Xusdràiver (capítol final)

No sempre pel final es deixa el millor. Aquesta sol ser una afirmació que s’utilitza en contextos de consol, per fer una gràcia, o perquè així ho requereixen els tòpics protocolaris.

Per l’últim dia vam deixar la visita a Glasgow. Tot i que ja la coneixíem de nit, ens faltava voltar-la amb llum natural. Em va sorprendre que existís una zona especial per a pederastes, anunciat correctament amb una senyal que prohibia l’entrada a nens. Tot i això s’hi veien limosines amb els vidres fumats, només déu, homes amb xandall i sabates i capellans sabien què hi passava dins.

No ens hi vam deixar perdre, ens vam dedicar a voltar per Buckanan i altres carrers comercials. Per contrarestar vam visitar el museu d’art contemporani, una de les vàries universitats, vam veure el Clyde River en un dels trajectes en bus, i vam provar d’entrar a la Catedral, que estava tancada. I si tenia algun dubte existencial, què? L’església ens va tancar les portes al mateix moment que pel seu darrere naixia un arc de sant martí.

Ens va ser inevitable comparar la ciutat on ens hostatjàvem amb la que vam visitar el dia anterior. I seria injust dir que Edimburg no li donava 25 patades a Glasgow. Tot i això vam poder conèixer els carrerons que s’enfilaven al costat dels carrers vertebradors del trànsit humà, el bar escocès il·luminat exclusivament amb llum d’espelmes, la cafeteria on no ens vam atrevir a demanar l’últim cafè, les galetes de gingebre, els aparadors amb kilts, el bar amb més de 70 televisors, l’estació de trens, les noies que vestien com si fos estiu, ...

L’endemà vam acompanyar-lo a la feina, tornava a ser dilluns, cadascú retornava a la seva rutina. Nosaltres cap a casa, cap a la feina, cap a Girona, Sant Celoni, Blanes. Ell es quedava allà. Vam quedar que ens ja ens veuríem quan fes sol. I ens vam preparar per tornar a viatjar en el temps. Aquest cop endavant, cap al futur, i així deixar-ho tot tal com estava. O no. Perquè ara tots teníem un munt de coses noves al nostre cap. Aquest període de temps va servir per plantejar-se diferents conceptes, més o menys transcendents, més o menys estúpids, hi pensarem més o menys.

Sempre fa por mirar, pensar, què pot passar, què et pot deparar el futur. Cal tenir una sèrie de projectes a llarg termini, una sèrie de coses que tindran la seva representació en un futur. De fet aquest és el motiu pel qual fas les coses en un present. Ho fas per recollir-ne uns resultats, per dirigir una mica què en serà de tu. La inèrcia hi fa molt, el sistema té un seguit de mecanismes que permeten, fins i tot, als menys conscients, saber cap on aniran les seves vides. Però qui més qui menys sempre té quelcom pensat per a més endavant. Serà trobar una feina, serà buscar parella, serà esperar el retorn o la marxa d’algú, o l’aniversari propi o aliè, les festes comercials, aquell objecte que pretens aconseguir, aquell restaurant on et vas prometre tornar, la pel·lícula que vols mirar, la cançó que un dia llunyà tornaràs a escoltar i et farà tornar enrera.

Tot això crec que m’intentava dir el rellotge que caminava, just davant de l’estació de busos de Buckanan.