Coño!

Ahora me explico las quejas de los extranjeros por sus dificultades con las acepciones de la lengua castellana. Un ejemplo es el número de acepciones de una simple palabra, como puede ser la muy conocida y frecuentemente utilizada referenciada a los atributos masculinos, "cojones":

Si va acompañada de un numeral, tiene significados distintos según el número utilizado. Así, "uno" significa "caro o costoso" (valía un cojón), "dos" significa "valentía" (tiene dos cojones), "tres" significa "desprecio" (me importa tres cojones), un número muy grande más "par" significa dificultad" (lograrlo me costó mil pares de cojones).

El verbo cambia el significado. "Tener" indica "valentía" (aquella persona tiene cojones), aunque con signos exclamativos puede significar "sorpresa" (¡tiene cojones!); "poner" expresa un reto, especialmente si se pone en algunos lugares (puso los cojones encima de la mesa).

También se los utiliza para apostar (me corto los cojones), o para amenazar (te corto los cojones). El tiempo del verbo utilizado cambia el significado de la frase. Así, el presente indica "molestia o hastio" (me toca los cojones), el reflexivo significa "vagancia" (se tocaba los cojones), pero el imperativo significa "sorpresa" (tócate los cojones!).

Los prefijos y sufijos modulan su significado: "a-" expresa "miedo" (acojonado), "des-"significa cansancio" (descojonado), "-udo" indica "perfección" (cojonudo), y "-azo" se refiere a la "indolencia o abulia" (cojonazo).

Las preposiciones matizan la expresión. "De" significa "éxito" (me salió de cojones), o "cantidad" (hacía un frío de cojones), "por" expresa "voluntariedad" (lo haré por cojones), "hasta" expresa "límite de aguante" (estoy hasta los cojones), "con" indica "valor" (era un hombre con cojones) y "sin", "cobardía" (era un hombre sin cojones).

Es distinto el color, la forma, la simple tersura o el tamaño. El color V, violeta expresa "frio" (se me quedaron los cojones morados), la forma, "cansancio" (tenía los cojones cuadrados), pero el desgaste implica "experiencia" (tenía los cojones pelados de tanto repetirlo).

Es importante el tamaño y la posición (tiene dos cojones grandes y bien plantados); sin embargo hay un tamaño máximo (tiene los cojones como los del caballo de Espartero) que no puede superarse, porque entonces indica "torpeza o vagancia" (le cuelgan, se los pisa, se sienta sobre ellos, e incluso necesita una carretilla para llevarlos).

Finalmente, la interjección "¡cojones!" significa "sorpresa", y cuando uno se halla perplejo los solicita (manda cojones!). En ese lugar reside la voluntad y de allí surgen las órdenes (me sale de los cojones).

Font: desconeguda

I love araldit

Araldit® Rápido es un adhesivo epoxídico con un endurecimiento muy corto, por lo que es ideal para uniones rápidas. Además rellena todo tipo de cavidades que existan entre las dos superfícies a ensamblar. Une prácticamente todos los materiales con excepción del polietileno, teflón y silicona.

Resiste: Temperaturas desde -60ºC a +65ºC, tracciones de hasta 320Kg/cm2, la mayoría de disolventes orgánicos e inorgánicos, así como golpes y vibraciones.

Fragua en 5-10 minutos. A +20ºC la unión es resistente en 1 hora, y con la máxima resistencia se obtiene a las 48 horas.

Modo de empleo

1. Depositar sobre la placa cantidades iguales de cada componente (A, B). Cerrar los tubos vigilando no invertir el color de los tapones.

2. Mezclar a fondo ambos componentes con la espátula hasta obtener una mezcla homogénea. Esta mezcla deve ser utilizada a temperatura superior a 10ºC antes de 2 minutos.

3. Aplicar una fina capa de la mezcla sobre las dos superficies, y juntar.

Atención

Tóxico para los organismos acuáticos, puede provocar a largo plazo efectos negativos en el medio ambiente acuático. No tire los residuos por el desagüe. Irrita los ojos y la piel. Posibilidad de sensibilización en contacto con la piel. Manténgase fuera del alcance de los niños. En caso de contacto con los ojos, lávese inmediata y abundantemente con agua y acúdase a un médico. En caso de contacto con la piel, lávese inmediata y abundantemente con jabón y agua. Úsense guantes adecuados y protección para los ojos y la cara. En caso de ingestión, acúdase inmediatamente al médico y muéstresele la etiqueta o el envase. Contiene componentes epoxídicos. Véase la información facilitada por el fabricante. Componentes peligrosos: Éter diglicídico del 1,4-butanodiol; Bisfenol-A-epiclorhidrina, resinas epoxi (peso molecular medio <700);>

En caso de accidente consultar al Servicio Médico de Información Toxicológica. Tel: 915 62 04 20.

This mess we're in

Can you hear them, the hellicopters?
I'm in New York
No need for words now, we sit in silence
You look me in the eye directly
You met me, I think it's Wednesday, the evening

The mess we're in
and ohhh...
(The city sunset over me)
Ohhh...
(The city sunset over me)

Night and day,
I dream of making love to you now baby
Love making on screen,
Impossible dream
And I have seen the sunrise over the river
The freeway reminds me of...

This mess we're in
And ohhh...
(The city sunset over me)
Ohhh...
(The city sunset over me)

Ohhh...
(The city sunset over me)
Ohhh...
(The city sunset over me)

What were you wanting?
(What was it you wanted?)
I just want to say
(I just want to say dont ever change)
don't ever change now baby
(and thankyou)
and thank you
(I dont think we will meet again)
I don't think we will meet again
and you must leave now before the sunrise above sky scrapers The sin and ...

(and we must leave now before the sunrises over the sky scrapers and the city landscape comes into being, the sweat on my skin ohhhh...)

This mess we're in
And ohhh...
(The city sunset over me)
Ohhh...
(The city sunset over me)
Ohhh...
(The city sunset over me)
Ohhh...
(The city sunset over me)

This mess we're in (Radiohead)

Icones químiques

Després de les últimes actuacions de l'alcaldessa de Belgrad en diverses qüestions, se li afegeixen, a més de les etiquetes de "nocivo", "irritante", la de "peligrosa para los seres vivos y el medio ambiente".

Salvem la riera de Belgrad

Ahir sentia que l'Ibarretxe seria jutjat per haver-se reunit amb Batasuna, durant la treva d'ETA, mentre que Aznar i Zapatero, que també s'hi van reunir en condicions similars, no han estat denunciats.

També me n'assebentava ahir, que els nois que van cremar fotos del rei Joan Carles, hauran de pagar una multa de 2700 €urazos per cap, i segons el jutge, encara han de donar gràcies.

Avui se celebrava a Arenys un judici de faltes contra 7 personetes que viuen a Belgrad de Mar. El motiu de la denúncia fou unes diligències que van obrir el cos de la policia municipal de dita població per haver ocupat una arbreda prop de la llera de la Riera de Sant Genís, per evitar-ne la tala. Els fets es remonten a finals d'agost. La denúncia tipografiada pel número 1053 de la policia de Belgrad és una autèntica fal·làcia, calúmnia, injusta i subjectiva tan o més del que pugui sonar jo en aquests moments.

Avui, com deia, s'ha celebrat el judici als jutjats d'Arenys. Un judici de més de 4 hores, on hi han assistit la gent del poble que va participar de la mobilització ciutadana per salvar l'arbreda, els 7 caps de turc, i la policia de Belgrad, que per les pintes que duien semblaven ells els exconvictes pendents d'un nou judici. Passada l'espera, esperant que els advocats i els inculpats sortissin de la sala, la sentència no veurà llum fins d'aquí uns dies, però tot apunta a l'absolució dels 7 encausats. El fiscal l'ha demanada, mentre que l'advocat acusador, de l'empresa de construcció que va haver de parar les obres, demana 280.000 euros en danys i perjudicis.

El fet que a mi més m'ha molestat, més por em fa, és que el policia que va redactar aquesta denúncia inculpatòria, enlloc de cenyir-se als fets que realment van passar, redactés el que se li passava pel cap tergiversant el que va ser un acte cívic i ple de voluntat ciutadana, i a sobre quedi impune per tornar a fer-ho un altre dia. Que un subnormal que no sap fer bé la seva feina, com ha quedat demostrat avui al judici, conservi el seu lloc de treball i el seu sou com a membre d'un cos d'ordre públic.

Si teniu ni que sigui 3 minuts llegiu-vos la denúncia, us asseguro que mai havia vist una concentració de gent tant pacífica com la que va succeir a Belgrad de Mar.

Jonrón

Segons la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, un "jonrón" és:

En el béisbol, jugada en que el bateador golpea la pelota de tal manera que le permite hacer un circuito completo entre las bases y ganar una carrera.



He de confessar que jo em jonrono quan no hi ha ningú mirant.

Fred

Parlava amb en Dani a la terrassa del Sancho Panza, quina puta rasca. A Edimburg diuen que estan a 7ºC, mentre aque aquí estem a 0'5ºC. I això que és la Costa Brava, que la gent paga per venir aquí, com deia en Jevi, que en pau descansi.

Discutim sobre l'efecte mediàtic que ha rebut el canvi climàtic, sobre si n'hi ha per tant o no... No ho sabem, perquè tan sols som persones que gaudim dels privilegis del nou món, de l 'estadi del camí on ha arribat l'ésser humà des que fa pocs anys -en relació a l'edat de la Terra com a ésser viu- va aparèixer sobre la Terra.

Però ens sembla que si entenem el Planeta Terra com a organisme viu, com Gaya, sí que està malalta, i està lluitant contra la malaltia, com a tot ésser viu que rep impulsos externs. La malaltia és l'ésser humà, i els "leucocitos" que la convaten tenen forma de canvis de temperatura, de sequera i de tempestes...

No hem de patir. Un cop sigui eliminada la malatia de la Terra, un cop desaparegui l'ésser humà, la Terra es recuperarà d'aquests 200 anys de perversió, i les espècies sobrevivents la repoblaran i la tornaran al seu estat més pur.

El problema que té la terra és la visió antropoegoista, el fet que l'ésser humà no s'impliqui en la natura, que ens hi creguem superiors. I ens ho creiem i ho som. De fet, la podem destruir. Però ella no s'immolarà, tan sols intentarà fer-nos desparèixer, legítimament.

Si de veritat ens fa patir la salut del planeta, desapareixem d'ella, ja que sembla impossible de fer-nos en partíceps, d'integrar-nos, d'ésser natura.

Boys don't cry

I would say I'm sorry,
If I thought that it would change your mind.
But I know that this time,
I have said too much,
Been too unkind...

I tried to laugh about it,
Cover it all up with lies.
I tried to laugh about it,
Hiding the tears in my eyes.
Cause boys don't cry.
Boys don't cry.

I would break down at your feet,
And beg forgiveness,
Plead with you.
But I know that it's too late,
And now there's nothing I can do...

So I tried to laugh about it,
Cover it all up with lies.
I tried to laugh about it,
Hiding the tears in my eyes.
Cause boys don't cry.
Boys don't cry.

I would tell you,
That I loved you,
If I thought that you would stay.
But I know that it's no use,
That you've already,
Gone away...

Misjudged your limit,
Pushed you too far,
Took you for granted,
I thought that you needed me more...

Now I would do most anything,
To get you back by my side.
But I just keep on laughing,
Hiding the tears in my eyes,
Cause boys don't cry.
Boys don't cry.
Boys don't cry...


Boys don't cry (The Cure)

Fàrmacs

Plovia. Els camions es trobaven a esquerra i dreta de l'autopista que connecta França amb Madrid. Les seves rodes esquitxaven amb violència el parabrisa. Tot just eren les quatre de la tarda, però semblava que fos més tard. La tardor no havia trigat a arribar, i ja feia setmanes que la gent es resistia a deixar les cadires dels bars que tenen terrassa. Temps de costipats. Duia un paquet de clínex sota el fre de mà.

Anava a un hospital de pago que hi ha a Sant Cugat a veure un amic que fa un parell de setmanes em va trucar. Un amic d'escola a qui no veia des que em vaig casar. I em va convèncer per anar-lo a veure.

Em vaig passar la sortida de l'hospital, vaig sortir a Molins de Rei, per tornar a entrar a l'autopista i agafar la sortida correcte. Ja duia més d'una hora i mitja al cotxe. Estava suat, vaig para la calefacció. Ho hauria d'haver fet feia quilòmetres.

Vaig poder aparcar a prop del pàrquing de l'hospital, la veritat es que estava a rebentar. Una forma de creu, amb 4 plantes, finestres rectangulars negres, portes giratòries, olor a... a hospital, o pudor a wàter net, no sé... un estanc dins l'hospital, on hi venen diaris, rams de flors (per qui es cura) i corones de flors (per qui no), ascensor, màquines expenedores de menjar i beguda, preus desorbitats. Metges amb el paquet de tabac a la butxaca del davant de la bata, al costat del cor, infermeres escotades...

Pregunto per oncologia. Pujo amb ascensor. Un hall fosc, només un passadís amb llum, suposo que es per allà. Segueixo les indicacions. Passo per davant d'un aparador de vidre on hi ha tot de nens i nenes acabats de néixer. No n'hi ha cap que plori. Tots dormen. Algun dia obriran els ulls. M'encanto mirant-los les manetes. Són minúscules i tenen les ungles llargues i toves. I penso en tot el que tenen per tocar. Tota una vida per tocar. Segueixo el camí. Curiosament al mateix passadís s'hi troben els nens acabats de néixer i els malalts de càncer. M'anima.

Arribo al final i demano a les infermeres pel meu amic. Habitació 4023. Entro. Una infermera penja una bossa de color taronja en un pal on hi ha 3 bosses més d'on en surten uns tubs que a través d'un catéter entren a la sang del meu amic calb.

La primera impressió m'impacta, ell està dormint, bé dormint... sí, però sembla que tingui un malson. Només li queden 4 pèls a les celles, la resta els ha perdut. Està inflat, té la cara i els llavis molt inflats, i té els ulls enfonsats.

M'assec en una butaca. Està en una habitació tot sol. Carai tu, aquests hospitals de pago... Em sembla que m'ho pensaré això de fer-me d'una mútua... Miro per la finestra. No veig el meu cotxe. Veig llums grogues intermitens que s'apropen. El camió de les escombraries.

Me'l miro. Respira fort. Remuga. Què diu? No l'entenc. Li toco la mà. La té molt freda! Obre els ulls. Em veu. M'identifica. Té ganes de vomitar. Li duc una palangana d'acer inoxidable. Comença a fer grans esforços per fer fora del seu estómac una cosa que li corre per la sang. No hi ha manera. Tan sols aquella substància amarga i groga. Em diu que fa 4 dies que no menja res. Continua vomitant. Li comença a sortir sang del nas. Crido la infermera. No passa res. És normal. Li donen Primperan per calmar els vòmits. Vomita el Primeran. Em diu que li provoca arcades la olor del seu pixat. El pipí fa olor? Sembles una embarassada, li dic. Ho estic, em diu. Ric. Riu.

M'estic allà tota la tarda. Se la passa dormint. Em demana que em quedi allà al seu costat. Ho faig. Li faig companyia. Encara que ell dormi, està tranquil perquè no es sent sol. Crec. El vetllo. Llegeixo el diari de fa 3 dies. Miro per la finestra. Envio un missatge a la Júlia. Surto al passadís a estirar les cames. Al passadís s'hi passegen altres pacients aguantats a un pal que sosté varies bosses de medicaments i sueros. Torno a l'habitació. Entra la infermera, li canvia una de les bosses. M'explica que avui es el pitjor dia per venir-lo a veure. Que el pacient fa tandes de 4 dies de quimioteràpia, i que avui dijous és el dia que està més ausent, perquè du 4 dies tancat a l'hospital. Em diu que no el ve a veure ningú. Se m'insinua. Li dic la veritat, que sóc casat, perquè la trobo lletja. Marxa.

Faig una dormideta. Li duen el sopar. Es desperta i diu que no el vol ni veure. Què no suporta la olor a menjar. Que fora. Que li treguin la safata del catering. Li dic que hi ha patata bullida i pollastre a la planxa. Vomita. Em diu que no. Que moltes gràcies. Que no pot menjar. Que ja menjarà quan es curi. Que ja l'alimenten amb suero. Que moltes gràcies per la visita. Que li sap greu no haver pogut estar despert més estona i xerrar. Que ja puc marxar. Que es folla la meva dona. I que si em va bé de tornar-hi la setmana que ve.

Odio

Odio la Teresa Gimpera,
odio les llaunes de tonyina sense oli,
odio haver de tirar la brossa,
odio que s'acabi el tabac,
o el paper de fumar,
odio el fred,
odio les nàutiques,
odio les profitaroles,
odio el dentista,
i en Màrius Carol,
odio la cervesa sense alcohol,
odio la cervesa esbrevada,
i les patates remullides,
odio els quicos,
i els pistatxos tancats,
odio David Bisbal,
i la música comercial,
odio el tacte de la fusta sense vernissar,
odio la monarquia,
odio l'Ángel Acebes,
odio Ryanair,
i la seva manera d'estafar el client,
odio Renfe,
i els peatges,
i les fronteres,
odio el menjar japonès,
odio fer cua a la carnisseria,
odio les aglomeracions humanes,
odio les discoteques,
odio els gats morts de la carretera,
odio que s'acabi el xampú,
i que se'm caiguin els cabells,
odio les ulleres,
i l'escuma d'afeitar,
odio pensar què fer per sopar,
odio Second Life,
odio les melodies de mòbil,
i el despertador,
i les corretges extensibles per gossos,
odio l'olor de la gent de l'ascensor,
i els que t'expliquen la seva vida sense haver-los-hi demanat,
odio haver-me d'aixecar,
i haver d'anar a dormir,
odio córre'm abans,
odio el preu abusiu dels bars,
odio rebre correus cadena,
i qui no estira la cadena,
odio els qui diuen que són de Barcelona però són de Badalona,
odio Antena 3,
i la COPE,
i el PP,
i el Vaticà,
odio els escarbats
que corren per Montserrat,
odio els mosquits a la nit,
odio els posseidors de la veritat,
odio haver de fer memòria per no recordar,
odio els qui odien el que odio.

GIS day

El GIS Day és un esdeveniment anual a nivell internacional que es
realitza amb l’objectiu de difondre la pràctica dels Sistemes
d’Informació Geogràfica (SIG). En motiu d’aquest dia diferents empreses
i institucions obren les portes i mostren al públic les funcionalitats
de les aplicacions SIG.

UNIGIS Girona també s’ha adherit a aquesta iniciativa i des de fa un
temps cap aquí, col·labora amb l’elaboració d’una web on els usuaris
poden aprendre i informar-se sobre els SIG, i participar i guanyar en
els diferents jocs i concursos que es proposen.

L'adreça és: http://www.unigis.es/gisday2007

ECV

M'informen que l'equip de futbol universitari de l'Exèrcit de la Cinta Vermella ha debutat al Campionat Universitari de la Universitat de Girona.

Si voleu seguir les evolucions d'aquest modest equip, antibèl·lic "belgrad" el nom, us podeu clicar sobre la imatge de l'escut de l'equip.


També podeu veure a continuació un fragment d'un capítol de Bola de Drac, on el General Blue, de l'ECV aterra a la Vila del Pingüí, amb els cameos dels personatges de la sèrie del Dr. Slump.




Per cert, quins pits que tenia l'Akane...

Corrientes circulares

Una vez, si mal no recuerdo, me tenías en la punta de los dedos.
Las secuelas de los viejos días estaran conmigo el resto de mi vida.
Me quedé dormido un momento y los valles se cambiaron por desiertos
por obra y gracia de el que controla el firmamento,
el que decide que ande perdido en corrientes circulares en el tiempo,
el que transforma los diamantes en quejidos y lamentos,
el que se encarga de que salgas y que yo me quede dentro.

Asustado, sintiendome enfermo, como una temporada en el infierno,
intentando ver una salida y encontrando más problemas todavía.
Todo esto que jamás podré comprender,
lo que obtuve a cambio de intentar hacerlo bien,
eso no es para mi, quiero mi parte de lo bueno.
Quiero que estes aquí.
Quiero tenerte dando vueltas a mi lado todo el tiempo
en nueve orbitas concéntricas y yo estar en el centro.
Sera mucho pedir, pero es lo menos que merezco.

Corrientes circulares (Los Planetas)

Bucòlic

bucòlic -a

[s. XV; del ll. bucolicus, -a, -um 'pastoral', i aquest, del gr. boukolikós, íd., der. de boukólos 'pastor de vaques']

1 adj 1 Relatiu o pertanyent a la vida i l'ocupació dels pastors.

2 f pl Poesies bucòliques. Les bucòliques de Teòcrit.

3 gènere bucòlic LIT Gènere literari, especialment poètic, de fons rural o pastorívol.

4 poeta bucòlic Autor de poesies bucòliques.

5 vers bucòlic POÈTICA Hexàmetre dactílic amb dièresi darrere el quart peu, usat sovint pels poetes bucòlics.

Per (a) una napolitana

No anava bé de quartos. Acabava de treure 20 euros del caixer.
Cafè per esmorzar, entrepà per dinar, i acabava de comprar llenties i hamburgueses per sopar.
Faltava anar a comprar pa.
Tabac ja en tenia.

A la fleca, la noia del davant es va demanar una "napolitana", acabada de sortir del forn, amb la xocolata calenta. Se'n sentia l'olor. I com per mimetisme ell també se'n va demanar una. Ho va dubtar fins que la fornera li va preguntar que volia. Ho va fer com a capritx, com a autoregal, com un petit plaer mentre esperava que arribés aquell moment tantes vegades repetit en els seus somnis, aquell moment en que, al sortir al carrer, alguna cosa li canviés la vida.

Però mentrestant en tenia prou segregant saliva per aquella pasta de full farcida de xocolata, que l'esperava dins la bossa on hi duia les llenties i les hamburgueses.

Camí de casa, una persona completament externa a la seva vida, hi va entrar. Eren les 8 del vespre, però aquella persona li demanava quelcom per dinar. Després de corregir-la, de fer-li entendre que el que es feia a la nit era sopar, li va preguntar si li servia una napolitana, i com a reacció a la resposta afirmativa de la noia, li va donar. També li podria haver donat les llenties, o les hamburgueses, potser li haguessin apaivagat més la set de gana, però no era només això. Ell li va donar allò que més desitjava en aquells moments, una napolitana calenta (i no es refereix a una noia de Nàpols ninfòmana). Potser ella hagués preferit diners, o que l'hagués convidat a compartir les llenties i les hamburgueses, potser ella era napolitana. Potser era allò que feia tan de temps que somiava, però no es van dir res més, tan sols un intercanvi de somriures que es pot interpretar de totes les maneres que puguis imaginar.

No va poder menjar-se la napolitana, però sentia a l'estómac una sensació estranya, com si el gest de cedir-la, com una sensació d'haber fet... (¿?) bé (¿?)... Després es va adonar que tan sols era gana.

At the beggining

http://celobox.googlepages.com/god.html

Suds and soda

dEUs "Suds and soda"

Merchandising

Presentem el ME-CHÉ (ro):

Poema del Maresme

Passejant per la pineda
enmig de dosrius
orrius o plores

Pensava en montgat
que el van premià
perquè van dir:
Canet està.

Però el van matar(ó),
i em van donar
un Masnou d'argent(ona)
on hi vivia una tia(na)
que es deia Susanna

A veure si (x)iscle
a veure si m'es-caldes
malgrat que la cabrera
la tenia teià(da)
i el seu home tord era,
pela folls sempre.



Disculpin l'estupidesa.

Onomatopeia de l'acció de vomitar

Feia dies que em notava extrany, irritable, defensiu, massa cínic o escèptic per a mantenir relacions socials que no fossin estrictament necessaries.

Tot em produia una gran sensació de buit. Una buidor cada vegada més gran i negre, provocada pel fet de desemmascarar la realitat que m'envolta, de la insignificància humana com a éssers individuals.

Tot això afegit a una interpretació malaltissa, paranòica, d'invisibilitat. Com si de cop i volta, la capacitat de integrar-se a qualsevol grup d'individus que ho precisi, s'hagués esvaït. Recordava com Zelig, camaleònic, trobava la disfressa adequada a cada situació, i així és com sobrevivia. Res més lluny de la realitat. Però jo acabava de perdre aquesta capacitat, hipòcrita, però necessària per la vida i per la felicitat imposada, aquella felicitat només abastable per uns paràmetres imposats. Perquè la felicitat en estat pur, no exiteix. És tan sols un sucedani fruit de la història de l'ésser humà, i del camí que ha hagut de recorrer, fins a trobar una manera de fer que li permet plantjar-se la possiblitat de, senzillament, gaudir del temps lliure.

Però un cop retrobat el rumb, havent vist què s'amaga darrera el món que ens han donat a conèixer, és molt senzill ensortir-se'n, tornar a ser hipòcritament persona d'un sistema que no falla ni quan les multituds reclamen utopies, que no falla ni tan sols quan aquestes multituds les aconsegueixen.

La ciència, la naturalesa, són sistemes senzills basats en el camí més fàcil, en la llei del mínim esforç. L'ésser humà també té un funcionament senzill, extrapolable a qualsevol altre organisme natural. Però adonar-se d'això pot arribar a condemnar.