Imatges luses

Northern sky

I never felt magic crazy as this
I never saw moons knew the meaning of the sea
I never held emotion in the palm of my hand
Or felt sweet breezes in the top of a tree
But now youre here
Brighten my northern sky.

Ive been a long time that Im waiting
Been a long that Im blown
Ive been a long time that Ive wandered
Through the people I have known
Oh, if you would and you could
Straighten my new minds eye.

Would you love me for my money
Would you love me for my head
Would you love me through the winter
Would you love me til Im dead
Oh, if you would and you could
Come blow your horn on high.

I never felt magic crazy as this
I never saw moons knew the meaning of the sea
I never held emotion in the palm of my hand
Or felt sweet breezes in the top of a tree
But now youre here
Brighten my northern sky.

Northern sky (Nick Drake)

Vinho do Porto

Sempre tenim coses a recordar, coses que no volem oblidar, coses que ens esforçarem perquè restin sempre presents.

Sempre tenim coses que oblidar, coses que no volem recordar, coses que ens esforçarem perquè fugin de les nostres ments.

Per a aquestes coses tan sols puc recomenar el vi de Porto. Salude.

L'autonomia que ens cal és la de Portugal

Admiro os portugueses. Admiro-os porque, perante a poderosa maquinaria do exército castelhano, tenhem sabido safar-se; porque soubérom ganhar a independência; porque encontrárom aliados eficazes e constantes. Mas também os admiro porque tenhem demonstrado que tenhem imaginaçom. Há pouco mais de umha década, diversos movimentos culturais soubérom convencer a classe política que a cultura é umha arma formidável de propaganda e que é necessária como embaixadora de um país. Entom, o governo português destinou umha boa quantia de dinheiro - e nom se trata de um país rico! - para promover a sua literatura. O resultado é que nós, vocês e eu, lemos autores portugueses que dantes desconhecíamos, e que ainda por cima tenhem um Nobel.

Agora, som uns quantos empresários, políticos, economistas e pessoas preocupadas polo devir português que estám a montar umha agrupaçom de cerca de 600 pessoas com o nome Compromisso Portugal para tirarem, dizem, Portugal da sua mediocridade. Entom a minha admiraçom torna-se inveja. Porque será que os catalans nom podem fazer qualquer cousa do género? Como conseguem entom os portugueses, sem a tutela de nenhum partido político? O motivo é apenas Portugal. E ninguém os acusará nunca de fechados nem de pouco cosmopolitas porque, como tenhem Estado, é-lhes permitido serem patriotas.

Nom consigo imaginar isto nos Países Cataláns, apesar dos esforços neste sentido de Eliseu Climent e de outros beneméritos patriotas. A mania do espanholismo do ‘conmigo o contra mí’ penetrou em nós demasiado fundo. Ora bem: toda a gente tem sempre Catalunha na boca. Mas ninguém vai nunca mais longe. Nem que fossem uns metros. Ai!

Isabel Clara-Simó

Bittersweet symphony

'Cause it's a bittersweet symphony, this life
Try to make ends meet
You're a slave to money then you die
I'll take you down the only road I've ever been down
You know the one that takes you to the places
where all the veins meet yeah,

No change, I can change
I can change, I can change
But I'm here in my mold
I am here in my mold
But I'm a million different people
from one day to the next
I can't change my mold
No, no, no, no, no

Well I never pray
But tonight I'm on my knees yeah
I need to hear some sounds that recognize the pain in me, yeah
I let the melody shine, let it cleanse my mind, I feel free now
But the airways are clean and there's nobody singing to me now

No change, I can change
I can change, I can change
But I'm here in my mold
I am here in my mold
And I'm a million different people
from one day to the next
I can't change my mold
No, no, no, no, no
I can't change
I can't change

'Cause it's a bittersweet symphony, this life
Try to make ends meet
Try to find some money then you die
I'll take you down the only road I've ever been down
You know the one that takes you to the places
where all the things meet yeah

You know I can change, I can change
I can change, I can change
But I'm here in my mold
I am here in my mold
And I'm a million different people
from one day to the next
I can't change my mold
No, no, no, no, no

I can't change my mold
no, no, no, no, no,
I can't change
Can't change my body,
no, no, no

I'll take you down the only road I've ever been down
I'll take you down the only road I've ever been down
Been down
Ever been down
Ever been down
Ever been down
Ever been down
Have you ever been down?
Have you've ever been down?

Bittersweet symphony (The Verve)

Identitat

La identitat pot ser definida com tot allò que caracteritza, condiciona, un individu. La identitat es forja al llarg de la vida, a través dels impulsos que cada persona rep i assimila, de tots els coneixements que obtenim, que ens transmeten, o ens imposen, o ens indueixen. És la manera de pensar, de reaccionar, de decidir, de sentir, de percebre. La identitat és part de l'ànima de cadascú, dels records, dels moments, de la memòria.

La identitat és tot allò que perceps com a teu, material o immaterial. És el lloc on neixes, el lloc on vius, la plaça on jugaves de petit. És un sentiment de pertanyença. Són símbols. La identitat és política, la identitat és burocràcia, i també és merxandatge. És la llengua amb la que penses, la cultura.

És quelcom difícil de definir, perquè hom pot variar el seu comportament, en conseqüència del lloc on es trobi, del cercle social que l'envolti. La identitat pot ser un rol, o varis. La identitat pot ser una màscara, un saber ser en cada moment. Un mecanisme d'autodefensa per no sentir-se exclòs. Una estratègia humana per relacionar-se socialment, per sentir-se part d'un tot.

La identitat és el nom. És el cognom. És el que hi diu al DNI. És el vincle amb un territori. És l'equip de futbol. És el partit polític. És la religió. És l'escala de valors que regeix la pròpia vida.

I a vegades és difícil ser fidel a un mateix. Ser fidel a allò que creus que creus.

La identitat és la complexa resposta a l'eterna pregunta de "qui sóc".
La identitat és dinàmica, és efímera, és canviant, és el darrer record en vida.

Un joc perillós

"Un joc perillós", producció de Mans Unides, és un recurs per a treballar els objectius de Desenvolupament del Mil·leni i tot allò relacionat amb la solidaritat i cooperació internacionals. L'objectiu del joc és respondre correctament el màxim nombre de preguntes possibles, les quals poden incloure vídeos i fotografies.

St. Patrick's day

One, two, three, four, five, six, seven, and one, two, three, and one, two, three.
One, two, three, four, five, six, seven, and one, two, three, and one, two, three.

In a funny way

On a Summer day
You can hear her call
But in a funny way
She reminds you of the Fall

On a Summer day
You can hear her call
But in a funny way
She reminds you of the Fall

Through the fields
And the streams
And the lakes
And the trees
And the grass
And the logs
Run all my dogs

And I am…
Home again

In the Autumn air
You can see her smile
But in a funny way
She reminds you of a child
In the Autumn air
You feel her soul unfold
And in a funny way
You feel your own explode

Through the fields
And the streams
And the lakes
And the trees
And the grass
And the logs
Run all my dogs

And I am…
Home again

On a Winter day
You can hear her call
But in a funny way
When the snow begins to fall

On a Winter day
You can hear her call
And in a funny way
You love her even more

Through the fields
And the streams
And the lakes
And the trees
And the grass
And the logs
Run all my dogs

And I am…
Home again

Through the fields
And the streams
And the lakes
And the trees
And the grass
And the logs
Run all my dogs

And I am…
Home again

On a Summer day
You can hear her call
But in a funny way
She reminds you of the Fall

On a Summer day
You can hear her call
But in a funny way
She reminds you of the Fall

In a funny way (Mercury Rev)

Osvaldo

Sempre m'ha agradat.

Xusdràiver (capítol final)

No sempre pel final es deixa el millor. Aquesta sol ser una afirmació que s’utilitza en contextos de consol, per fer una gràcia, o perquè així ho requereixen els tòpics protocolaris.

Per l’últim dia vam deixar la visita a Glasgow. Tot i que ja la coneixíem de nit, ens faltava voltar-la amb llum natural. Em va sorprendre que existís una zona especial per a pederastes, anunciat correctament amb una senyal que prohibia l’entrada a nens. Tot i això s’hi veien limosines amb els vidres fumats, només déu, homes amb xandall i sabates i capellans sabien què hi passava dins.

No ens hi vam deixar perdre, ens vam dedicar a voltar per Buckanan i altres carrers comercials. Per contrarestar vam visitar el museu d’art contemporani, una de les vàries universitats, vam veure el Clyde River en un dels trajectes en bus, i vam provar d’entrar a la Catedral, que estava tancada. I si tenia algun dubte existencial, què? L’església ens va tancar les portes al mateix moment que pel seu darrere naixia un arc de sant martí.

Ens va ser inevitable comparar la ciutat on ens hostatjàvem amb la que vam visitar el dia anterior. I seria injust dir que Edimburg no li donava 25 patades a Glasgow. Tot i això vam poder conèixer els carrerons que s’enfilaven al costat dels carrers vertebradors del trànsit humà, el bar escocès il·luminat exclusivament amb llum d’espelmes, la cafeteria on no ens vam atrevir a demanar l’últim cafè, les galetes de gingebre, els aparadors amb kilts, el bar amb més de 70 televisors, l’estació de trens, les noies que vestien com si fos estiu, ...

L’endemà vam acompanyar-lo a la feina, tornava a ser dilluns, cadascú retornava a la seva rutina. Nosaltres cap a casa, cap a la feina, cap a Girona, Sant Celoni, Blanes. Ell es quedava allà. Vam quedar que ens ja ens veuríem quan fes sol. I ens vam preparar per tornar a viatjar en el temps. Aquest cop endavant, cap al futur, i així deixar-ho tot tal com estava. O no. Perquè ara tots teníem un munt de coses noves al nostre cap. Aquest període de temps va servir per plantejar-se diferents conceptes, més o menys transcendents, més o menys estúpids, hi pensarem més o menys.

Sempre fa por mirar, pensar, què pot passar, què et pot deparar el futur. Cal tenir una sèrie de projectes a llarg termini, una sèrie de coses que tindran la seva representació en un futur. De fet aquest és el motiu pel qual fas les coses en un present. Ho fas per recollir-ne uns resultats, per dirigir una mica què en serà de tu. La inèrcia hi fa molt, el sistema té un seguit de mecanismes que permeten, fins i tot, als menys conscients, saber cap on aniran les seves vides. Però qui més qui menys sempre té quelcom pensat per a més endavant. Serà trobar una feina, serà buscar parella, serà esperar el retorn o la marxa d’algú, o l’aniversari propi o aliè, les festes comercials, aquell objecte que pretens aconseguir, aquell restaurant on et vas prometre tornar, la pel·lícula que vols mirar, la cançó que un dia llunyà tornaràs a escoltar i et farà tornar enrera.

Tot això crec que m’intentava dir el rellotge que caminava, just davant de l’estació de busos de Buckanan.

Xusdràiver (capítol III)

L’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Aquesta és la perfecta excusa per tornar a demanar cafè per esmorzar. Aquest cop ens vam decantar per una franquícia reconeguda com l’Starbucks per reanimar el nostre alè consumit per la sequera de les nits de calefacció. Minuts després de sortir-ne, els que teníem el paladar més fi ja pensàvem en altres maneres d’anomenar la multinacional dedicada als cafès, esmorzars i berenars. La meva proposta (Starsucks) va morir en la meva ment. Els meus cervells no van saber trobar el moment adequat per moure els llavis del qual en sortirien els vocables fonètics.

En Willy havia demanat festa per poder dedicar-nos el cap de setmana. Era dissabte, i Edimburg només estava a una horeta a l’est. Vam aprofitar el viatge en bus per a menjar aquells sandvitxos triangulars amb maionesa, herbes i carn mermeladitzada. El suficient per treure’s el mal gust del cafè. Després vam haber de fer un cafè per treure'ns el mal gust del sandvitx.

Un cop a Dùn Éideann, ens vam moure per l’Old Town, d’estructura medieval, articulat al llarg d’un gran carrer, d’un passeig enllambordat, adoquinat, enloscat, on al final s’hi trobava el Castle Rock. Pel camí, una sèrie de passos perpendiculars servien de mirador. Tot el barri vell es troba dalt d’un turonet, i aquests accessos es trobaven dins el continu dels habitatges, com petits túnels que desembocaven en escales-miradors.

Vam fer quilòmetres amunt i avall, fotos a bosses de plàstic agafades als arbres, observàvem tanques caigudes, vèiem núvols grisos que passaven ràpid, buscàvem aquells heroïnòmans que Irvine Welsh primer, i Danny Boyle després, es van encarregar de donar-nos a conèixer, ens reflectíem als miralls distorcionadors que trobàvem pels carrers, suposàvem els greuges d’enfilar-se a estàtues eqüestres, caminàvem sense rumb fix, deixant-nos impregnar del vent i el fred, de la música que sortia de la guitarra d’aquella noia que estava situada al costat de la Catedral Saint Giles, de la gràcia d’aquell follet escocès que jugava amb foc.

Quan començava a enfosquir-se la tarda, la gana ens va fer entrar a dinar-berenar-sopar en algun lloc on fossin capaços d’omplir-nos la panxa. Gairebé ho aconsegueixen. Vam agrair el seure una estona, el posar-nos aliments calents a la boca i combinar-los amb la fredor d’una pinta de Foster.

La negra nit Edimburguesa de les 7 de la tarda era trencada per la lluminositat dels seus edificis més emblemàtics i grocs. Era moment de tornar cap a Glasgow. Faltava trobar el camí de tornada fins a l’estació d’autobusos. Pol, tens la guia? Però en Pol no hi era, no havia vingut. Ens en vam sortir. El camí de tornada va servir per dormir. Una estupenda migdiada, ben entrat el vespre, que es va fer curta. Una migdiada que ens va provocar contractures a les cervicals, que ens va fer adormir les cames, i tallar la circulació sanguínia als braços que evitaven que el cap anés amunt i avall, al ritme del sotrac dels lleus esborancs que dibuixaven l’asfalt escocès.

La veritat es que un cop arribats a Glasgow, l’únic que podíem fer era beure. Ja sopats, el consum incontrolat de suc de civada era el ritual que seguien centenars de persones, independentment de la seva edat, raça o sexe. Bé, els que no follen beuen més.

Vam alternar un parell de bars abans de tornar a treure el cap al Box, on un grup estripava les guitarres dalt de l’escenari. Camí de casa, vam tornar a demanar pizzes per menjar-les a l’autobús.

Pensava en la nit anterior. Just abans d’anar a dormir, quan en Henry, company de pis camerunès d’en Willy, va aparèixer al menjador amb una noia, ell molt begut i ella calenta. En Willy, ens va dir que mai havia passat quelcom similar, que mai havia entrat una dona al seu pis. Doncs mentre miràvem a la tele la Tila Tequila, va aparèixer al menjador l’altre company de pis d’en Willy, amb una cartaginesa (Múrcia).

Penúltima nit, últim dia sencer. Diumenge, Glasgow.

Nous pecats socials del s. XXI

-les violacions bioètiques, com l'anticoncepció.
-els experiments moralment dubtosos, com la investigació amb cèl·lules mare.
-la drogoaddicció, com la que tinc.
-contaminar el medi ambient, com quan tires coses per la finestra del cotxe.
-contribuir a ampliar el forat entre rics i pobres, com mantenir relacions homosexuals amb persones amb alt o nul poder adquisitiu.
-la riquesa excessiva, com en Warren Buffett.
-generar pobresa, com en Warren Buffett.

7 nous pecats que se sumen als tradicionals:

-Luxúria, com passar-t'ho bé
-Ira, com cagar-te en tot.
-Supèrbia, com creure que ho fas bé i fardar-ne
-Gola, com menjar molt després de fumar.
-Mandra, com sempre.
-Cobdícia, com la de l'Església
-Enveja, com quan mitifiques els teus amics i coneguts.

Competència

• Dret de decidir, sia en virtut d'una autoritat legal, sia en virtut d'un reconegut coneixement de la matèria
• Rivalitat d'interessos entre persones que persegueixen el mateix objecte
• Rivalitat entre dos o més productors o comerciants, amb vista a controlar el mercat més ampli possible
• Esforç per aconseguir allò a què un altre també aspira
• Acció antagònica entre els organismes que ocupen un mateix nínxol ecològic per la possessió de llurs recursos alimentaris, d'espai, de llum, etc
• En gramàtica generativa, coneixença que tot parlant té del model abstracte de la llengua i en particular de les seves possibilitats de generar frases d'acord amb les regles sintàctiques
• Capacitat legal
• En un riu o corrent d'aigua, possibilitat que té de transportar materials aïllats de la mida màxima compatible amb la velocitat
• Conjunt d'assumptes sobre els quals un jutge o un tribunal exerceixen jurisdicció
• Deure i dret atorgats per la llei a un òrgan jurisdiccional, amb exclusió de qualsevol altre, d'administrar justícia en un cas concret

Font: enciclopèdia.cat

Pure

Night time slows, raindrops splash rainbows
perhaps someone you know, could sparkle and shine
as daydreams slide to colour from shadow
picture the moonglow, that dazzles my eyes
and i love you

Just lying smiling in the dark
shooting stars around your heart
dreams come bouncing in your head
pure and simple everytime
now you're crying in your sleep
i wish you'd never learnt to weep
don't sell the dreams you should be keeping
pure and simple everytime.

Dream of sights, of sleigh rides in seasons
where feelings not reasons, can make you decide
as leaves pour down, splash autumn on gardens
as colder nights harden, their moonlit delights
and i love you

Just lying smiling in the dark
shooting stars around your heart
dreams come bouncing in your head
pure and simple everytime
now you're crying in your sleep
i wish you'd never learnt to weep
don't sell the dreams you should be keeping
pure and simple everytime.
look at me with starry eyes
push me up to starry skies
there's stardust in my head
pure and simple everytime
fresh and deep as oceans new
shiver at the sight of you
i'll sing a softer tune
pure and simple over you . . .

If love's the truth then look no lies
and let me swim around your eyes
i've found a place i'll never leave
shut my mouth and just believe
love is the truth i realize
not a stream of pretty lies
to use us up and waste our time . . .

Pure (Lightning Seeds)

Jornada de reflexió

Per molts anys i un dia

Xusdràiver (capítol II)

Diuen que no és de gaire bona educació presentar-se a casa d’algú sense haver avisat. No ho sabem del cert. A mi m’agrada rebre visites sorpresa, sempre i quan no m’enganxin moments abans de prendre un relaxant bany d’escuma acompanyat de la Maria, o la maria.

Per curar-nos en salut nosaltres vam avisar en Willy que aniríem a casa seva, i ell féu tots els possibles perquè els seus hostes es trobessin com a casa. I quasi ho aconsegueix. Només em va faltar prendre’m un relaxant bany d’escuma en companyia de la Maria, o la maria.




El dia començava a quarts de 10. En Willy, com a persona establerta a una nova societat, havia de complir amb els seus compromisos laborals, i després de donar-nos les indicacions geogràfiques corresponents, els principals punts de referència, els noms dels carrers vertebradors del sector terciari glasgouenc, en definitiva, la ruta bàsica per arribar sense masses problemes a l’estació central de autocars, va entrar al Capitol, el bar-restaurant-cerveseria-musical on es guanyava les lliures, i del qual no en sortiria fins a les 9 del vespre. Tota una jornada servint dinars a les 12, sopars a les 7, i cerveses la resta del temps.

Ens vam aixecar i vam acompanyar en Willy a la feina.


Nosaltres ens disposàvem a embarcar-nos en una visita a Stirling, un poblet una horeta més al nord que Glasgow, que farda de tenir un castell més impressionant que el d’Edimburg (Edinbrááá! en glasgouí). Pel camí vam tenir el plaer de comprovar que el cafè tan sols el fan bo a Espanya i Itàlia. No tots, un de nosaltres va decidir, per voluntat intestinal, restar la resta del dia en dejú. I és que, tot i que no ho posa a l’envàs, menjar-se 3 paquets de galetes de fibra, ha de netejar per dins, i això, es nota per fora.

Dèiem “fins ara” a Glasgow a través de les finestres de l’autocar. Les gotes de pluja tornaven a fer acte de presència. Aquest cop en forma de regalims que lliscaven en diagonal per la part externa dels vidres de l’autocar.

Vam marxar cap a Stirling.


Allà ens esperava el sol d’Escòcia, que era avançat constantment per uns núvols blancs i grisos a gran velocitat, que deixaven ruixats esporàdicament. Passejar, caminar, observar, les xemeneies de les cases, les esglésies que apareixen al nostre pas, la presó, les obres a la via pública, omnipresents, el cementiri, el turonet que, tot i petit, domina tota la plana que s’estén als seus peus. I el castell i el monument a William Wallace.



Quan el temps juga al teu favor, i no tens res planificat, no hi ha cap problema en fer tot allò que et vingui de gust quan et vingui de gust. Així que vam decidir anar a fer una bona cervesa, i allà vam conèixer l’Stan. (Stan is a recobering alcoholic. Please don't feed him beer). La cervesa ens va servir per recuperar la temperatura corporal perduda pel contacte del vent fred que ens fuetejava la jaqueta. Un cop recuperats, després d’haver patejat el poblet on segurament estiuejaven els escocesos de ciutat, vam tornar cap a la ciutat.



La resta del dia va consistir en beure cerveses mentre, davant nostre, passaven diferents grups de música amateurs, influenciats per la nova fornada de pop anglès. Còpies barates de Franz Ferdinand, Scissors Sisters, Kaiser Chiefs, però també d’U2 i Coldplay. De totes maneres, és millor això que escoltar cançons enllaunades subvencionades per empreses multinacionals.



Un cop van acabar els concerts del Capitol, ens esperava el Box, on si que posaven música enllaunada, però era elegida pels propis clients. Així és més fàcil poder escoltar els Doors, els Cure, Radiohead, Nirvana, Muse o Joy Division, tot i que es corre el risc d’acabar ballant Bon Jovi.

El dia es va acabar a quarts de 4 de la nit, després de sopar una pizza de shawarma de camí a casa, escoltar el chiquichiqui (perrea, perrea) pel youtube mentre fèiem uns cigarros amanits.

Xusdràiver

Pels qui el fet d’aconseguir establir un planejament ordenat dels diferents aspectes centrals del seu futur és més que una simple tasca rutinària, organitzar un pla de mobilitat per aconseguir arribar a l’aeroport a una hora predeterminada se’ls pot fer una muntanya, essent conscient que en qualsevol moment poden aparèixer múltiples imprevistos, fruit de l’atzar o d’un destí predeterminat.

Aquest però no és el cas que ens ocupa. L’avió va sortir amb 20 minuts de retard, i va ser la inèrcia la que va fer que haguéssim d’esperar una bona estona abans que una veu femenina i ràpida anunciés el nostre vol.

Dues hores més tard, havíem aconseguit allò que tothom algun cop ha desitjat. Viatjar en l’espai i en el temps. En l’espai perquè després d’entrar en un gadget metàl·lic semblant a una oreneta, quan en vam sortir érem en un lloc diferent; i en el temps perquè tot i les dues hores de vol, tan sols n’havia passat una, segons les lleis internacionals referents als fusos horaris.

A mitja hora de la mitja nit, trepitjàvem el país on els homes duen faldilles i les dones tenen patilles, on el seu lema nacional en gaèlic diu allò de “Ningú no em provoca impunement”.

Vam agafar l’avió i vam arribar a Glasgow.

Ell ens esperava a l’estació de busos de Buckanan, amb una motxilla plena de llaunes de 440ml de Red Stripe. L’espetec suau però sec, alumínic, del obrir la llauna, va coincidir amb la primera d’un total de més de desenes de milers de gotes d’aigua que dels cúmuls de núvols de sobre el nostre cap, queien al ritme de la dansa que ballaven les ràfegues contundents de vent.

En Willy ens va donar unes birres i es va posar a ploure.

El bus urbà tan sols va trigar uns 20 minuts a deixar-nos davant la parada més propera a casa seva. Al baixar, com qui aprèn a l’escola el verset de Nadal, un per un li vam dir al conductor de l’autobús allò que tots els glasgouencs diuen: “Xusdràiver”.

Vam pujar dos pisos, es va obrir la porta, i l’olor a moqueta es va fer permanent. Ara ja no importava res. Teníem uns dies per impregnar-nos de l’atmosfera humida escocesa, de l'experiència del col·lega que provoca enveja als seus amics al prendre el volant de la seva vida d'una manera tan contundent. Ens esperaven Stirling i Edimburg, a més de la més cristianament futbolística de les seves ciutats, Glasgow.

Prevenció d'incendis

D'acord amb el Decret 64/1995, de 7 de març, pel qual s’estableixen mesures de prevenció d’incendis forestals, han entrat en vigor restriccions previstes al seu article 15 per al període comprès entre el 15 de març i el 15 d'octubre.

Per tant, en els terrenys forestals siguin o no poblats d'espècies arbòries i a la franja de 500 metres que els envolta, en el període comprès entre el 15 de març i el 15 d'octubre, resta prohibit:

a) Encendre foc per a qualsevol tipus d'activitat sigui quina sigui la seva finalitat. Especialment no es podrà:

* Cremar rostolls, marges i restes d'aprofitaments forestals, agrícoles o de jardineria.
* Fer focs d'esbarjo. Queda exclosa de la prohibició dintre de les àrees recreatives i d'acampada i en parcel·les de les urbanitzacions la utilització dels fogons de gas i de barbacoes d'obra amb mataguspires.
* Fer foc per a activitats relacionades amb l'apicultura.

b) Llençar objectes encesos.

c) Abocar escombraries i restes vegetals i industrials de qualsevol mena que puguin ser causa de l'inici d'un foc.

d) Llençar coets, globus, focs d'artifici o altres artefactes que continguin foc.

e) La utilització de bufadors o similars en obres realitzades en vies de comunicació que travessin terrenys forestals.

The End

This is the end, beautiful friend.
This is the end, my only friend,
The end, of our elaborate plans,
The end, of everything that stands,
The end, no safety or surprise,
The end.
I'll never look into your eyes again.

Can you picture what will be,
So limitless and free,
Desperately in need
Of some stranger's hand,
In a desperate land.

Lost in a Roman wilderness of pain,
And all the children are insane,
All the children are insane
Waiting for the summer rain, yeah.

There's danger on the edge of town,
Ride the King's highway, baby.
Weird scenes inside the gold mine
Ride the highway West, baby.

Ride the snake,
Ride the snake
To the lake, the ancient lake, baby.
The snake is long, seven miles.
Ride the snake,
He's old, and his skin is cold.

The West is the best,
The West is the best,
Get here, and we'll do the rest.
The blue bus is callin' us,
The blue bus is callin' us.
Driver, where you taking us?

The killer awoke before dawn,
He put his boots on.
He took a face from the ancient gallery,
And he walked on down the hall.
He went into the room
Where his sister lived and
Then he
Paid a visit to his brother,
And then he,
He walked on down the hall, yeah.
And he came to a door,
And he looked inside.

"Father?"
"Yes, son"
"I want to kill you
Mother, I want to… WAAAAAA"
Uh, well, all right, yeah!
Come on, mom, yeah!

C'mon, baby, take a chance with us,
C'mon, baby, take a chance with us
C'mon, baby, take a chance with us and
Meet me at the back of the blue bus.
Doin' a blue rock
On a blue bus.
Doin' a blue rock,
C'mon, yeah…

Kill! Kill! Kill! Kill! Kill! Kill!

This is the end, beautiful friend,
This is the end, my only friend,
The end, it hurts to set you free,
But you'll never follow me.
The end of laughter and soft lies,
The end of nights we tried to die.
This is the end.

The End (The Doors)

Promoció