Cafè per esmorzar, entrepà per dinar, i acabava de comprar llenties i hamburgueses per sopar.
Faltava anar a comprar pa.
Tabac ja en tenia.
A la fleca, la noia del davant es va demanar una "napolitana", acabada de sortir del forn, amb la xocolata calenta. Se'n sentia l'olor. I com per mimetisme ell també se'n va demanar una. Ho va dubtar fins que la fornera li va preguntar que volia. Ho va fer com a capritx, com a autoregal, com un petit plaer mentre esperava que arribés aquell moment tantes vegades repetit en els seus somnis, aquell moment en que, al sortir al carrer, alguna cosa li canviés la vida.
Però mentrestant en tenia prou segregant saliva per aquella pasta de full farcida de xocolata, que l'esperava dins la bossa on hi duia les llenties i les hamburgueses.
Camí de casa, una persona completament externa a la seva vida, hi va entrar. Eren les 8 del vespre, però aquella persona li demanava quelcom per dinar. Després de corregir-la, de fer-li entendre que el que es feia a la nit era sopar, li va preguntar si li servia una napolitana, i com a reacció a la resposta afirmativa de la noia, li va donar. També li podria haver donat les llenties, o les hamburgueses, potser li haguessin apaivagat més la set de gana, però no era només això. Ell li va donar allò que més desitjava en aquells moments, una napolitana calenta (i no es refereix a una noia de Nàpols ninfòmana). Potser ella hagués preferit diners, o que l'hagués convidat a compartir les llenties i les hamburgueses, potser ella era napolitana. Potser era allò que feia tan de temps que somiava, però no es van dir res més, tan sols un intercanvi de somriures que es pot interpretar de totes les maneres que puguis imaginar.
No va poder menjar-se la napolitana, però sentia a l'estómac una sensació estranya, com si el gest de cedir-la, com una sensació d'haber fet... (¿?) bé (¿?)... Després es va adonar que tan sols era gana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada