Second Life, o la màxima expressió del sedentarisme

Fa 10000 anys que l'home va començar a crear assentaments, a l'haver descobert les mongetes del ganxet, i altres cultius agrícoles.

Des de llavors, la organització humana en societats ha anat evolucionant des de les primeres tribus a les ciutats actuals. El fet de parar, d'asseure's, li permet a l'home tenir temps, i així és com es desenvolupa culturalment, fins arribar a dia d'avui. Té temps de contar, de mirar el cel, de mirar-se a ell mateix, de començar a prendre consciència de la seva existència. A evolucionar cap al que avui entenem com a home. Una espècie que generalment ha tendit a buscar el propi confort, a millorar les seves condicions de vida, a fi i efecte de dedicar el mínim esforç per a realitzar les seves tasques imprescindibles.

I a grans trets, i localitzat en unes poques societats de l'hemisferi nord, ja fa temps que els individus no tenen perquè patir per la seva pròpia supervivència, perquè la organització social que preval, que venem i imposem, allò que podríem anomenar, sense matitzar, estat del benestar, se n'ocupa de que no ens n'haguem de preocupar.

Sembla que el següent graó, el següent salt cronològic, que no qualitatiu, podria ben ser l'expressió màxima del sedentarisme. Una societat que es relacioni i visqui a través d'un desxifrat codi binari en forma de botonets de colors. Perquè avui, per a la teva pròpia supervivència només necessites un ordinador; avui, per a les teves relacions socials tan sols necessites un ordinador. Perquè veure el món es pot fer des d'una habitació amb la persiana baixada, perquè ja no necessitem la llum del dia. Tan sols Second Life. On no hi ha tabús ni estereotips, on tindràs totes les oportunitats, on podràs fer que la virtual sigui la més real de les vides, i que el teu cos tan sols sigui un vehicle que s'ha quedat antic.