Missió Complerta

HEM ASSOLIT LA REPERCUSSIÓ MEDIÀTICA QUE PRETENÍEM AMB AQUEST BLOC.

I COM A MOSTRA, UN BOTÓ:

http://www.esquerra.cat/locals/index.php?id_text=10179

Si això és tot el que hem aconseguit, ens donem per satisfets.

A reveure.

Collita Pròpia

Estupideses

Afers Exteriors

Definicions

Vídeos

Plagis

Fets

La Cançó del Diumenge

Los consumidores de ciudades (Urbefagia)

Weil der Mensch zählt

die tiere dieser erde
de mog i ziehmlich gern
doch am allerliebsten mog i
d'die hasal und die bärn
die bärn

es sterbn bold olle vegl
es sterbn bold olle käfa
nur im bett da liegt da adam
und vermehrt sie mit da eva

die hosn lebm im woid
die kotzn in da wiesn
und die kakalaken de lebm
hinta die fliesn

klane hasal ham kurze nasaln
und klana katzaln ham weiche pratzaln
und die frau holle
hat gern die wolle vom dromedar
aus afrika

da unterschied zwischen menschen
zwischen offen und primaten
der is net vü greßa
wie bei nudln und fridatn
fridatn

doch wer mehr über tiere wissen wüll
muss biologie studieren
oder sich im anschluss
auf meiner homepage informieren

manche tiere de haum flügl
und andere haum flossn
manche lebm im frein
und andere in da dosn

klane hasal ham kurze nasaln
und klana katzaln ham weiche pratzaln
und die frau holle
hat gern die wolle vom dromedar
aus afrika

klane hasal ham kurze nasaln
und klana katzaln ham weiche pratzaln
und die frau holle
hat gern die wolle vom dromedar
aus afrika

Weil der Mensch zählt (Alf Poier)

Flors de Bach

Les Flors de Bach són una sèrie de 38 essències naturals extretes de flors silvestres de la regió de Gales, a Anglaterra. Les seves propietats curatives van ser descobertes pel metge galès Edward Bach entre els anys 1926 i 1934.

El Dr. Edward Bach (metge, bacteriòleg, homeòpata i investigador), va trobar en els remeis florals una forma de teràpia de gran eficàcia per a treballar tot tipus de problemes emocionals.

Bach definia la malatia com un desequilibri emocional produida en el camp energètic de l'èsser viu. Si aquest desequilibri continua durant un cert temps sense tractament, es produeix la malaltia en el cos físic. Ell afirmava que la malaltia és una mena de consolidació d'una actitud mental i només és necessari tractar aquesta actitud per tal que la malaltia desaparegui.

Falta veure si alguna de les flors de Bach, ajuda a combatre l'escepticisme.

Xampinyó

Dàtils

play cartera ordinador contrassenya carnet targeta pastanaga pantalla diari teclat gorra borinot universitat tamagochi rosseta mirada ulleres ratolí cascos filarmònica contrabaix rínxols rosa cotxe benzina carretera avançar autovia pluja galàxia forats matèria hidrogen ferro supernova homogeni quàsar sol guatemala burundi butan pausa no funciona llibre cadira sabata escales campanar rellotge plaça gràcia televisió la vanguàrdia veritat mònica revés exèrcit cocacola samarreta windows direcció artística cuatro equip vitamina perllongar tac bossa beige arracada cua trena barrots taronja carbassa vic espanyol oliva camisa tabac robert barretina blau mercat castañuelas rei diana orelles italià estadística coneixement cabell càmera escrot acer cargol banya cabra gallina elàstic làtex xassís desigual botó cervantes guisantes voll menú vuit eiffel domènech feliu pont llamborda planetes muntanyes brossa platja mar illa pi phi auri rectangle espiral pentàgon carbó sutge brasa reixa graella fum tos plor all oli pa torrat línies ratlles discontinu comunica persiana comandament finestra balcó cinema pujada muralla eixample diagonal catedral rom maria tanga melic moreno frontera portbou walter espai societat suciedad límit final fi anal cistella carro roca penya-segat àguila torre estrellat stop

L'últim escrit de futbol

A mida que se m'han anat quedant blancs els cabells dels... del cap, he anat deixant de veure els partits del Barça. Se'm pot contraargumentar que els he deixat de veure per culpa del mal joc de l'equip els darrers dos anys, més que perquè se m'hagin quedat blancs els cabells. I tindran raó.

En tot cas, no em compensa perdre gairebé dues hores cada setmana davant de la televisió. Prefereixo perdre 2 minuts veient la repetició dels gols (en contra, normalment).

Tampoc vull fer una anàlisi de les causes, perquè no en sóc coneixedor, però com a homo sapiens sapiens, per tant ésser racional i amb opinió (pròpia o induida), m'agradaria tan sols deixar escrit que Samuel Eto'o quan encara el porter no pensa si li fa passar la pilota per sota les cames, la dóna a la dreta per Messi, o a l'esquerra per Henry. El que pensa Samuel Eto'o quan es troba sol davant del porter ho pensa en relació als calés que cobrarà si marca ell o fa una assistència de gol.

Jo que em pensava que els feia il·lusió fer gols... il·lús!

Wa yeah

Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, oh yeah!

Sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videte
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette
jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis d'Ikea, un pistatxo, oh yeah!

Que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses, oh yeah!

Que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

Que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

Wa yeah (Antònia Font)

El territori, la societat i l'Estat ( VI )

El territori i el progrés

A mesura que el territori dels Estats es fa més gran, no és només el nombre de quilòmetres quadrats el que creix, sinó també la seva força col•lectiva, la seva riquesa, el seu poder, i finalment, la seva permanència, la seva existència conjunta en el temps.

De la mateixa manera que l’esperit humà s’enriqueix cada vegada més a mesura que els camins recorreguts per l’evolució humana sobre aquesta terra s’allarguen, el progrés pot ser representat per una espiral ascendent el radi de la qual va augmentant més i més.

L’extensió progressiva del territori dels estats, és un caràcter essencial i, al mateix temps, un poderós motor de progrés històric.

El territori, la societat i l'Estat ( V )

El territori i l’Estat

L’Estat en formes primitives, és aquell on els grups econòmics estan compostos per un habitatge amb territoris de caça, pesca o cultiu. Aquestes característiques les va perdent segons es va guanyant territori, per tant famílies o clans. Per damunt d’aquest nivell, tota expansió de la societat, és una expansió de l’Estat, que va evolucionant i desenvolupant altres funcions de caràcter més polític, organitzatiu, mai però sense renunciar a l’expansió territorial.
Les funcions organitzatives de l’Estat van en relació als recursos naturals de que es disposa en un territori limitat i la població que hi ha. Ratzel s’imagina pobles circumscrits en illes o oasis, a l’hora de defensar la no-extensió d’aquests Estats. I és que tot i que l’extensió territorial és innata en l’Estat, si la societat que hi viu creix per sobre de les possibilitats del territori, serà l’Estat el que haurà d’emprendre una lluita amb la societat imposant migracions, però també provocant el canibalisme, o la guerra civil.

Amb aquestes afirmacions, és on Ratzel està més a prop de Malthus. I ho confirma quan diu que “el progrés de la humanitat, només és possible gràcies al contacte entre els pobles i a la seva competència”.

Igualment, la societat és l’intermediari a partir del qual l’Estat s’uneix al territori. Segons com siguin els intercanvis: un Estat tindrà manca d’estabilitat i consistència si té una activitat econòmica poc avançada i un territori extens a defensar; també diu que una població poc densa que necessita molt de territori, es converteix en nòmada; i que si és una societat agrícola, arrelada al territori, transmetrà un caràcter a l’Estat segons quina sigui la distribució de les terres entre les famílies, de tal manera que si la distribució és equitativa, l’Estat resultant serà homogeni i democràtic, però si el repartiment de les terres és desigual, l’Estat tindrà un obstacle per a l’organització social.

Ratzel també estableix una altra classificació que pren com a variable l’assentament, dividint els estats en aquells en que la seva societat viu exclusivament del territori que habita; i els Estats densament poblats, que obliguen als homes a desplaçar-se del lloc on habiten per buscar aliment, o treball. Aquestes dues classificacions defineixen els comportaments de les societats rurals i les urbanes, de les que viuen de l’agricultura i la indústria.

El territori, la societat i l'Estat ( IV )

El territori i la família

L’expressió mínima, la relació més simple, de la societat amb el territori que li ofereix habitatge i aliment, és la família monogàmica.

A partir d’una casa comuna, aquesta família s’estén sobre un territori limitat que explota amb finalitats alimentàries a través de la caça, la pesca o l’agricultura. A mida que la família creix, augmenta també el territori en el que habiten. Ratzel especifica a tall de recordatori que “això tan sols pot passar, allà on el sòl és productiu, prop de rius, o allà on l’agricultura ha assolit un alt nivell de desenvolupament”.

Aquest tipus de família o clan, fa el paper de l’Estat, i a mida que hi arriben nous habitants, comencen a sorgir, o a fer-se més notables les diferències, que influiran en els desenvolupaments de les famílies, que hauran de relacionar-se entre elles per a sobreviure. El vincle que els uneix en virtut de la seva comunitat d’origen es manté i aproxima les diferents aldees, i així neix l’Estat. Com un agregat de diferents famílies en tribus o pobles, que es necessiten les unes a les altres per sobreviure, sota uns límits comuns i canviants segons les necessitats d’altres pobles veïns que també necessitin fer un pas endavant.

El territori, la societat i l'Estat ( III )

L’habitatge i els aliments

Segueix explicant les característiques evolutives dels Estats fent un incís en com la relació de la societat amb la terra està sempre condicionada per la necessitat d’habitatge i d’aliments.

La necessitat de l’home a tenir un habitatge, ha conduït a una relació entre l’home i la terra que ha perdurat invariable en el temps. Matisa que els habitatges de societats primitives són més efímers que els de les societats modernes, però aquests últims no són tan espaiosos ni confortables com els de les tribus de la Polinèsia o l’Àfrica: “la civilització més avançada que mai ha existit, disposa per al seu allotjament, de menys espai que els miserables habitants d’un kraal hotentote”.

Ratzel veu necessari trencar una llança a favor de les societats nòmades, les quals han estat víctimes de la ignorància d’altres disciplines que les han classificat al capdavant de la llista de societats amb menys arrels al territori. Diu de les societats nòmades que tot i que el seu habitatge sigui canviant, i tinguin necessitat de moure’s en un territori, són els que mantenen una relació màxima amb el territori. El vincle és més feble en aquells agricultors de l’Àfrica tropical o l’Amèrica del Sud que abandonen les seves terres per no tornar-hi mai més, un cop n’han extret els beneficis.

Els territoris nòmades tenen igualment fronteres en forma de muntanyes, cursos fluvials, pedres; i igualment són capaços de reconstruir Estats i societats mutilades.

Estretament vinculat a la necessitat d’habitatge, hi ha l’alimentació. És una de les necessitats més urgents, tan de l’individu en particular, com per la col•lectivitat, i depèn sempre de la natura, del lloc on es viu i de l’extensió del terreny que produeix els aliments. L’home depèn de la caça, la pesca i els fruits de la terra, i el seu assentament variarà segons la disponibilitat de les fonts d’alimentació que hi hagi. Com més recursos tingui el territori, més possibilitats existiran que una societat s’hi assenti.

Ratzel destaca també el paper que juguen homes, dones i nens en l’assentament d’una família en un territori, en relació a les tasques que desenvolupen per aconseguir aliments. Considera que els homes són els més capacitats per a dur a terme la caça i la pesca, creient més convenient la dona per al paper de constructora i organitzadora de la llar, de l’habitatge. D’aquesta manera s’explica que com més capaç se sigui de cobrir de manera satisfactòria les necessitats alimentàries, més possibilitats existeixen d’establir-se sobre un hàbitat limitat, de manera organitzada.

D’acord amb l’exposat fins ara, Ratzel entén el concepte d’identitat, de vincle amb un territori, segons el grau amb el que s’uneixin les necessitats d’habitatge i alimentació de la societat a la terra. Com més estretament lligats, més gratificant és l’exigència de mantenir-s’hi.

El territori, la societat i l'Estat ( II )

El territori i la societat

Ratzel comença l’article amb l’afirmació “no es pot entendre l’Estat sense el territori i sense les fronteres” i segueix dient que és un error “qualsevol intent d’obviar que el territori és una part imprescindible per entendre la societat que hi viu”. La intenció de Ratzel no és cap altra que la de fer veure a la sociologia que s’equivoca en estudiar l’home “com si hagués nascut de l’aire”.

El territori no es pot desvincular dels tipus d’Estat més simples, ni d’aquelles societats també més simples. La dependència que tenen les societats del territori és un efecte de les causes de tot tipus que uneixen a l’home amb la terra.

Sí que es cert que en la història dels Estats, el paper del territori és més evident que en la història de les societats, però això és així perquè els canvis en les societats, el desenvolupament de les famílies, són més difícil de percebre, són menys canviants en el temps. En part, perquè estan més arrelades, les societats són capaces d’establir i crear identitats capaces de sobreviure a l’Estat. Aquestes societats que s’han creat en un territori d’un Estat, i seran les que transmetran les propietats adquirides dels Estats que les albergaven i que han desaparegut als nous Estats. Per justificar aquesta afirmació, Ratzel utilitza la caiguda de l’Imperi Romà, com a exemple del model d’Estat que després d’expandir-se territorialment, cau en declivi fins a desaparèixer. Els diferents pobles que coexistien perduren com a societats, i crearan noves formes d’Estats que inclouran premisses adquirides dels vincles amb l’Imperi. Si busquem exemples d’aquesta teoria en l’actualitat, podríem establir lligams en el procés de desmembrament que ha patit Iugoslàvia. Amb la dissolució de l’Estat iugoslau, els pobles l’han sobreviscut, i han creat nous Estats que no tenien caràcter primitiu per haver heretat els processos necessaris de l’Estat enderrocat. De la mateixa manera que ha passat després amb Sèrbia, Montenegro i Kòsovo.

Les reflexions de Ratzel podrien haver predit i justificat tant la unificació dels pobles de Iugoslàvia com la seva desaparició en la idea que “quan el territori retrocedeix, és el principi de la fi de l’Estat”.

El territori, la societat i l'Estat ( I )

Friedrich Ratzel, geògraf alemany de finals del segle XIX, el primer en parlar de geografia humana i de geografia política, té una percepció del territori com a ésser viu, com a organisme en cerca d’aquell territori vital per la vida de l’Estat, i de la societat que alberga.

Le sol, la société et l’Etat, és un article que Ratzel publica a la revista francesa L’anée Sociologique l’any 1898. És un assaig, un seguit d’exemples que justifiquen les seves hipòtesis i les converteixen en estudis, en lleis del comportament de l’Estat, la societat i el territori. És també una crítica a la sociologia de l’època, a la que acusa d’estudiar a l’home sense tenir en compte un dels més grans condicionants dels seu comportament com és el sòl, el territori on creix i es forma la societat i l’Estat. En aquest article, Ratzel és fidel a la seva percepció de la geografia com a positivista, com a ciència capaç de crear lleis que vinculin el comportament de l’home a la terra, i a l’organicisme de l’Estat.

Segurament la coexistència d’un seguit de disciplines variades que tenen com a objecte d’estudi tan el comportament de l’home –filosofia, teologia, psicologia, sociologia, biologia, arquitectura, publicitat-, com de la natura –ciències ambientals, física, química-, com dels processos històrics –història, història de l’art, periodisme, ciències polítiques, economia-, poden donar resposta als diferents processos que Ratzel interpreta com a la interrelació del territori amb la societat que hi habita. Ell ho explica des del prisma que engloba el territori, la societat i l’Estat, i tot i que els successos territorials es poden explicar de múltiples maneres, la que proposa Ratzel no està mancada d’argument i fets que responen a unes teories i prediccions.

Durant la pròxima setmana analitzarem des de Tandebò visquéssim a Belgrad aquest article.

Grace

There's the moon asking to stay
Long enough for the clouds to fly me away
Though it's my time coming, I'm not afraid, afraid to die
My fading voice sings of love,
But she cries to the clicking of time,
Of time

Wait in the fire...

And she weeps on my arm
Walking to the bright lights in sorrow
Oh drink a bit of wine we both might go tomorrow,oh my love
And the rain is falling and I believe
My time has come
It reminds me of the pain I might leave
Leave behind

Wait in the fire...

And I feel them drown my name
So easy to know and forget with this kiss
But I'm not afraid to go but it goes so slow

Wait in the fire...

Jeff Buckley (Grace)

Cygnus X-1

Silenci mentre fas feina.

M'has d'explicar com t'ho fas, d'on treus la voluntat d'ignorar-me tenint-me al davant. Puc tararejar, parpellejar ràpidament, mossegar-me les puntes de tots els dits, pensar amb totes les meves forces totes aquelles coses que no et puc dir, mentre tu fas com qui no em veu, com qui no se n'adona de les coses que passen, de les coses que penso. Potser perquè em coneixes massa bé. Potser perquè has après a dominar totes aquelles coses que et feien trontollar.

I quan per fi em mires, somrius.

La sorpresa de l'empenta

És difícil mantenir-se serè quan constantment et sents jutjat per les circumstàncies. Cada dia, en cada moment, haver d'oferir la teva millor versió pot ser realment dificultós. Tot i així, es pot donar el cas que et reconeguin la teva feina, fins i tot quan ni tu mateix te la creies. Arriben i et diuen que "molt bé". En aquesta situació, l'empenta d'aquests avaluadors anònims i inconscients pot servir per acabar de pujar aquell últim graó que costa tant. Però aquest mateix copet a l'esquena pot ser el que et desequilibri i et faci caure al buit. Un buit amb retorn. Però la hòstia no te la treu ningú.

És també digne d'estudi la reacció de certs individus amb capacitats avaluadores, quan es permeten el luxe de fer-te saber el seu estat de sorpresa satisfactòria davant uns resultats que hom a realitzat. En un primer moment, qui és responsable d'haver prococat aquest sentiment de sorpresa en el seu nucli d'avaluació (entenent com a nucli d'avaluació aquelles persones que aproven o desaproven les teves actituts i comportaments del dia a dia mentre fas una cervesa) pot sentir com una escalfor agradable li recorre el cos, li puja des de l'estómac fins a les galtes tot tivant-les enrera provocant un somriure. Però si després de tot es para a pensar en el que comporta la sorpresa, s'adonarà que no és més que un fet que ningú s'esperava dut a terme. Per tant, la sorpresa sigui menys dolenta o menys bona, no transmet res més que un missatge mancat d'esperança per part dels qui t'acompanyen, un "no em puc creure que tu hagis estat capaç de fer això ètic i legítim".

No és el cas.

Passadís

Hotel Glam a TV3

TV3 prepara un programa semblant a Hotel Glam al Ripollès.

La mesura s’emprèn com a Pla d’Acció per dinamitzar la comarca.

A l’estil de Tele 5 i Guadalix de la Sierra, Pardines (Ripollès) serà la seu de
l’Hotel Glamour de Catalunya, de TV3. 10 concursants de la geografia catalana conviuran i intercanviaran fluids per endur-se un lot de productes autòctons de la comarca.

Els participants:

Karmele Marchante


Pilar Rahola


Teresa Gimpera


Magda Oranich


Mònica Naranjo


Lluis Llongueras


Llàtzer Escarceller


Josmar


Màrius Carol


Pare Apel·les


El programa es començarà a emtre aquest estiu, cada vespre abans del telenotícies, i dijous la Gran Gala presentada per Àngel Llàtzer i Jordi González.

Algo contigo

¿Hace falta que te diga
que me muero por tener algo contigo?
¿es que no te has dado cuenta
de lo mucho que me cuesta ser tu amigo?

ya no puedo acercarme a tu boca
sin deseártela de una manera loca
necesito controlar tu vida
saber quien te besa y quien te abriga

hace falta que te diga
que me muero por tener algo contigo
es que no te has dado cuenta
de lo mucho que me cuesta ser tu amigo

ya me quedan muy pocos caminos
aunque pueda parecerte un desatino
no quisiera yo morirme sin tener
algo contigo

ya no puedo continuar espiando
día y noche tu llegar adivinando
ya no se con que inocente excusa
pasar por tu casa...

ya me quedan muy pocos caminos
aunque pueda parecerte un desatino
no quisiera yo morirme sin tener
algo contigo,
sin tener, algo contigo,
sin tener, algo... contigo.

Algo contigo (Andrés Calamaro, versió de la Rosario)

Die Meister, die Besten.

Ceux sont les meilleurs equipes,
Es sind die aller besten
Mannschaften, the main event.
Die Meister, die Besten,
les meilleurs equipes, the champions.
Les grandes et les meilleurs!
Eine grosse stattliche
Veranstaltung, the main event:
These are the men,
Sie sind die Besten,
These are the champions!
Die Meister, die Besten,
les meilleurs equipes, the champions.
Die Meister, die Besten,
les meilleurs equipes, the champions.

Biocombustible

Michael Ramirez

Los planetas

Los planetas son la única preocupación
que gira alrededor
de más de un investigador,
sus misterios son objeto de estudio que yo
sigo con gran atención,
su origen y composición.

Cada día sabemos algo más
de los planetas que nos dan
nuevas pistas,
si quisieras nos podríamos juntar
en la otra cara lunar a escondidas,
a escondidas.

Dicen que después de una explosión inicial
todo empezó a caminar
de la forma más natural,
no sé que pensar, quiero creer que es verdad,
yo ando en mi propio Big Bang
y no sé cuándo acabará.

Todavía, cuando un meteorito cae,
su revolución nos trae de cabeza;
si quisieras nos podríamos juntar
en la otra cara lunar a escondidas,
a escondidas

Los planetas (La Buena Vida)

Dos mil euros

Cientos de esquirlas hundiéndose bajo tu piel, proyectiles de cristal que desgarran tejidos y cercenan una vida. Sangre y sudor, pupilas inertes, una melena sobre el volante. Treinta y siete años que se deshilachan en un Lexus. Resignada, contemplas el constante goteo de la muerte sobre el salpicadero (por fin entiendes el verdadero significado de la palabra, quizá no merecía la pena morir por ello). Reconoces en seguida ese sonido; es el grifo de tu casa, siempre goteaba, lo escuchabas hipnotizada cuando eras una niña de coletas y uniforme. Recuerdos de una infancia. Un colegio de pago, y una cartulina blanca con purpurina roja espolvoreada. Ahora es tu sangre la que con violencia decora la tapicería. Gotas caprichosas y cínicas que dibujan la Costa Azul. Ya no habrá navidades con tu hija en Francia, le acabas de regalar demasiadas preguntas a una niña de cuatro años. [...]

Raúl Ferruz

Revolução dos Cravos

Per tu

Geografia Cultural

En el moment que la ciència geogràfica esdevé més acadèmica (finals del XIX, principis del XX), i es van diferenciant noves branques de la geografia, als EUA i a partir de l'obra de Carl. O. Sauer, professor de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, s'inicia la més coneguda de les escoles de la Geografia Cultural.

Centrada en l'estudi dels "paisatges culturals", aquest concepte que ressalta la capacitat dels coneixements i activitats humanes per modificar i construir paisatges, es vist com una reacció a les idees geogràfiques predominants a l'inici de la carrera de C. O. Sauer, descrites com a "determinisme geogràfic", on es considerava l'acció humana com a directament condicionada o "determinada" pel marc físic on s'assentava.

L'article "Recent Developments in Cultural Geography", publicat l'any 1927 per Sauer, es una fita per a la Geografia Cultural, en una línia que durant molts anys ha estat estudiada pels geògrafs americans i la Carla.

A Europa el concepte de Geografia Cultural ha anat més lligat al de Geografia Humana, ressenyant-se com a precursors a Friederich Ratzel a Alemanya, o bé Paul Vidal de la Blache a França.

La Geografia Cultural, a dia d'avui, abasta camps tant actuals com la globalització, l'hegemonia cultural o bé el colonialisme i l'imperialisme, així com els temes clàssics de regió cultural o paisatge cultural.

Text original de Viquipèdia

Should I stay or should I go

Darling you gotta let me know
Should I stay or should I go?
If you say that you are mine
I'll be here 'til the end of time
So you got to let know
Should I stay or should I go?

Always tease tease tease
You're happy when I'm on my knees
One day is fine, next is black
So if you want me off your back
Well come on and let me know
Should I Stay or should I go?

Should I stay or should I go now?
Should I stay or should I go now?
If I go there will be trouble
An' if I stay it will be double
So come on and let me know

This indecision's bugging me
If you don't want me, set me free
Exactly who'm I'm supposed to be
Don't you know which clothes even fit me?
Come on and let me know
Should I cool it or should I blow?

Should I stay or should I go now
If I go there will be trouble
And if I stay it will be double
So you gotta let me know
Should I stay or should I go?

Should I stay or should I go (The Clash)

Deixar

• Posar o col·locar, algú, (allò que subjecta) en un lloc


• Cedir (una cosa) per a usar-la un cert temps, prestar


• Precedint un infinitiu introduït amb la preposició de, cessar, acabar


• Fer, una cosa, una marca, un senyal que resta com a empremta


• Cessar d'ésser o estar en un lloc, d'anar per un indret


• Cessar d'ésser o d'estar amb una persona, de tenir-hi relació, tracte, abandonar


• No prosseguir (alguna cosa), renunciar-hi, abstenir-se de fer-la


• Fer que resti (una persona o una cosa) en un estat determinat


• Cessar de retenir (una cosa) i posar-la en possessió d'altri


• Fer que algú continuï tenint (alguna cosa), no prendre-la-hi, no desposseir-l'en

La veu

Treinta mil años después de su extinción, el hombre de Neanderthal rompió su silencio y su voz se volvió a escuchar en pleno siglo XXI gracias a la simulación de unos científicos.

La veu de l'home de neanderthal

Passeig

Flor de liz

Valei me Deus
É o fim do nosso amor
Perdoa por favor
Eu sei que o erro aconteceu
Mas não sei o que fez
Tudo mudar de vez
Onde foi que eu errei
Eu só sei que amei
Que amei que amei que amei
Será talvez
Que minha ilusão
Foi dar meu coração
Com toda força pra essa moça
Me fazer feliz
E o destino não quis
Me ver como raiz
De uma flor de liz
E foi assim que eu vi
Nosso amor na poeira poeira
Morto na beleza fria de Maria
E o meu jardim da vida
Ressecou, morreu
Do pé que brotou Maria
Nem margarida nasceu
E o meu jardim da vida
Ressecou, morreu
Do pé que brotou Maria
Nem margarida nasceu
Valei me Deus
É o fim do nosso amor
Perdoa por favor
Eu sei que o erro aconteceu
Mas não sei o que fez
Tudo mudar de vez
Onde foi que eu errei
Eu só sei que amei
Que amei que amei que amei
Será talvez
Que minha ilusão
Foi dar meu coração
Com toda força pra essa moça
Me fazer feliz
E o destino não quis
Me ver como raiz
De uma flor de liz
E foi assim que eu vi
Nosso amor na poeira poeira
Morto na beleza fria de Maria
E o meu jardim da vida
Ressecou, morreu
Do pé que brotou Maria
Nem margarida nasceu
E o meu jardim da vida
Ressecou, morreu
Do pé que brotou Maria
Nem margarida nasceu

Flor de liz (Djavan)

Steak pie

M'agrada pensar que tot i no compartir les agendes, ni la botiga de queviures, ni els llocs de beure, ni les marques de cervesa, ni el carrer on viure, ni el llit on dormir, ni les revistes que llegir, ni la tassa d'esmorzar, ni la llengua que parlar, ni el carril per on conuir, ni el clima que patir, ens queden experiències comunes.

I tot i que les noves experiències no les pugui viure amb tu, em produeixen la mateixa alegria que anys enrera. Tan sols puc afegir un "iuju-iupi" majúscul, mentres espero rebre'n els detalls.

Ceba

Tot

Esperar, esperar allò que fa que tiris endavant. Allò que ja forma part de la teva rutina, i que et sembla que sense ell no tindràs prou forces per mantenir-la. Però de cop i volta, et demostres que no es veritat, que no el necessites per convèncer-te a tu mateix que n'ets capaç. Cau el vel i t'adones que la teva por, que t'ha convertit en un submís, sense veu ni vot, no existeix. I ara, sol, ho tens tot.

Blanc

Ja mai més estaré trist pensant en tu
Ja mai més estaré trist pensant en mi.

Blanc (u_mä)

Solitud

Tots riuen i parlen i es fan bromes, però la frontera de la llengua t'impedeix sentir-te'n part. Fas veure que llegeixes, que tens coses més importants, que no tens perquè anar a riure-li les gràcies al líder mundial. Però de fet jugues amb el bolígraf i penses per un instant en fer un dibuix.

Harapo, jirón.

harapo.

(De [h]arpar, quizá infl. por trapo).

1. m. andrajo (‖ pedazo o jirón de tela).

2. m. Líquido ya sin fuerza, o aguardiente de poquísimos grados, que sale por la piquera del alambique cuando va a terminar la destilación del vino.

andar, o estar, alguien hecho un ~.

1. locs. verbs. coloqs. Llevar muy roto el vestido.

jirón.

(Del fr. giron, regazo).

1. m. Faja que se echaba en el ruedo del sayo o de la saya.

2. m. Pedazo desgarrado del vestido o de otra ropa.

3. m. Pendón o guion que remata en punta.

4. m. Parte o porción pequeña de un todo.

5. m. Heráld. Figura triangular que, apoyándose en el borde del escudo, llega hasta el centro o corazón de este.

6. m. Perú. Vía urbana compuesta de varias calles o tramos entre esquinas.

El rap dels conills

Així és com a Belgrad combatim la manca d'imaginació.

La US Army t'ajuda a carregar la compra del Carrefour

i la versió millorada, que tot avança:



Gràcies baixinho.

Imatges luses

Northern sky

I never felt magic crazy as this
I never saw moons knew the meaning of the sea
I never held emotion in the palm of my hand
Or felt sweet breezes in the top of a tree
But now youre here
Brighten my northern sky.

Ive been a long time that Im waiting
Been a long that Im blown
Ive been a long time that Ive wandered
Through the people I have known
Oh, if you would and you could
Straighten my new minds eye.

Would you love me for my money
Would you love me for my head
Would you love me through the winter
Would you love me til Im dead
Oh, if you would and you could
Come blow your horn on high.

I never felt magic crazy as this
I never saw moons knew the meaning of the sea
I never held emotion in the palm of my hand
Or felt sweet breezes in the top of a tree
But now youre here
Brighten my northern sky.

Northern sky (Nick Drake)

Vinho do Porto

Sempre tenim coses a recordar, coses que no volem oblidar, coses que ens esforçarem perquè restin sempre presents.

Sempre tenim coses que oblidar, coses que no volem recordar, coses que ens esforçarem perquè fugin de les nostres ments.

Per a aquestes coses tan sols puc recomenar el vi de Porto. Salude.

L'autonomia que ens cal és la de Portugal

Admiro os portugueses. Admiro-os porque, perante a poderosa maquinaria do exército castelhano, tenhem sabido safar-se; porque soubérom ganhar a independência; porque encontrárom aliados eficazes e constantes. Mas também os admiro porque tenhem demonstrado que tenhem imaginaçom. Há pouco mais de umha década, diversos movimentos culturais soubérom convencer a classe política que a cultura é umha arma formidável de propaganda e que é necessária como embaixadora de um país. Entom, o governo português destinou umha boa quantia de dinheiro - e nom se trata de um país rico! - para promover a sua literatura. O resultado é que nós, vocês e eu, lemos autores portugueses que dantes desconhecíamos, e que ainda por cima tenhem um Nobel.

Agora, som uns quantos empresários, políticos, economistas e pessoas preocupadas polo devir português que estám a montar umha agrupaçom de cerca de 600 pessoas com o nome Compromisso Portugal para tirarem, dizem, Portugal da sua mediocridade. Entom a minha admiraçom torna-se inveja. Porque será que os catalans nom podem fazer qualquer cousa do género? Como conseguem entom os portugueses, sem a tutela de nenhum partido político? O motivo é apenas Portugal. E ninguém os acusará nunca de fechados nem de pouco cosmopolitas porque, como tenhem Estado, é-lhes permitido serem patriotas.

Nom consigo imaginar isto nos Países Cataláns, apesar dos esforços neste sentido de Eliseu Climent e de outros beneméritos patriotas. A mania do espanholismo do ‘conmigo o contra mí’ penetrou em nós demasiado fundo. Ora bem: toda a gente tem sempre Catalunha na boca. Mas ninguém vai nunca mais longe. Nem que fossem uns metros. Ai!

Isabel Clara-Simó

Bittersweet symphony

'Cause it's a bittersweet symphony, this life
Try to make ends meet
You're a slave to money then you die
I'll take you down the only road I've ever been down
You know the one that takes you to the places
where all the veins meet yeah,

No change, I can change
I can change, I can change
But I'm here in my mold
I am here in my mold
But I'm a million different people
from one day to the next
I can't change my mold
No, no, no, no, no

Well I never pray
But tonight I'm on my knees yeah
I need to hear some sounds that recognize the pain in me, yeah
I let the melody shine, let it cleanse my mind, I feel free now
But the airways are clean and there's nobody singing to me now

No change, I can change
I can change, I can change
But I'm here in my mold
I am here in my mold
And I'm a million different people
from one day to the next
I can't change my mold
No, no, no, no, no
I can't change
I can't change

'Cause it's a bittersweet symphony, this life
Try to make ends meet
Try to find some money then you die
I'll take you down the only road I've ever been down
You know the one that takes you to the places
where all the things meet yeah

You know I can change, I can change
I can change, I can change
But I'm here in my mold
I am here in my mold
And I'm a million different people
from one day to the next
I can't change my mold
No, no, no, no, no

I can't change my mold
no, no, no, no, no,
I can't change
Can't change my body,
no, no, no

I'll take you down the only road I've ever been down
I'll take you down the only road I've ever been down
Been down
Ever been down
Ever been down
Ever been down
Ever been down
Have you ever been down?
Have you've ever been down?

Bittersweet symphony (The Verve)

Identitat

La identitat pot ser definida com tot allò que caracteritza, condiciona, un individu. La identitat es forja al llarg de la vida, a través dels impulsos que cada persona rep i assimila, de tots els coneixements que obtenim, que ens transmeten, o ens imposen, o ens indueixen. És la manera de pensar, de reaccionar, de decidir, de sentir, de percebre. La identitat és part de l'ànima de cadascú, dels records, dels moments, de la memòria.

La identitat és tot allò que perceps com a teu, material o immaterial. És el lloc on neixes, el lloc on vius, la plaça on jugaves de petit. És un sentiment de pertanyença. Són símbols. La identitat és política, la identitat és burocràcia, i també és merxandatge. És la llengua amb la que penses, la cultura.

És quelcom difícil de definir, perquè hom pot variar el seu comportament, en conseqüència del lloc on es trobi, del cercle social que l'envolti. La identitat pot ser un rol, o varis. La identitat pot ser una màscara, un saber ser en cada moment. Un mecanisme d'autodefensa per no sentir-se exclòs. Una estratègia humana per relacionar-se socialment, per sentir-se part d'un tot.

La identitat és el nom. És el cognom. És el que hi diu al DNI. És el vincle amb un territori. És l'equip de futbol. És el partit polític. És la religió. És l'escala de valors que regeix la pròpia vida.

I a vegades és difícil ser fidel a un mateix. Ser fidel a allò que creus que creus.

La identitat és la complexa resposta a l'eterna pregunta de "qui sóc".
La identitat és dinàmica, és efímera, és canviant, és el darrer record en vida.

Un joc perillós

"Un joc perillós", producció de Mans Unides, és un recurs per a treballar els objectius de Desenvolupament del Mil·leni i tot allò relacionat amb la solidaritat i cooperació internacionals. L'objectiu del joc és respondre correctament el màxim nombre de preguntes possibles, les quals poden incloure vídeos i fotografies.

St. Patrick's day

One, two, three, four, five, six, seven, and one, two, three, and one, two, three.
One, two, three, four, five, six, seven, and one, two, three, and one, two, three.

In a funny way

On a Summer day
You can hear her call
But in a funny way
She reminds you of the Fall

On a Summer day
You can hear her call
But in a funny way
She reminds you of the Fall

Through the fields
And the streams
And the lakes
And the trees
And the grass
And the logs
Run all my dogs

And I am…
Home again

In the Autumn air
You can see her smile
But in a funny way
She reminds you of a child
In the Autumn air
You feel her soul unfold
And in a funny way
You feel your own explode

Through the fields
And the streams
And the lakes
And the trees
And the grass
And the logs
Run all my dogs

And I am…
Home again

On a Winter day
You can hear her call
But in a funny way
When the snow begins to fall

On a Winter day
You can hear her call
And in a funny way
You love her even more

Through the fields
And the streams
And the lakes
And the trees
And the grass
And the logs
Run all my dogs

And I am…
Home again

Through the fields
And the streams
And the lakes
And the trees
And the grass
And the logs
Run all my dogs

And I am…
Home again

On a Summer day
You can hear her call
But in a funny way
She reminds you of the Fall

On a Summer day
You can hear her call
But in a funny way
She reminds you of the Fall

In a funny way (Mercury Rev)

Osvaldo

Sempre m'ha agradat.

Xusdràiver (capítol final)

No sempre pel final es deixa el millor. Aquesta sol ser una afirmació que s’utilitza en contextos de consol, per fer una gràcia, o perquè així ho requereixen els tòpics protocolaris.

Per l’últim dia vam deixar la visita a Glasgow. Tot i que ja la coneixíem de nit, ens faltava voltar-la amb llum natural. Em va sorprendre que existís una zona especial per a pederastes, anunciat correctament amb una senyal que prohibia l’entrada a nens. Tot i això s’hi veien limosines amb els vidres fumats, només déu, homes amb xandall i sabates i capellans sabien què hi passava dins.

No ens hi vam deixar perdre, ens vam dedicar a voltar per Buckanan i altres carrers comercials. Per contrarestar vam visitar el museu d’art contemporani, una de les vàries universitats, vam veure el Clyde River en un dels trajectes en bus, i vam provar d’entrar a la Catedral, que estava tancada. I si tenia algun dubte existencial, què? L’església ens va tancar les portes al mateix moment que pel seu darrere naixia un arc de sant martí.

Ens va ser inevitable comparar la ciutat on ens hostatjàvem amb la que vam visitar el dia anterior. I seria injust dir que Edimburg no li donava 25 patades a Glasgow. Tot i això vam poder conèixer els carrerons que s’enfilaven al costat dels carrers vertebradors del trànsit humà, el bar escocès il·luminat exclusivament amb llum d’espelmes, la cafeteria on no ens vam atrevir a demanar l’últim cafè, les galetes de gingebre, els aparadors amb kilts, el bar amb més de 70 televisors, l’estació de trens, les noies que vestien com si fos estiu, ...

L’endemà vam acompanyar-lo a la feina, tornava a ser dilluns, cadascú retornava a la seva rutina. Nosaltres cap a casa, cap a la feina, cap a Girona, Sant Celoni, Blanes. Ell es quedava allà. Vam quedar que ens ja ens veuríem quan fes sol. I ens vam preparar per tornar a viatjar en el temps. Aquest cop endavant, cap al futur, i així deixar-ho tot tal com estava. O no. Perquè ara tots teníem un munt de coses noves al nostre cap. Aquest període de temps va servir per plantejar-se diferents conceptes, més o menys transcendents, més o menys estúpids, hi pensarem més o menys.

Sempre fa por mirar, pensar, què pot passar, què et pot deparar el futur. Cal tenir una sèrie de projectes a llarg termini, una sèrie de coses que tindran la seva representació en un futur. De fet aquest és el motiu pel qual fas les coses en un present. Ho fas per recollir-ne uns resultats, per dirigir una mica què en serà de tu. La inèrcia hi fa molt, el sistema té un seguit de mecanismes que permeten, fins i tot, als menys conscients, saber cap on aniran les seves vides. Però qui més qui menys sempre té quelcom pensat per a més endavant. Serà trobar una feina, serà buscar parella, serà esperar el retorn o la marxa d’algú, o l’aniversari propi o aliè, les festes comercials, aquell objecte que pretens aconseguir, aquell restaurant on et vas prometre tornar, la pel·lícula que vols mirar, la cançó que un dia llunyà tornaràs a escoltar i et farà tornar enrera.

Tot això crec que m’intentava dir el rellotge que caminava, just davant de l’estació de busos de Buckanan.

Xusdràiver (capítol III)

L’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Aquesta és la perfecta excusa per tornar a demanar cafè per esmorzar. Aquest cop ens vam decantar per una franquícia reconeguda com l’Starbucks per reanimar el nostre alè consumit per la sequera de les nits de calefacció. Minuts després de sortir-ne, els que teníem el paladar més fi ja pensàvem en altres maneres d’anomenar la multinacional dedicada als cafès, esmorzars i berenars. La meva proposta (Starsucks) va morir en la meva ment. Els meus cervells no van saber trobar el moment adequat per moure els llavis del qual en sortirien els vocables fonètics.

En Willy havia demanat festa per poder dedicar-nos el cap de setmana. Era dissabte, i Edimburg només estava a una horeta a l’est. Vam aprofitar el viatge en bus per a menjar aquells sandvitxos triangulars amb maionesa, herbes i carn mermeladitzada. El suficient per treure’s el mal gust del cafè. Després vam haber de fer un cafè per treure'ns el mal gust del sandvitx.

Un cop a Dùn Éideann, ens vam moure per l’Old Town, d’estructura medieval, articulat al llarg d’un gran carrer, d’un passeig enllambordat, adoquinat, enloscat, on al final s’hi trobava el Castle Rock. Pel camí, una sèrie de passos perpendiculars servien de mirador. Tot el barri vell es troba dalt d’un turonet, i aquests accessos es trobaven dins el continu dels habitatges, com petits túnels que desembocaven en escales-miradors.

Vam fer quilòmetres amunt i avall, fotos a bosses de plàstic agafades als arbres, observàvem tanques caigudes, vèiem núvols grisos que passaven ràpid, buscàvem aquells heroïnòmans que Irvine Welsh primer, i Danny Boyle després, es van encarregar de donar-nos a conèixer, ens reflectíem als miralls distorcionadors que trobàvem pels carrers, suposàvem els greuges d’enfilar-se a estàtues eqüestres, caminàvem sense rumb fix, deixant-nos impregnar del vent i el fred, de la música que sortia de la guitarra d’aquella noia que estava situada al costat de la Catedral Saint Giles, de la gràcia d’aquell follet escocès que jugava amb foc.

Quan començava a enfosquir-se la tarda, la gana ens va fer entrar a dinar-berenar-sopar en algun lloc on fossin capaços d’omplir-nos la panxa. Gairebé ho aconsegueixen. Vam agrair el seure una estona, el posar-nos aliments calents a la boca i combinar-los amb la fredor d’una pinta de Foster.

La negra nit Edimburguesa de les 7 de la tarda era trencada per la lluminositat dels seus edificis més emblemàtics i grocs. Era moment de tornar cap a Glasgow. Faltava trobar el camí de tornada fins a l’estació d’autobusos. Pol, tens la guia? Però en Pol no hi era, no havia vingut. Ens en vam sortir. El camí de tornada va servir per dormir. Una estupenda migdiada, ben entrat el vespre, que es va fer curta. Una migdiada que ens va provocar contractures a les cervicals, que ens va fer adormir les cames, i tallar la circulació sanguínia als braços que evitaven que el cap anés amunt i avall, al ritme del sotrac dels lleus esborancs que dibuixaven l’asfalt escocès.

La veritat es que un cop arribats a Glasgow, l’únic que podíem fer era beure. Ja sopats, el consum incontrolat de suc de civada era el ritual que seguien centenars de persones, independentment de la seva edat, raça o sexe. Bé, els que no follen beuen més.

Vam alternar un parell de bars abans de tornar a treure el cap al Box, on un grup estripava les guitarres dalt de l’escenari. Camí de casa, vam tornar a demanar pizzes per menjar-les a l’autobús.

Pensava en la nit anterior. Just abans d’anar a dormir, quan en Henry, company de pis camerunès d’en Willy, va aparèixer al menjador amb una noia, ell molt begut i ella calenta. En Willy, ens va dir que mai havia passat quelcom similar, que mai havia entrat una dona al seu pis. Doncs mentre miràvem a la tele la Tila Tequila, va aparèixer al menjador l’altre company de pis d’en Willy, amb una cartaginesa (Múrcia).

Penúltima nit, últim dia sencer. Diumenge, Glasgow.