orígenes a nuestros días", de Paul Balta.

La ciutat difusa

No sé

No sé de què parlar. Podria intentar fer una anàlisi del conflicte de Kènia; o podria intentar fer un discurs excitat davant la més indecisa de les primàries nordamericanes; o opinar meravelles de la cançó dels Beatles que la Nasa va projectar cap a l'estrella Polaris en moitu del seu 5oè aniversari; o bé podria valorar subjectivament què en penso de que s'intenti impedir a ANV i al PCTB presentar-se a les eleccions; o diferir de les interpretacions del comunicat de la jerarquia eclesiàstica espanyola; o predir quin dia podré anar de Barcelona a Tarragona en TAV; lamentar-me de que els polítics ens creguin tan ingenus, tan necessitats d'una confiança que tan sols ells necessiten...

O podria parlar de tu, de la impressió del dia que ens vam retrobar, del moment en que ens vam abraçar, riure i tocar. Dels 4 dies que van servir com a pastilla buida pels dies que vindrien, esperant el següent moment, en que el destí, en forma de línia de vol de baix cost, comencés a donar forma a la millor de les maneres d'imaginar el que encara ha de passar.

Retorn

Feia setmanes que no m'hi deixava veure. Qualsevol excusa hagués servit per justificar-me. De fet, tampoc em van demanar explicacions. Tot semblava que continués al mateix lloc on ho vaig deixar. Ningú em va preguntar on havia estat. No em va sorprendre, tot i que ja m'havia preparat la quartada amb la que havia de respondre totes les preguntes, fins i tot tenia pensat algun acudit, alguna anècdota divertida, per colar mentre explicava els motius de la meva absència, però res. Vaig seure entremig d'ells i, en silenci, em van servir una Voll.

Perill: glorieta.

A vegades la mateixa rutina, la mateixa inèrcia del dia a dia, et dóna uns dies per respirar, per descansar. Aquests moments se solen dir vacances, o festes, que serveixen per adonar-te'n del molt que necessites una organització diària que et mantingui ocupat bona part del temps. Perquè quan tens temps lliure aprofites per pensar com encararàs de nou el tornar a començar, fins i tot amb voluntat de millorar. Però arriba el dia i l'esperança que tenies, els nous plantejamets, el canvi de comportament, queda diluït per aquelles coses que són fora del teu abast. Aquelles coses que predeterminadament t'han fet actuar d'una manera i tot i reflexionar-hi i buscar-hi solucions o alternatives durant aquest temps de descans, et tornen a absorvir, et tornen a engrisar, et fan desitjar altre cop, l'arribada d'un temps per a la reflexió personal.

Neptú

The pear by bicycle

Girona no vol corona

Després dels episodis de cremada de fotos de Joan Carles I a Girona, la ciutat es manté en el seu rol antimonàrquic, o piromonàrquic, a l'incendiar-se la carrossa del Rei Ros al seu pas per la ciutat. Els nens ploraven mentre presenciaven com el foc consumia la carrossa de Gaspar. Un fet traumàtic per ells, de ben segur. No es van haver de lamentar danys personals ni reials, i el Rei Gaspar va seguir la cavalcada a peu, perquè havia deixat el camell a la Font de la Pólvora.

Second Life, o la màxima expressió del sedentarisme

Fa 10000 anys que l'home va començar a crear assentaments, a l'haver descobert les mongetes del ganxet, i altres cultius agrícoles.

Des de llavors, la organització humana en societats ha anat evolucionant des de les primeres tribus a les ciutats actuals. El fet de parar, d'asseure's, li permet a l'home tenir temps, i així és com es desenvolupa culturalment, fins arribar a dia d'avui. Té temps de contar, de mirar el cel, de mirar-se a ell mateix, de començar a prendre consciència de la seva existència. A evolucionar cap al que avui entenem com a home. Una espècie que generalment ha tendit a buscar el propi confort, a millorar les seves condicions de vida, a fi i efecte de dedicar el mínim esforç per a realitzar les seves tasques imprescindibles.

I a grans trets, i localitzat en unes poques societats de l'hemisferi nord, ja fa temps que els individus no tenen perquè patir per la seva pròpia supervivència, perquè la organització social que preval, que venem i imposem, allò que podríem anomenar, sense matitzar, estat del benestar, se n'ocupa de que no ens n'haguem de preocupar.

Sembla que el següent graó, el següent salt cronològic, que no qualitatiu, podria ben ser l'expressió màxima del sedentarisme. Una societat que es relacioni i visqui a través d'un desxifrat codi binari en forma de botonets de colors. Perquè avui, per a la teva pròpia supervivència només necessites un ordinador; avui, per a les teves relacions socials tan sols necessites un ordinador. Perquè veure el món es pot fer des d'una habitació amb la persiana baixada, perquè ja no necessitem la llum del dia. Tan sols Second Life. On no hi ha tabús ni estereotips, on tindràs totes les oportunitats, on podràs fer que la virtual sigui la més real de les vides, i que el teu cos tan sols sigui un vehicle que s'ha quedat antic.

Carbó

L'or et fa rei;
l'encens, fill de Déu;
i la mirra, mortal.

La baga

Quan l'esperança rau en la traició

La persona elegida en les llistes d'un partit que no abandona el càrrec després de separar-se del partit que el presentà com a candidat, és un trànsfuga. La persona que abandona el seu partit i es passa al partit contrari, també. La persona que vota en contra del que proposa el seu partit, ho és?