Per curar-nos en salut nosaltres vam avisar en Willy que aniríem a casa seva, i ell féu tots els possibles perquè els seus hostes es trobessin com a casa. I quasi ho aconsegueix. Només em va faltar prendre’m un relaxant bany d’escuma en companyia de la Maria, o la maria.
El dia començava a quarts de 10. En Willy, com a persona establerta a una nova societat, havia de complir amb els seus compromisos laborals, i després de donar-nos les indicacions geogràfiques corresponents, els principals punts de referència, els noms dels carrers vertebradors del sector terciari glasgouenc, en definitiva, la ruta bàsica per arribar sense masses problemes a l’estació central de autocars, va entrar al Capitol, el bar-restaurant-cerveseria-musical on es guanyava les lliures, i del qual no en sortiria fins a les 9 del vespre. Tota una jornada servint dinars a les 12, sopars a les 7, i cerveses la resta del temps.
Ens vam aixecar i vam acompanyar en Willy a la feina.
Nosaltres ens disposàvem a embarcar-nos en una visita a Stirling, un poblet una horeta més al nord que Glasgow, que farda de tenir un castell més impressionant que el d’Edimburg (Edinbrááá! en glasgouí). Pel camí vam tenir el plaer de comprovar que el cafè tan sols el fan bo a Espanya i Itàlia. No tots, un de nosaltres va decidir, per voluntat intestinal, restar la resta del dia en dejú. I és que, tot i que no ho posa a l’envàs, menjar-se 3 paquets de galetes de fibra, ha de netejar per dins, i això, es nota per fora.
Dèiem “fins ara” a Glasgow a través de les finestres de l’autocar. Les gotes de pluja tornaven a fer acte de presència. Aquest cop en forma de regalims que lliscaven en diagonal per la part externa dels vidres de l’autocar.
Vam marxar cap a Stirling.
Allà ens esperava el sol d’Escòcia, que era avançat constantment per uns núvols blancs i grisos a gran velocitat, que deixaven ruixats esporàdicament. Passejar, caminar, observar, les xemeneies de les cases, les esglésies que apareixen al nostre pas, la presó, les obres a la via pública, omnipresents, el cementiri, el turonet que, tot i petit, domina tota la plana que s’estén als seus peus. I el castell i el monument a William Wallace.
Quan el temps juga al teu favor, i no tens res planificat, no hi ha cap problema en fer tot allò que et vingui de gust quan et vingui de gust. Així que vam decidir anar a fer una bona cervesa, i allà vam conèixer l’Stan. (Stan is a recobering alcoholic. Please don't feed him beer). La cervesa ens va servir per recuperar la temperatura corporal perduda pel contacte del vent fred que ens fuetejava la jaqueta. Un cop recuperats, després d’haver patejat el poblet on segurament estiuejaven els escocesos de ciutat, vam tornar cap a la ciutat.
La resta del dia va consistir en beure cerveses mentre, davant nostre, passaven diferents grups de música amateurs, influenciats per la nova fornada de pop anglès. Còpies barates de Franz Ferdinand, Scissors Sisters, Kaiser Chiefs, però també d’U2 i Coldplay. De totes maneres, és millor això que escoltar cançons enllaunades subvencionades per empreses multinacionals.
Un cop van acabar els concerts del Capitol, ens esperava el Box, on si que posaven música enllaunada, però era elegida pels propis clients. Així és més fàcil poder escoltar els Doors, els Cure, Radiohead, Nirvana, Muse o Joy Division, tot i que es corre el risc d’acabar ballant Bon Jovi.
El dia es va acabar a quarts de 4 de la nit, després de sopar una pizza de shawarma de camí a casa, escoltar el chiquichiqui (perrea, perrea) pel youtube mentre fèiem uns cigarros amanits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada