Xusdràiver (capítol III)

L’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Aquesta és la perfecta excusa per tornar a demanar cafè per esmorzar. Aquest cop ens vam decantar per una franquícia reconeguda com l’Starbucks per reanimar el nostre alè consumit per la sequera de les nits de calefacció. Minuts després de sortir-ne, els que teníem el paladar més fi ja pensàvem en altres maneres d’anomenar la multinacional dedicada als cafès, esmorzars i berenars. La meva proposta (Starsucks) va morir en la meva ment. Els meus cervells no van saber trobar el moment adequat per moure els llavis del qual en sortirien els vocables fonètics.

En Willy havia demanat festa per poder dedicar-nos el cap de setmana. Era dissabte, i Edimburg només estava a una horeta a l’est. Vam aprofitar el viatge en bus per a menjar aquells sandvitxos triangulars amb maionesa, herbes i carn mermeladitzada. El suficient per treure’s el mal gust del cafè. Després vam haber de fer un cafè per treure'ns el mal gust del sandvitx.

Un cop a Dùn Éideann, ens vam moure per l’Old Town, d’estructura medieval, articulat al llarg d’un gran carrer, d’un passeig enllambordat, adoquinat, enloscat, on al final s’hi trobava el Castle Rock. Pel camí, una sèrie de passos perpendiculars servien de mirador. Tot el barri vell es troba dalt d’un turonet, i aquests accessos es trobaven dins el continu dels habitatges, com petits túnels que desembocaven en escales-miradors.

Vam fer quilòmetres amunt i avall, fotos a bosses de plàstic agafades als arbres, observàvem tanques caigudes, vèiem núvols grisos que passaven ràpid, buscàvem aquells heroïnòmans que Irvine Welsh primer, i Danny Boyle després, es van encarregar de donar-nos a conèixer, ens reflectíem als miralls distorcionadors que trobàvem pels carrers, suposàvem els greuges d’enfilar-se a estàtues eqüestres, caminàvem sense rumb fix, deixant-nos impregnar del vent i el fred, de la música que sortia de la guitarra d’aquella noia que estava situada al costat de la Catedral Saint Giles, de la gràcia d’aquell follet escocès que jugava amb foc.

Quan començava a enfosquir-se la tarda, la gana ens va fer entrar a dinar-berenar-sopar en algun lloc on fossin capaços d’omplir-nos la panxa. Gairebé ho aconsegueixen. Vam agrair el seure una estona, el posar-nos aliments calents a la boca i combinar-los amb la fredor d’una pinta de Foster.

La negra nit Edimburguesa de les 7 de la tarda era trencada per la lluminositat dels seus edificis més emblemàtics i grocs. Era moment de tornar cap a Glasgow. Faltava trobar el camí de tornada fins a l’estació d’autobusos. Pol, tens la guia? Però en Pol no hi era, no havia vingut. Ens en vam sortir. El camí de tornada va servir per dormir. Una estupenda migdiada, ben entrat el vespre, que es va fer curta. Una migdiada que ens va provocar contractures a les cervicals, que ens va fer adormir les cames, i tallar la circulació sanguínia als braços que evitaven que el cap anés amunt i avall, al ritme del sotrac dels lleus esborancs que dibuixaven l’asfalt escocès.

La veritat es que un cop arribats a Glasgow, l’únic que podíem fer era beure. Ja sopats, el consum incontrolat de suc de civada era el ritual que seguien centenars de persones, independentment de la seva edat, raça o sexe. Bé, els que no follen beuen més.

Vam alternar un parell de bars abans de tornar a treure el cap al Box, on un grup estripava les guitarres dalt de l’escenari. Camí de casa, vam tornar a demanar pizzes per menjar-les a l’autobús.

Pensava en la nit anterior. Just abans d’anar a dormir, quan en Henry, company de pis camerunès d’en Willy, va aparèixer al menjador amb una noia, ell molt begut i ella calenta. En Willy, ens va dir que mai havia passat quelcom similar, que mai havia entrat una dona al seu pis. Doncs mentre miràvem a la tele la Tila Tequila, va aparèixer al menjador l’altre company de pis d’en Willy, amb una cartaginesa (Múrcia).

Penúltima nit, últim dia sencer. Diumenge, Glasgow.