Anava a un hospital de pago que hi ha a Sant Cugat a veure un amic que fa un parell de setmanes em va trucar. Un amic d'escola a qui no veia des que em vaig casar. I em va convèncer per anar-lo a veure.
Em vaig passar la sortida de l'hospital, vaig sortir a Molins de Rei, per tornar a entrar a l'autopista i agafar la sortida correcte. Ja duia més d'una hora i mitja al cotxe. Estava suat, vaig para la calefacció. Ho hauria d'haver fet feia quilòmetres.
Vaig poder aparcar a prop del pàrquing de l'hospital, la veritat es que estava a rebentar. Una forma de creu, amb 4 plantes, finestres rectangulars negres, portes giratòries, olor a... a hospital, o pudor a wàter net, no sé... un estanc dins l'hospital, on hi venen diaris, rams de flors (per qui es cura) i corones de flors (per qui no), ascensor, màquines expenedores de menjar i beguda, preus desorbitats. Metges amb el paquet de tabac a la butxaca del davant de la bata, al costat del cor, infermeres escotades...
Pregunto per oncologia. Pujo amb ascensor. Un hall fosc, només un passadís amb llum, suposo que es per allà. Segueixo les indicacions. Passo per davant d'un aparador de vidre on hi ha tot de nens i nenes acabats de néixer. No n'hi ha cap que plori. Tots dormen. Algun dia obriran els ulls. M'encanto mirant-los les manetes. Són minúscules i tenen les ungles llargues i toves. I penso en tot el que tenen per tocar. Tota una vida per tocar. Segueixo el camí. Curiosament al mateix passadís s'hi troben els nens acabats de néixer i els malalts de càncer. M'anima.
Arribo al final i demano a les infermeres pel meu amic. Habitació 4023. Entro. Una infermera penja una bossa de color taronja en un pal on hi ha 3 bosses més d'on en surten uns tubs que a través d'un catéter entren a la sang del meu amic calb.
La primera impressió m'impacta, ell està dormint, bé dormint... sí, però sembla que tingui un malson. Només li queden 4 pèls a les celles, la resta els ha perdut. Està inflat, té la cara i els llavis molt inflats, i té els ulls enfonsats.
M'assec en una butaca. Està en una habitació tot sol. Carai tu, aquests hospitals de pago... Em sembla que m'ho pensaré això de fer-me d'una mútua... Miro per la finestra. No veig el meu cotxe. Veig llums grogues intermitens que s'apropen. El camió de les escombraries.
Me'l miro. Respira fort. Remuga. Què diu? No l'entenc. Li toco la mà. La té molt freda! Obre els ulls. Em veu. M'identifica. Té ganes de vomitar. Li duc una palangana d'acer inoxidable. Comença a fer grans esforços per fer fora del seu estómac una cosa que li corre per la sang. No hi ha manera. Tan sols aquella substància amarga i groga. Em diu que fa 4 dies que no menja res. Continua vomitant. Li comença a sortir sang del nas. Crido la infermera. No passa res. És normal. Li donen Primperan per calmar els vòmits. Vomita el Primeran. Em diu que li provoca arcades la olor del seu pixat. El pipí fa olor? Sembles una embarassada, li dic. Ho estic, em diu. Ric. Riu.
M'estic allà tota la tarda. Se la passa dormint. Em demana que em quedi allà al seu costat. Ho faig. Li faig companyia. Encara que ell dormi, està tranquil perquè no es sent sol. Crec. El vetllo. Llegeixo el diari de fa 3 dies. Miro per la finestra. Envio un missatge a la Júlia. Surto al passadís a estirar les cames. Al passadís s'hi passegen altres pacients aguantats a un pal que sosté varies bosses de medicaments i sueros. Torno a l'habitació. Entra la infermera, li canvia una de les bosses. M'explica que avui es el pitjor dia per venir-lo a veure. Que el pacient fa tandes de 4 dies de quimioteràpia, i que avui dijous és el dia que està més ausent, perquè du 4 dies tancat a l'hospital. Em diu que no el ve a veure ningú. Se m'insinua. Li dic la veritat, que sóc casat, perquè la trobo lletja. Marxa.
Faig una dormideta. Li duen el sopar. Es desperta i diu que no el vol ni veure. Què no suporta la olor a menjar. Que fora. Que li treguin la safata del catering. Li dic que hi ha patata bullida i pollastre a la planxa. Vomita. Em diu que no. Que moltes gràcies. Que no pot menjar. Que ja menjarà quan es curi. Que ja l'alimenten amb suero. Que moltes gràcies per la visita. Que li sap greu no haver pogut estar despert més estona i xerrar. Que ja puc marxar. Que es folla la meva dona. I que si em va bé de tornar-hi la setmana que ve.
1 comentari:
Que la teva dona et fot el salt per tots és sabut. De fet, jo també miro de beneficiar-me-la de tant en tant, però encara que t'ho prenguis malament i necessitis un temps indefinit de reflexió al voltant d'aquesta qüestió, deixa que m'indigni puntualment amb el funcionament intern de la majoria d'hospitals privats. ¿És realment coherent que, tot i figurar com a beneficiari d'una mútua -que en teoria és capaç de donar comoditats i privilegis inexistents en la seguretat social- hagis de sopar una patata bullida i un tros de pollastre a la planxa? No seria més just i escaïent que rebessis un menú combi, amb una hamburguesa wopper, patates fregides i una coca-cola del Burguer King situat a l'altre costat del pàrking, just al davant de la bolera i del multicines que acaben d'obrir?
Publica un comentari a l'entrada