Tot em produia una gran sensació de buit. Una buidor cada vegada més gran i negre, provocada pel fet de desemmascarar la realitat que m'envolta, de la insignificància humana com a éssers individuals.
Tot això afegit a una interpretació malaltissa, paranòica, d'invisibilitat. Com si de cop i volta, la capacitat de integrar-se a qualsevol grup d'individus que ho precisi, s'hagués esvaït. Recordava com Zelig, camaleònic, trobava la disfressa adequada a cada situació, i així és com sobrevivia. Res més lluny de la realitat. Però jo acabava de perdre aquesta capacitat, hipòcrita, però necessària per la vida i per la felicitat imposada, aquella felicitat només abastable per uns paràmetres imposats. Perquè la felicitat en estat pur, no exiteix. És tan sols un sucedani fruit de la història de l'ésser humà, i del camí que ha hagut de recorrer, fins a trobar una manera de fer que li permet plantjar-se la possiblitat de, senzillament, gaudir del temps lliure.
Però un cop retrobat el rumb, havent vist què s'amaga darrera el món que ens han donat a conèixer, és molt senzill ensortir-se'n, tornar a ser hipòcritament persona d'un sistema que no falla ni quan les multituds reclamen utopies, que no falla ni tan sols quan aquestes multituds les aconsegueixen.
La ciència, la naturalesa, són sistemes senzills basats en el camí més fàcil, en la llei del mínim esforç. L'ésser humà també té un funcionament senzill, extrapolable a qualsevol altre organisme natural. Però adonar-se d'això pot arribar a condemnar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada