Un cop saciades les ànsies de conquesta, després de trepitjar el cinquè país en 10 dies, i tal com li va passar a Napoleó a les portes de Rússia, ahir vam abandonar Eslovènia per tornar cap a Itàlia. Abans però, una petita parada a Postojne, poble on hi havia unes coves que no vam visitar.
A les 4 de la tarda arribàvem a Venècia, però davant la impossibilitat d’aparcar, vam buscar allotjament al poble veí de Mestre. Allà ens van acollir en una pensió que recorda molt al Bellamar (EPD), i vam decidir quedar-nos-hi un parell de nits.
Amb la tarda per davant, vam agafar el tren cap a Venècia. Era diumenge a la tarda i allò estava a vessar de gent. Un tros de pizza per dos euros, una cervesa per cinc i mig (pixada inclosa), i un sopar per 11 eurillos. Carrers estrets que encara ho semblaven més per l’aglomeració antròpica, i la pudor dels canals emmascarada per la suor de les aixelles dels milers de nacionalitats que es passejaven perduts.
Després de sopar vam agafar el tren per tornar a Mestre, prometent-nos tornar a Venècia l’endemà.
I així ho hem fet aquest matí. Hem fet la mateixa ruta que vam fer ahir, hem dinat darrere de San Marco i cansats i avorrits hem tornat a la pensió. Després d’una llarga migdiada, hem sortit a fer un tomb, un capuccino i la última de les pizzes en molt de temps.
Ara tan sols ens queda dormir i marxar cap a Treviso per agafar l’avió, recordar els bons moments del viatge, les sensacions i els sentiments.
Potser demà, dalt de l’avió, mentre creui el Mediterrani, serà el moment de fer la valoració, que segur serà positiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada