dissabte, 31 de maig del 2008
diumenge, 25 de maig del 2008
Weil der Mensch zählt
die tiere dieser erde
de mog i ziehmlich gern
doch am allerliebsten mog i
d'die hasal und die bärn
die bärn
es sterbn bold olle vegl
es sterbn bold olle käfa
nur im bett da liegt da adam
und vermehrt sie mit da eva
die hosn lebm im woid
die kotzn in da wiesn
und die kakalaken de lebm
hinta die fliesn
klane hasal ham kurze nasaln
und klana katzaln ham weiche pratzaln
und die frau holle
hat gern die wolle vom dromedar
aus afrika
da unterschied zwischen menschen
zwischen offen und primaten
der is net vü greßa
wie bei nudln und fridatn
fridatn
doch wer mehr über tiere wissen wüll
muss biologie studieren
oder sich im anschluss
auf meiner homepage informieren
manche tiere de haum flügl
und andere haum flossn
manche lebm im frein
und andere in da dosn
klane hasal ham kurze nasaln
und klana katzaln ham weiche pratzaln
und die frau holle
hat gern die wolle vom dromedar
aus afrika
klane hasal ham kurze nasaln
und klana katzaln ham weiche pratzaln
und die frau holle
hat gern die wolle vom dromedar
aus afrika
Weil der Mensch zählt (Alf Poier)
dissabte, 24 de maig del 2008
Flors de Bach
Les Flors de Bach són una sèrie de 38 essències naturals extretes de flors silvestres de la regió de Gales, a Anglaterra. Les seves propietats curatives van ser descobertes pel metge galès Edward Bach entre els anys 1926 i 1934.
El Dr. Edward Bach (metge, bacteriòleg, homeòpata i investigador), va trobar en els remeis florals una forma de teràpia de gran eficàcia per a treballar tot tipus de problemes emocionals.
Bach definia la malatia com un desequilibri emocional produida en el camp energètic de l'èsser viu. Si aquest desequilibri continua durant un cert temps sense tractament, es produeix la malaltia en el cos físic. Ell afirmava que la malaltia és una mena de consolidació d'una actitud mental i només és necessari tractar aquesta actitud per tal que la malaltia desaparegui.
Falta veure si alguna de les flors de Bach, ajuda a combatre l'escepticisme.
El Dr. Edward Bach (metge, bacteriòleg, homeòpata i investigador), va trobar en els remeis florals una forma de teràpia de gran eficàcia per a treballar tot tipus de problemes emocionals.
Bach definia la malatia com un desequilibri emocional produida en el camp energètic de l'èsser viu. Si aquest desequilibri continua durant un cert temps sense tractament, es produeix la malaltia en el cos físic. Ell afirmava que la malaltia és una mena de consolidació d'una actitud mental i només és necessari tractar aquesta actitud per tal que la malaltia desaparegui.
Falta veure si alguna de les flors de Bach, ajuda a combatre l'escepticisme.
dijous, 22 de maig del 2008
dimarts, 20 de maig del 2008
Dàtils
play cartera ordinador contrassenya carnet targeta pastanaga pantalla diari teclat gorra borinot universitat tamagochi rosseta mirada ulleres ratolí cascos filarmònica contrabaix rínxols rosa cotxe benzina carretera avançar autovia pluja galàxia forats matèria hidrogen ferro supernova homogeni quàsar sol guatemala burundi butan pausa no funciona llibre cadira sabata escales campanar rellotge plaça gràcia televisió la vanguàrdia veritat mònica revés exèrcit cocacola samarreta windows direcció artística cuatro equip vitamina perllongar tac bossa beige arracada cua trena barrots taronja carbassa vic espanyol oliva camisa tabac robert barretina blau mercat castañuelas rei diana orelles italià estadística coneixement cabell càmera escrot acer cargol banya cabra gallina elàstic làtex xassís desigual botó cervantes guisantes voll menú vuit eiffel domènech feliu pont llamborda planetes muntanyes brossa platja mar illa pi phi auri rectangle espiral pentàgon carbó sutge brasa reixa graella fum tos plor all oli pa torrat línies ratlles discontinu comunica persiana comandament finestra balcó cinema pujada muralla eixample diagonal catedral rom maria tanga melic moreno frontera portbou walter espai societat suciedad límit final fi anal cistella carro roca penya-segat àguila torre estrellat stop
dilluns, 19 de maig del 2008
L'últim escrit de futbol
A mida que se m'han anat quedant blancs els cabells dels... del cap, he anat deixant de veure els partits del Barça. Se'm pot contraargumentar que els he deixat de veure per culpa del mal joc de l'equip els darrers dos anys, més que perquè se m'hagin quedat blancs els cabells. I tindran raó.
En tot cas, no em compensa perdre gairebé dues hores cada setmana davant de la televisió. Prefereixo perdre 2 minuts veient la repetició dels gols (en contra, normalment).
Tampoc vull fer una anàlisi de les causes, perquè no en sóc coneixedor, però com a homo sapiens sapiens, per tant ésser racional i amb opinió (pròpia o induida), m'agradaria tan sols deixar escrit que Samuel Eto'o quan encara el porter no pensa si li fa passar la pilota per sota les cames, la dóna a la dreta per Messi, o a l'esquerra per Henry. El que pensa Samuel Eto'o quan es troba sol davant del porter ho pensa en relació als calés que cobrarà si marca ell o fa una assistència de gol.
Jo que em pensava que els feia il·lusió fer gols... il·lús!
diumenge, 18 de maig del 2008
Wa yeah
Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, oh yeah!
Sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videte
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette
jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis d'Ikea, un pistatxo, oh yeah!
Que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...
Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses, oh yeah!
Que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...
Que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...
Wa yeah (Antònia Font)
dissabte, 17 de maig del 2008
El territori, la societat i l'Estat ( VI )
El territori i el progrés
A mesura que el territori dels Estats es fa més gran, no és només el nombre de quilòmetres quadrats el que creix, sinó també la seva força col•lectiva, la seva riquesa, el seu poder, i finalment, la seva permanència, la seva existència conjunta en el temps.
De la mateixa manera que l’esperit humà s’enriqueix cada vegada més a mesura que els camins recorreguts per l’evolució humana sobre aquesta terra s’allarguen, el progrés pot ser representat per una espiral ascendent el radi de la qual va augmentant més i més.
L’extensió progressiva del territori dels estats, és un caràcter essencial i, al mateix temps, un poderós motor de progrés històric.
A mesura que el territori dels Estats es fa més gran, no és només el nombre de quilòmetres quadrats el que creix, sinó també la seva força col•lectiva, la seva riquesa, el seu poder, i finalment, la seva permanència, la seva existència conjunta en el temps.
De la mateixa manera que l’esperit humà s’enriqueix cada vegada més a mesura que els camins recorreguts per l’evolució humana sobre aquesta terra s’allarguen, el progrés pot ser representat per una espiral ascendent el radi de la qual va augmentant més i més.
L’extensió progressiva del territori dels estats, és un caràcter essencial i, al mateix temps, un poderós motor de progrés històric.
divendres, 16 de maig del 2008
El territori, la societat i l'Estat ( V )
El territori i l’Estat
L’Estat en formes primitives, és aquell on els grups econòmics estan compostos per un habitatge amb territoris de caça, pesca o cultiu. Aquestes característiques les va perdent segons es va guanyant territori, per tant famílies o clans. Per damunt d’aquest nivell, tota expansió de la societat, és una expansió de l’Estat, que va evolucionant i desenvolupant altres funcions de caràcter més polític, organitzatiu, mai però sense renunciar a l’expansió territorial.
Les funcions organitzatives de l’Estat van en relació als recursos naturals de que es disposa en un territori limitat i la població que hi ha. Ratzel s’imagina pobles circumscrits en illes o oasis, a l’hora de defensar la no-extensió d’aquests Estats. I és que tot i que l’extensió territorial és innata en l’Estat, si la societat que hi viu creix per sobre de les possibilitats del territori, serà l’Estat el que haurà d’emprendre una lluita amb la societat imposant migracions, però també provocant el canibalisme, o la guerra civil.
Amb aquestes afirmacions, és on Ratzel està més a prop de Malthus. I ho confirma quan diu que “el progrés de la humanitat, només és possible gràcies al contacte entre els pobles i a la seva competència”.
Igualment, la societat és l’intermediari a partir del qual l’Estat s’uneix al territori. Segons com siguin els intercanvis: un Estat tindrà manca d’estabilitat i consistència si té una activitat econòmica poc avançada i un territori extens a defensar; també diu que una població poc densa que necessita molt de territori, es converteix en nòmada; i que si és una societat agrícola, arrelada al territori, transmetrà un caràcter a l’Estat segons quina sigui la distribució de les terres entre les famílies, de tal manera que si la distribució és equitativa, l’Estat resultant serà homogeni i democràtic, però si el repartiment de les terres és desigual, l’Estat tindrà un obstacle per a l’organització social.
Ratzel també estableix una altra classificació que pren com a variable l’assentament, dividint els estats en aquells en que la seva societat viu exclusivament del territori que habita; i els Estats densament poblats, que obliguen als homes a desplaçar-se del lloc on habiten per buscar aliment, o treball. Aquestes dues classificacions defineixen els comportaments de les societats rurals i les urbanes, de les que viuen de l’agricultura i la indústria.
L’Estat en formes primitives, és aquell on els grups econòmics estan compostos per un habitatge amb territoris de caça, pesca o cultiu. Aquestes característiques les va perdent segons es va guanyant territori, per tant famílies o clans. Per damunt d’aquest nivell, tota expansió de la societat, és una expansió de l’Estat, que va evolucionant i desenvolupant altres funcions de caràcter més polític, organitzatiu, mai però sense renunciar a l’expansió territorial.
Les funcions organitzatives de l’Estat van en relació als recursos naturals de que es disposa en un territori limitat i la població que hi ha. Ratzel s’imagina pobles circumscrits en illes o oasis, a l’hora de defensar la no-extensió d’aquests Estats. I és que tot i que l’extensió territorial és innata en l’Estat, si la societat que hi viu creix per sobre de les possibilitats del territori, serà l’Estat el que haurà d’emprendre una lluita amb la societat imposant migracions, però també provocant el canibalisme, o la guerra civil.
Amb aquestes afirmacions, és on Ratzel està més a prop de Malthus. I ho confirma quan diu que “el progrés de la humanitat, només és possible gràcies al contacte entre els pobles i a la seva competència”.
Igualment, la societat és l’intermediari a partir del qual l’Estat s’uneix al territori. Segons com siguin els intercanvis: un Estat tindrà manca d’estabilitat i consistència si té una activitat econòmica poc avançada i un territori extens a defensar; també diu que una població poc densa que necessita molt de territori, es converteix en nòmada; i que si és una societat agrícola, arrelada al territori, transmetrà un caràcter a l’Estat segons quina sigui la distribució de les terres entre les famílies, de tal manera que si la distribució és equitativa, l’Estat resultant serà homogeni i democràtic, però si el repartiment de les terres és desigual, l’Estat tindrà un obstacle per a l’organització social.
Ratzel també estableix una altra classificació que pren com a variable l’assentament, dividint els estats en aquells en que la seva societat viu exclusivament del territori que habita; i els Estats densament poblats, que obliguen als homes a desplaçar-se del lloc on habiten per buscar aliment, o treball. Aquestes dues classificacions defineixen els comportaments de les societats rurals i les urbanes, de les que viuen de l’agricultura i la indústria.
dijous, 15 de maig del 2008
El territori, la societat i l'Estat ( IV )
El territori i la família
L’expressió mínima, la relació més simple, de la societat amb el territori que li ofereix habitatge i aliment, és la família monogàmica.
A partir d’una casa comuna, aquesta família s’estén sobre un territori limitat que explota amb finalitats alimentàries a través de la caça, la pesca o l’agricultura. A mida que la família creix, augmenta també el territori en el que habiten. Ratzel especifica a tall de recordatori que “això tan sols pot passar, allà on el sòl és productiu, prop de rius, o allà on l’agricultura ha assolit un alt nivell de desenvolupament”.
Aquest tipus de família o clan, fa el paper de l’Estat, i a mida que hi arriben nous habitants, comencen a sorgir, o a fer-se més notables les diferències, que influiran en els desenvolupaments de les famílies, que hauran de relacionar-se entre elles per a sobreviure. El vincle que els uneix en virtut de la seva comunitat d’origen es manté i aproxima les diferents aldees, i així neix l’Estat. Com un agregat de diferents famílies en tribus o pobles, que es necessiten les unes a les altres per sobreviure, sota uns límits comuns i canviants segons les necessitats d’altres pobles veïns que també necessitin fer un pas endavant.
L’expressió mínima, la relació més simple, de la societat amb el territori que li ofereix habitatge i aliment, és la família monogàmica.
A partir d’una casa comuna, aquesta família s’estén sobre un territori limitat que explota amb finalitats alimentàries a través de la caça, la pesca o l’agricultura. A mida que la família creix, augmenta també el territori en el que habiten. Ratzel especifica a tall de recordatori que “això tan sols pot passar, allà on el sòl és productiu, prop de rius, o allà on l’agricultura ha assolit un alt nivell de desenvolupament”.
Aquest tipus de família o clan, fa el paper de l’Estat, i a mida que hi arriben nous habitants, comencen a sorgir, o a fer-se més notables les diferències, que influiran en els desenvolupaments de les famílies, que hauran de relacionar-se entre elles per a sobreviure. El vincle que els uneix en virtut de la seva comunitat d’origen es manté i aproxima les diferents aldees, i així neix l’Estat. Com un agregat de diferents famílies en tribus o pobles, que es necessiten les unes a les altres per sobreviure, sota uns límits comuns i canviants segons les necessitats d’altres pobles veïns que també necessitin fer un pas endavant.
dimecres, 14 de maig del 2008
El territori, la societat i l'Estat ( III )
L’habitatge i els aliments
Segueix explicant les característiques evolutives dels Estats fent un incís en com la relació de la societat amb la terra està sempre condicionada per la necessitat d’habitatge i d’aliments.
La necessitat de l’home a tenir un habitatge, ha conduït a una relació entre l’home i la terra que ha perdurat invariable en el temps. Matisa que els habitatges de societats primitives són més efímers que els de les societats modernes, però aquests últims no són tan espaiosos ni confortables com els de les tribus de la Polinèsia o l’Àfrica: “la civilització més avançada que mai ha existit, disposa per al seu allotjament, de menys espai que els miserables habitants d’un kraal hotentote”.
Ratzel veu necessari trencar una llança a favor de les societats nòmades, les quals han estat víctimes de la ignorància d’altres disciplines que les han classificat al capdavant de la llista de societats amb menys arrels al territori. Diu de les societats nòmades que tot i que el seu habitatge sigui canviant, i tinguin necessitat de moure’s en un territori, són els que mantenen una relació màxima amb el territori. El vincle és més feble en aquells agricultors de l’Àfrica tropical o l’Amèrica del Sud que abandonen les seves terres per no tornar-hi mai més, un cop n’han extret els beneficis.
Els territoris nòmades tenen igualment fronteres en forma de muntanyes, cursos fluvials, pedres; i igualment són capaços de reconstruir Estats i societats mutilades.
Estretament vinculat a la necessitat d’habitatge, hi ha l’alimentació. És una de les necessitats més urgents, tan de l’individu en particular, com per la col•lectivitat, i depèn sempre de la natura, del lloc on es viu i de l’extensió del terreny que produeix els aliments. L’home depèn de la caça, la pesca i els fruits de la terra, i el seu assentament variarà segons la disponibilitat de les fonts d’alimentació que hi hagi. Com més recursos tingui el territori, més possibilitats existiran que una societat s’hi assenti.
Ratzel destaca també el paper que juguen homes, dones i nens en l’assentament d’una família en un territori, en relació a les tasques que desenvolupen per aconseguir aliments. Considera que els homes són els més capacitats per a dur a terme la caça i la pesca, creient més convenient la dona per al paper de constructora i organitzadora de la llar, de l’habitatge. D’aquesta manera s’explica que com més capaç se sigui de cobrir de manera satisfactòria les necessitats alimentàries, més possibilitats existeixen d’establir-se sobre un hàbitat limitat, de manera organitzada.
D’acord amb l’exposat fins ara, Ratzel entén el concepte d’identitat, de vincle amb un territori, segons el grau amb el que s’uneixin les necessitats d’habitatge i alimentació de la societat a la terra. Com més estretament lligats, més gratificant és l’exigència de mantenir-s’hi.
Segueix explicant les característiques evolutives dels Estats fent un incís en com la relació de la societat amb la terra està sempre condicionada per la necessitat d’habitatge i d’aliments.
La necessitat de l’home a tenir un habitatge, ha conduït a una relació entre l’home i la terra que ha perdurat invariable en el temps. Matisa que els habitatges de societats primitives són més efímers que els de les societats modernes, però aquests últims no són tan espaiosos ni confortables com els de les tribus de la Polinèsia o l’Àfrica: “la civilització més avançada que mai ha existit, disposa per al seu allotjament, de menys espai que els miserables habitants d’un kraal hotentote”.
Ratzel veu necessari trencar una llança a favor de les societats nòmades, les quals han estat víctimes de la ignorància d’altres disciplines que les han classificat al capdavant de la llista de societats amb menys arrels al territori. Diu de les societats nòmades que tot i que el seu habitatge sigui canviant, i tinguin necessitat de moure’s en un territori, són els que mantenen una relació màxima amb el territori. El vincle és més feble en aquells agricultors de l’Àfrica tropical o l’Amèrica del Sud que abandonen les seves terres per no tornar-hi mai més, un cop n’han extret els beneficis.
Els territoris nòmades tenen igualment fronteres en forma de muntanyes, cursos fluvials, pedres; i igualment són capaços de reconstruir Estats i societats mutilades.
Estretament vinculat a la necessitat d’habitatge, hi ha l’alimentació. És una de les necessitats més urgents, tan de l’individu en particular, com per la col•lectivitat, i depèn sempre de la natura, del lloc on es viu i de l’extensió del terreny que produeix els aliments. L’home depèn de la caça, la pesca i els fruits de la terra, i el seu assentament variarà segons la disponibilitat de les fonts d’alimentació que hi hagi. Com més recursos tingui el territori, més possibilitats existiran que una societat s’hi assenti.
Ratzel destaca també el paper que juguen homes, dones i nens en l’assentament d’una família en un territori, en relació a les tasques que desenvolupen per aconseguir aliments. Considera que els homes són els més capacitats per a dur a terme la caça i la pesca, creient més convenient la dona per al paper de constructora i organitzadora de la llar, de l’habitatge. D’aquesta manera s’explica que com més capaç se sigui de cobrir de manera satisfactòria les necessitats alimentàries, més possibilitats existeixen d’establir-se sobre un hàbitat limitat, de manera organitzada.
D’acord amb l’exposat fins ara, Ratzel entén el concepte d’identitat, de vincle amb un territori, segons el grau amb el que s’uneixin les necessitats d’habitatge i alimentació de la societat a la terra. Com més estretament lligats, més gratificant és l’exigència de mantenir-s’hi.
dimarts, 13 de maig del 2008
El territori, la societat i l'Estat ( II )
El territori i la societat
Ratzel comença l’article amb l’afirmació “no es pot entendre l’Estat sense el territori i sense les fronteres” i segueix dient que és un error “qualsevol intent d’obviar que el territori és una part imprescindible per entendre la societat que hi viu”. La intenció de Ratzel no és cap altra que la de fer veure a la sociologia que s’equivoca en estudiar l’home “com si hagués nascut de l’aire”.
El territori no es pot desvincular dels tipus d’Estat més simples, ni d’aquelles societats també més simples. La dependència que tenen les societats del territori és un efecte de les causes de tot tipus que uneixen a l’home amb la terra.
Sí que es cert que en la història dels Estats, el paper del territori és més evident que en la història de les societats, però això és així perquè els canvis en les societats, el desenvolupament de les famílies, són més difícil de percebre, són menys canviants en el temps. En part, perquè estan més arrelades, les societats són capaces d’establir i crear identitats capaces de sobreviure a l’Estat. Aquestes societats que s’han creat en un territori d’un Estat, i seran les que transmetran les propietats adquirides dels Estats que les albergaven i que han desaparegut als nous Estats. Per justificar aquesta afirmació, Ratzel utilitza la caiguda de l’Imperi Romà, com a exemple del model d’Estat que després d’expandir-se territorialment, cau en declivi fins a desaparèixer. Els diferents pobles que coexistien perduren com a societats, i crearan noves formes d’Estats que inclouran premisses adquirides dels vincles amb l’Imperi. Si busquem exemples d’aquesta teoria en l’actualitat, podríem establir lligams en el procés de desmembrament que ha patit Iugoslàvia. Amb la dissolució de l’Estat iugoslau, els pobles l’han sobreviscut, i han creat nous Estats que no tenien caràcter primitiu per haver heretat els processos necessaris de l’Estat enderrocat. De la mateixa manera que ha passat després amb Sèrbia, Montenegro i Kòsovo.
Les reflexions de Ratzel podrien haver predit i justificat tant la unificació dels pobles de Iugoslàvia com la seva desaparició en la idea que “quan el territori retrocedeix, és el principi de la fi de l’Estat”.
Ratzel comença l’article amb l’afirmació “no es pot entendre l’Estat sense el territori i sense les fronteres” i segueix dient que és un error “qualsevol intent d’obviar que el territori és una part imprescindible per entendre la societat que hi viu”. La intenció de Ratzel no és cap altra que la de fer veure a la sociologia que s’equivoca en estudiar l’home “com si hagués nascut de l’aire”.
El territori no es pot desvincular dels tipus d’Estat més simples, ni d’aquelles societats també més simples. La dependència que tenen les societats del territori és un efecte de les causes de tot tipus que uneixen a l’home amb la terra.
Sí que es cert que en la història dels Estats, el paper del territori és més evident que en la història de les societats, però això és així perquè els canvis en les societats, el desenvolupament de les famílies, són més difícil de percebre, són menys canviants en el temps. En part, perquè estan més arrelades, les societats són capaces d’establir i crear identitats capaces de sobreviure a l’Estat. Aquestes societats que s’han creat en un territori d’un Estat, i seran les que transmetran les propietats adquirides dels Estats que les albergaven i que han desaparegut als nous Estats. Per justificar aquesta afirmació, Ratzel utilitza la caiguda de l’Imperi Romà, com a exemple del model d’Estat que després d’expandir-se territorialment, cau en declivi fins a desaparèixer. Els diferents pobles que coexistien perduren com a societats, i crearan noves formes d’Estats que inclouran premisses adquirides dels vincles amb l’Imperi. Si busquem exemples d’aquesta teoria en l’actualitat, podríem establir lligams en el procés de desmembrament que ha patit Iugoslàvia. Amb la dissolució de l’Estat iugoslau, els pobles l’han sobreviscut, i han creat nous Estats que no tenien caràcter primitiu per haver heretat els processos necessaris de l’Estat enderrocat. De la mateixa manera que ha passat després amb Sèrbia, Montenegro i Kòsovo.
Les reflexions de Ratzel podrien haver predit i justificat tant la unificació dels pobles de Iugoslàvia com la seva desaparició en la idea que “quan el territori retrocedeix, és el principi de la fi de l’Estat”.
dilluns, 12 de maig del 2008
El territori, la societat i l'Estat ( I )
Friedrich Ratzel, geògraf alemany de finals del segle XIX, el primer en parlar de geografia humana i de geografia política, té una percepció del territori com a ésser viu, com a organisme en cerca d’aquell territori vital per la vida de l’Estat, i de la societat que alberga.
Le sol, la société et l’Etat, és un article que Ratzel publica a la revista francesa L’anée Sociologique l’any 1898. És un assaig, un seguit d’exemples que justifiquen les seves hipòtesis i les converteixen en estudis, en lleis del comportament de l’Estat, la societat i el territori. És també una crítica a la sociologia de l’època, a la que acusa d’estudiar a l’home sense tenir en compte un dels més grans condicionants dels seu comportament com és el sòl, el territori on creix i es forma la societat i l’Estat. En aquest article, Ratzel és fidel a la seva percepció de la geografia com a positivista, com a ciència capaç de crear lleis que vinculin el comportament de l’home a la terra, i a l’organicisme de l’Estat.
Segurament la coexistència d’un seguit de disciplines variades que tenen com a objecte d’estudi tan el comportament de l’home –filosofia, teologia, psicologia, sociologia, biologia, arquitectura, publicitat-, com de la natura –ciències ambientals, física, química-, com dels processos històrics –història, història de l’art, periodisme, ciències polítiques, economia-, poden donar resposta als diferents processos que Ratzel interpreta com a la interrelació del territori amb la societat que hi habita. Ell ho explica des del prisma que engloba el territori, la societat i l’Estat, i tot i que els successos territorials es poden explicar de múltiples maneres, la que proposa Ratzel no està mancada d’argument i fets que responen a unes teories i prediccions.
Durant la pròxima setmana analitzarem des de Tandebò visquéssim a Belgrad aquest article.
Le sol, la société et l’Etat, és un article que Ratzel publica a la revista francesa L’anée Sociologique l’any 1898. És un assaig, un seguit d’exemples que justifiquen les seves hipòtesis i les converteixen en estudis, en lleis del comportament de l’Estat, la societat i el territori. És també una crítica a la sociologia de l’època, a la que acusa d’estudiar a l’home sense tenir en compte un dels més grans condicionants dels seu comportament com és el sòl, el territori on creix i es forma la societat i l’Estat. En aquest article, Ratzel és fidel a la seva percepció de la geografia com a positivista, com a ciència capaç de crear lleis que vinculin el comportament de l’home a la terra, i a l’organicisme de l’Estat.
Segurament la coexistència d’un seguit de disciplines variades que tenen com a objecte d’estudi tan el comportament de l’home –filosofia, teologia, psicologia, sociologia, biologia, arquitectura, publicitat-, com de la natura –ciències ambientals, física, química-, com dels processos històrics –història, història de l’art, periodisme, ciències polítiques, economia-, poden donar resposta als diferents processos que Ratzel interpreta com a la interrelació del territori amb la societat que hi habita. Ell ho explica des del prisma que engloba el territori, la societat i l’Estat, i tot i que els successos territorials es poden explicar de múltiples maneres, la que proposa Ratzel no està mancada d’argument i fets que responen a unes teories i prediccions.
Durant la pròxima setmana analitzarem des de Tandebò visquéssim a Belgrad aquest article.
diumenge, 11 de maig del 2008
Grace
There's the moon asking to stay
Long enough for the clouds to fly me away
Though it's my time coming, I'm not afraid, afraid to die
My fading voice sings of love,
But she cries to the clicking of time,
Of time
Wait in the fire...
And she weeps on my arm
Walking to the bright lights in sorrow
Oh drink a bit of wine we both might go tomorrow,oh my love
And the rain is falling and I believe
My time has come
It reminds me of the pain I might leave
Leave behind
Wait in the fire...
And I feel them drown my name
So easy to know and forget with this kiss
But I'm not afraid to go but it goes so slow
Wait in the fire...
Jeff Buckley (Grace)
dissabte, 10 de maig del 2008
Cygnus X-1
Silenci mentre fas feina.M'has d'explicar com t'ho fas, d'on treus la voluntat d'ignorar-me tenint-me al davant. Puc tararejar, parpellejar ràpidament, mossegar-me les puntes de tots els dits, pensar amb totes les meves forces totes aquelles coses que no et puc dir, mentre tu fas com qui no em veu, com qui no se n'adona de les coses que passen, de les coses que penso. Potser perquè em coneixes massa bé. Potser perquè has après a dominar totes aquelles coses que et feien trontollar.
I quan per fi em mires, somrius.
dijous, 8 de maig del 2008
La sorpresa de l'empenta
És difícil mantenir-se serè quan constantment et sents jutjat per les circumstàncies. Cada dia, en cada moment, haver d'oferir la teva millor versió pot ser realment dificultós. Tot i així, es pot donar el cas que et reconeguin la teva feina, fins i tot quan ni tu mateix te la creies. Arriben i et diuen que "molt bé". En aquesta situació, l'empenta d'aquests avaluadors anònims i inconscients pot servir per acabar de pujar aquell últim graó que costa tant. Però aquest mateix copet a l'esquena pot ser el que et desequilibri i et faci caure al buit. Un buit amb retorn. Però la hòstia no te la treu ningú.
És també digne d'estudi la reacció de certs individus amb capacitats avaluadores, quan es permeten el luxe de fer-te saber el seu estat de sorpresa satisfactòria davant uns resultats que hom a realitzat. En un primer moment, qui és responsable d'haver prococat aquest sentiment de sorpresa en el seu nucli d'avaluació (entenent com a nucli d'avaluació aquelles persones que aproven o desaproven les teves actituts i comportaments del dia a dia mentre fas una cervesa) pot sentir com una escalfor agradable li recorre el cos, li puja des de l'estómac fins a les galtes tot tivant-les enrera provocant un somriure. Però si després de tot es para a pensar en el que comporta la sorpresa, s'adonarà que no és més que un fet que ningú s'esperava dut a terme. Per tant, la sorpresa sigui menys dolenta o menys bona, no transmet res més que un missatge mancat d'esperança per part dels qui t'acompanyen, un "no em puc creure que tu hagis estat capaç de fer això ètic i legítim".
No és el cas.
És també digne d'estudi la reacció de certs individus amb capacitats avaluadores, quan es permeten el luxe de fer-te saber el seu estat de sorpresa satisfactòria davant uns resultats que hom a realitzat. En un primer moment, qui és responsable d'haver prococat aquest sentiment de sorpresa en el seu nucli d'avaluació (entenent com a nucli d'avaluació aquelles persones que aproven o desaproven les teves actituts i comportaments del dia a dia mentre fas una cervesa) pot sentir com una escalfor agradable li recorre el cos, li puja des de l'estómac fins a les galtes tot tivant-les enrera provocant un somriure. Però si després de tot es para a pensar en el que comporta la sorpresa, s'adonarà que no és més que un fet que ningú s'esperava dut a terme. Per tant, la sorpresa sigui menys dolenta o menys bona, no transmet res més que un missatge mancat d'esperança per part dels qui t'acompanyen, un "no em puc creure que tu hagis estat capaç de fer això ètic i legítim".
No és el cas.
dimecres, 7 de maig del 2008
dilluns, 5 de maig del 2008
Hotel Glam a TV3
TV3 prepara un programa semblant a Hotel Glam al Ripollès.
La mesura s’emprèn com a Pla d’Acció per dinamitzar la comarca.
A l’estil de Tele 5 i Guadalix de la Sierra, Pardines (Ripollès) serà la seu de
l’Hotel Glamour de Catalunya, de TV3. 10 concursants de la geografia catalana conviuran i intercanviaran fluids per endur-se un lot de productes autòctons de la comarca.
Els participants:
Karmele Marchante
Pilar Rahola
Teresa Gimpera
Magda Oranich
Mònica Naranjo
Lluis Llongueras
Llàtzer Escarceller
Josmar
Màrius Carol
Pare Apel·les
El programa es començarà a emtre aquest estiu, cada vespre abans del telenotícies, i dijous la Gran Gala presentada per Àngel Llàtzer i Jordi González.
La mesura s’emprèn com a Pla d’Acció per dinamitzar la comarca.
A l’estil de Tele 5 i Guadalix de la Sierra, Pardines (Ripollès) serà la seu de
l’Hotel Glamour de Catalunya, de TV3. 10 concursants de la geografia catalana conviuran i intercanviaran fluids per endur-se un lot de productes autòctons de la comarca.
Els participants:
Karmele Marchante
Pilar Rahola
Teresa Gimpera
Magda Oranich
Mònica Naranjo
Lluis Llongueras
Llàtzer Escarceller
Josmar
Màrius Carol
Pare Apel·les
El programa es començarà a emtre aquest estiu, cada vespre abans del telenotícies, i dijous la Gran Gala presentada per Àngel Llàtzer i Jordi González.
diumenge, 4 de maig del 2008
Algo contigo
¿Hace falta que te diga
que me muero por tener algo contigo?
¿es que no te has dado cuenta
de lo mucho que me cuesta ser tu amigo?
ya no puedo acercarme a tu boca
sin deseártela de una manera loca
necesito controlar tu vida
saber quien te besa y quien te abriga
hace falta que te diga
que me muero por tener algo contigo
es que no te has dado cuenta
de lo mucho que me cuesta ser tu amigo
ya me quedan muy pocos caminos
aunque pueda parecerte un desatino
no quisiera yo morirme sin tener
algo contigo
ya no puedo continuar espiando
día y noche tu llegar adivinando
ya no se con que inocente excusa
pasar por tu casa...
ya me quedan muy pocos caminos
aunque pueda parecerte un desatino
no quisiera yo morirme sin tener
algo contigo,
sin tener, algo contigo,
sin tener, algo... contigo.
Algo contigo (Andrés Calamaro, versió de la Rosario)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)