Coses pendents

Es va passar tota la tarda escoltant música, buscant la cançó que definís amb precissió el seu estat d'ànim, a veure si així era capaç d'arribar a una conclusió que el fes sentir millor.

La ment racional humana té una estranya costum: reflexionar sobre accions realitzades un cop ja són lluny, lamentar-se de fets irrellevants en el global del món però particularment trascendents.

No aconseguia deslliurar-se d'aquest pensament, que estava present a totes hores en la seva ment. Suposava que a ella li passaria quelcom similar, de fet ho esperava i desitjava. Això el complaïa.

Perquè aquella nit del mes d'abril, sense caure en el parany de posar com excusa el mal vi, una passió recíprocament retinguda els va conduir a dins del llit.

En certs moments va sentir remordiments, potser perquè no va ser una situació premeditada prèviament. I és que diuen que les emocions no es poden evitar, per bé que els actes si que es poden controlar.

Potser va ser el moment, o potser ja venia de fa temps, potser ho tenien a dins del seu subconscient, amagat dins aquella caixa on hi posa: "coses pendents".

Però ho va fer, i ara ja està fet.

És això el que li dol, que ja està fet, que ja pot llençar la caixa del seu cervell. Pensa en el que més o menys va sentir dir a Eduard Punset:"el moment de més emoció i felicitat, es produeix just abans d'assolir el fet en sí".

Ara sap que ja no tenen res pendent, que ja no té sentit tornar a estar amb ella dins del llit, perquè aquell desig d'allò prohibit ja ha estat assolit. És clar que, potser, no li faria res tornar-ho a repetir, tot i que se n'adona que allò que únicament els unia, s'ha esvaït.