La sorpresa de l'empenta

És difícil mantenir-se serè quan constantment et sents jutjat per les circumstàncies. Cada dia, en cada moment, haver d'oferir la teva millor versió pot ser realment dificultós. Tot i així, es pot donar el cas que et reconeguin la teva feina, fins i tot quan ni tu mateix te la creies. Arriben i et diuen que "molt bé". En aquesta situació, l'empenta d'aquests avaluadors anònims i inconscients pot servir per acabar de pujar aquell últim graó que costa tant. Però aquest mateix copet a l'esquena pot ser el que et desequilibri i et faci caure al buit. Un buit amb retorn. Però la hòstia no te la treu ningú.

És també digne d'estudi la reacció de certs individus amb capacitats avaluadores, quan es permeten el luxe de fer-te saber el seu estat de sorpresa satisfactòria davant uns resultats que hom a realitzat. En un primer moment, qui és responsable d'haver prococat aquest sentiment de sorpresa en el seu nucli d'avaluació (entenent com a nucli d'avaluació aquelles persones que aproven o desaproven les teves actituts i comportaments del dia a dia mentre fas una cervesa) pot sentir com una escalfor agradable li recorre el cos, li puja des de l'estómac fins a les galtes tot tivant-les enrera provocant un somriure. Però si després de tot es para a pensar en el que comporta la sorpresa, s'adonarà que no és més que un fet que ningú s'esperava dut a terme. Per tant, la sorpresa sigui menys dolenta o menys bona, no transmet res més que un missatge mancat d'esperança per part dels qui t'acompanyen, un "no em puc creure que tu hagis estat capaç de fer això ètic i legítim".

No és el cas.