Los consumidores de ciudades, ( Capítol Final )

25 de setembre de 2007

Falta més d’una hora perquè surti l’avió. Falten menys de quatre hores per arribar a casa.

A l’hora de valorar el viatge, crec que es pot fer en diferents aspectes:

En quant al mode de viatge, el fet d’agafar un cotxe i dormir pràcticament cada nit en un lloc diferent, amb una gent diferents, segurament és una de les millors maneres de conèixer llocs.

Pel que fa a la ruta triada, segurament podria haver estat diferent, però la que hem fet, la trobo perfecte en el seu global. Els primers dies, la massificació turística de la costa croata ens va fer por, perquè era un continu de Llorets i Platges d’Aro, amb la diferencia que el que oferien aquests llocs tenia un rerefons historicocultural. Pula tenia un amfiteatre espectacular, Split conservava el seu centre romà, Sibenick oferia un barri de carrers estrets que conduïen a una catedral... Mica en mica trobàvem allò que valia la pena de cada lloc. Des de Dubrovnik fins a Ljubljana, passant per Mostar, Plitvice i Zagreb, han estatels punts més forts del viatge, més intensos, els que han passat més ràpid... La única pega, no poder arribar a Sarajevo, per no veure’ns-hi en cor, pel trajecte, per les hores, per la ignorància... Haver-hi anat hagués tret hores mortes els últims dies, on les visites a Bled i Postojne, sumada a l’anada d’olla, les ànsies, l’avarícia de Klagensfurt, i l’aterratge precipitat a Venècia, potser han estat els dies que més han costat de passar. No vull dir que hagin sobrat, perquè no. L’únic que potser no han estat invertits de la millor manera. Segurament de la millor manera que per nosaltres era viable. No ens podem queixar.

L’aspecte gastronòmic, potser ha estat el més fluix. Es pot resumir de la següent manera: 9 pizzes, 6 entrepans de pernil i formatge, 5 hamburgueses de fast food, 3 kebabs i uns espaguetis a la bolonyesa.

I l’últim aspecte que se m’acudeix valorar és l’econòmic. L’allotjament ens ha sortit, en global, més car del que esperàvem. El tabac, fins arribar a Itàlia, era més barat que a Catalunya. El cotxe de lloguer feia més de 700km abans d’haver d’omplir gasoil a preu espanyol. I el menjar i les cerveses eren més barates a Croàcia i Eslovènia.

Finalment, passar 13 dies sense tu es pot superar, però amb molta força de voluntat i amb la vista posada en la tornada, en el pensar com serà tornar a tenir la teva mirada clavada als meus ulls, imaginar com et brillaran i com ens fondrem en una abraçada entremig de somriures i rialles.

Los consumidores de ciudades ( Cap. XI )

24 de setembre de 2007

Un cop saciades les ànsies de conquesta, després de trepitjar el cinquè país en 10 dies, i tal com li va passar a Napoleó a les portes de Rússia, ahir vam abandonar Eslovènia per tornar cap a Itàlia. Abans però, una petita parada a Postojne, poble on hi havia unes coves que no vam visitar.

A les 4 de la tarda arribàvem a Venècia, però davant la impossibilitat d’aparcar, vam buscar allotjament al poble veí de Mestre. Allà ens van acollir en una pensió que recorda molt al Bellamar (EPD), i vam decidir quedar-nos-hi un parell de nits.

Amb la tarda per davant, vam agafar el tren cap a Venècia. Era diumenge a la tarda i allò estava a vessar de gent. Un tros de pizza per dos euros, una cervesa per cinc i mig (pixada inclosa), i un sopar per 11 eurillos. Carrers estrets que encara ho semblaven més per l’aglomeració antròpica, i la pudor dels canals emmascarada per la suor de les aixelles dels milers de nacionalitats que es passejaven perduts.

Després de sopar vam agafar el tren per tornar a Mestre, prometent-nos tornar a Venècia l’endemà.

I així ho hem fet aquest matí. Hem fet la mateixa ruta que vam fer ahir, hem dinat darrere de San Marco i cansats i avorrits hem tornat a la pensió. Després d’una llarga migdiada, hem sortit a fer un tomb, un capuccino i la última de les pizzes en molt de temps.

Ara tan sols ens queda dormir i marxar cap a Treviso per agafar l’avió, recordar els bons moments del viatge, les sensacions i els sentiments.

Potser demà, dalt de l’avió, mentre creui el Mediterrani, serà el moment de fer la valoració, que segur serà positiva.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. X )

22 de setembre de 2007

Potser va ser la gana que tenia, però el kebab que em vaig menjar ahir per sopar va ser el més bo que he provat mai.

La nit anterior, un dels cambrers del Sax Pub, ens va donar un mapa on hi sortien els bars i discoteques de la ciutat. Guiant-nos pels comentaris que hi sortien vam anar a un pub anomenat “los 3 compañeros”. La primera impressió no va ser gaire bona. Però vam conèixer la María Luhán, una cambrera argentina que va servir d’excusa fins quedar-nos a tancar el local. No sóc capaç de recordar quantes birres em vaig prendre, però recordo que van anar acompanyades de 3 xupitos de tequila sense llimona. També sé que vaig acabar ballant els Back Street Boys.

Se’ns va fer tard esperant que la María Luhán plegués per anar a un altre bar a fer l’última, i la vam deixar tirada. Aquest matí llevar-se ha fet molt mal, i més sabent que no sabíem on caure’ns morts.

Pel matí, hem anat a Bled, un poble eslovè que té un llac amb una illa al mig. Aquesta absurda peculiaritat ha estat aprofitada per fer-ne un punt, un enclavament turístic important. Hi hem dinat uns entrepans de pernil dolç i formatge, i sense rumb fix hem creuat la frontera amb Àustria.

Un cop allà, hem anat al primer poble que ens ha semblat gran, Kladensfurg, sinó recordo malament. Hem fet un volt, i veient que no trobaríem lloc per dormir, hem decidit tornar a Eslovènia.

Hem passat per la ciutat de Kranj, que tampoc ens ha convençut, i finalment hem tornar a Bled, on hem llogat una habitació en un alberg. Aquí farem nit, i no sabem què farem demà.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. IX )

21 de setembre de 2007

Ahir, abans de creuar la frontera vam dinar en una àrea de servei de l’autopista. L’ambient europeu, el retorn a la civilització moderna, notava a la frontera eslovena. El policia, ens va preguntar perquè no teníem passaports catalans i qui havia marcar els gols del Barça del partit de la nit anterior.

Com que anàvem bé de temps, vam parar en un petit poble eslovè. Molt bonic, com de conte de nens petits, però aquest endolçament semblava amagar quelcom més amarg, quelcom com Hanzel & Gretel. Nosaltres no ho vam trobar.

Vam tornar a agafar l’autopista i vam arribar a Ljubljana. Tots els pobles que vèiem des de la finestra del cotxe, tots els camps, els prats, les muntanyes verdes, el paisatge que oferia el país era relament preciós. I seguint la dinàmica paisatgística del país, la seva capital, només entrar-hi, ja ens va donar molt bona impressió, fet que vam poder confirmar més tard, quan ja teníem alberg al centre. Un centre arreglat, modern, tranquil, amb una varietat de colors i formes, tancat al trànsit, ple de terrassetes amb espelmetes, amb gent amb bicicleta i ponts creuats pel riu. Un país que ja funcionava amb l’euro, que té Heinikens i McDonald’s, però també un castell des d’on es pot veure tota la ciutat, i esglésies, i parcs immensos, i museus.

Potser per tot això, crec que hem fet bé quedant-nos-hi un parell de nits. I, al cap i a la fi, el fred que hi fa s’arregla amb la calor de l’ambient. S’hi respira un cert ambient gai.

Hem fet unes cerveses al “Sax Pub”, hem passejat per banda i banda del riu, hem dinat sota d’un passeig de castanyers, i hem visitat el Museu d’Art Modern.

Ara som a mitja tarda, encara ens queda una nit a Ljubljana. Potser serà l’última d’aquest viatge, però hi penso tornar amb tu.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. VIII )

20 de setembre de 2007

Zagreb, com la majoria de capitals, presenta un caos circulatori important. La més europea de les ciutats que hem visitat, té pinta de ser un bon lloc d’acollida, on tot tipus de gent hi té cabuda. Al centre, on hi ha la catedral i edificis antics, carrers empedrats peatonals plens de bars de nit i restaurants, és acollidor. La única pega és la quantitat de policia que hi ha que, més que donar seguretat, té la mateixa pinta xenòfoba i racista que a tot arreu.

Una altra constant del viatge es va repetir a Zagreb. El fet de buscar allotjament és una odissea allà on es vagi. Sabent de l’existència d’albergs, la senyalització per arribar-hi és nul·la.

En vam trobar un a ple centre, un alberg que era un pis amb 7 habitacions. En Bender va compartir habitació amb uns andalusos, en Moe va dormir amb dos nois amb qui no es va entendre de res, i en Tinki i jo vam compartir habitació amb un tio que es tirava pets mentre dormia.

Vam sopar a la pizzeria de sota de l’alberg, i seguidament vam anar a fer una cervesona a una terrassa on hi feien el Barça, que va guanyar 3 – 0 al Lió.

Una altra cosa a destacar de Zagreb és el fred. Acostumats a les temperatures litorals croates, completament mediterrànies, el clima de Zagreb és més contintental. Culturalment, o a nivell turístic, amb un matí n’hem tingut prou per veure les 4 coses maques que Zagreb tenia.

Abans de marxar hem passat per un mercadillo a comprar 4 suvenirs, i hem discutit sobre quina serà la nostra pròxima destinació. Finalment, anirem a Ljubljana, i ja veurem com ens muntem els dies que ens queden.

Som a pocs minuts, pocs quilòmetres, d’abandonar definitivament Hrvatska, un país completament integrat al món europeu.

Els consumidors de ciutats esperem el nostre proper objectiu: Ljubljana.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. VII )

19 de setembre de 2007

El cotxe era al lloc on el vam deixar. Ahir va ser un dia de cotxe. Prop de 200km per arribar al Parc Natural de Plitvice, on una sèrie de llacs, uns situats a més altura que els altres, donen lloc a cascades.

Pel camí hem tingut l’oportunitat de veure una església destruïda i un cementiri on la majoria de morts són del 91, digue’ns morbosos. També hem parat a fer unes fotos a un parell de tancs aparcats en el que semblava un lloc de pràctiques de l’exèrcit. També hem vist nombrosos ramats d’ovelles. Sospitem que la seva finalitat és la de trobar mines.

Un cop a l’entrada del parc, ja era massa tard per entrar-hi. De fet, ja comptàvem en haver de dormir a prop del parc.

Un home sospitosament massa amable ens ha ofert casa seva per 16€ per cap. Molesta el fet de que siguin els propietaris els que et vinguin a buscar i et mig obliguin a residir a casa seva. Però ja ens ha anat bé. Tenia un peazo-house completament adaptada per al lloguer, però no em pogut evitar fer broma sobre el fet que intentés degollar-nos mentre dormíem.

Vam anar a sopar a un restaurant proper on feien el Madrid, que va guanyar. Un cop a la casa del senyor croat simpàtic, vam sortir al balconet a fer unes cerveses. Feia molt de vent, les fulles dels arbres es movien molt. L’ambient era de pel·li de por nordamericana. Plovia. I més encara quan va marxar la llum i ens vam quedar a les fosques.

En Moe va anar a buscar la navalla d’en Bender, però no hi era (ens la vam deixar a Mostar). De seguida però, va tornar la llum, i vam decidir anar a dormir, tancats amb pany i clau. He tornat a dormir amb en Moe.

Aquest matí després d’unes dutxes, hem anat al Parc Natural. Bosc de faigs i pins, i un sòl calcari, amb modelat càrstic acció de l’aigua dels llacs que precipitava. Vistes realment boniques, però amb un camí de passarel·la marcat. Hem vist també una salamandra, un ocell i carpes una mica més petites que les de l’Onyar.

Hem dinat a les 3 de la tarda, un cop fora del parc, uns entrepans de llonganissa de merda sense oli ni sal ni tomàquet, i ara tornem a ser al cotxe direcció a Zagreb.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. VI )

18 de setembre de 2007

Finalment ahir vam agafar un bus cap a Mostar des de Metkovic. Vam viatjar amb tot ple de nens i nenes que eren del Real Madrid. Després d’un dur trajecte, on l’autocar parava casa per casa, vam arribar a Mostar.

Pel camí vam trobar canvis substancials en el global del paisatge. Potser no tan a nivell orogràfic o biogeogràfic, però sí en relació a l’aspecte que presentaven els pobles, la majoria basant la seva economia en activitats primàries, i amb un nombre important de cases marcades, per reconstruir. També es veia vegetació cremada i petits cementiris a peu de carretera.

El bus ens va deixar en una punta de la gran ciutat de Mostar. Crèiem que seria més petit. I de cop ens vam trobar en un lloc on no sabíem on érem, on no sabíem que fèiem i on la gent no sabia anglès i et mirava al passar. Vam caminar en direcció al centre, al pont d’Stari Most, bombardejat pels croats i reconstruït, i actual centre turístic de la ciutat.

Té conya l’asunto, per crec que, fins que no vam arribar a la part turística no ens vam sentir tranquils. Mentre caminàvem per la ciutat anàvem tots callats, mig jinyats, sense fer bromes, observant la gent que passava o seia als bars, mirant els vidres trencats del que abans havien estat edificis.

Vam trobar allotjament a casa d’una dona que tenia un fill i un gos, amb dues habitacions, menjador i balcó amb vistes al pont. Tot pel mòdic preu de 50€ entre tots. I seguidament vam anar a fer un volt pels voltants del centre, on hi havia paradetes i bars on podies pagar en marks bosnis (que no en teníem) o euros. Ho vam pagar tot en euros. Hem passat un dia a Bòsnia-Herzegovina sense la moneda oficial del país.

Vam fer una cervesa molt bona i vam anar a l’apartament. Estàvem tots reventats. A l’hora de sopar vam menjar una pita d’hamburguesa i una cocacola. I altre cop a casa. Vam veure el resum dels partits de la lliga espanyola per la tele, i tres combats de kickboxing. El millor, el que va enfrontar Rocky Malone amb el Korean Kolosus, de 2.18m. Pobre Rocky, no hi va poder fer res.

Aquesta nit he tornat a dormir amb en Moe, i segons sembla li he fotut un cop de colze.

Ara som a l’autobús que va de Mostar a Metkovik, on vam deixar el cotxe, i on esperem que hi continui sent.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. V )

17 de setembre de 2007

A la nit, a Split, vam anar a fer unes cerveses al lloc on hi anaven els joves croats. Un centre lúdic com el Sant Roc de Malgrat. Possiblement va ser allà in el viatge va tocar fons. El centre històric d’Split, completament prostituït per comerços destinats al turista, tampoc formava part del nostre imaginari.

A les 11 marxàvem de l’alberg il·legal en direcció a Dubrovnik, un dels punts forts del viatge, o això esperàvem. Més de 200km per carretera al costat del mar, plena de revolts i paredetes de pagesos de la zona.

A les 3 paràvem a un poble prou tranquil a dinar una mica. Vam veure alguna casa amb estocat de metralla i el que crèiem que era una fossa comuna. El viatge començava a prendre cos. Curiosament Slano no estava a la ruta.

Uns 20km més tard arribàvem al pont que porta a Dubrovnik.

Si una cosa dels pobles croats on hem estat em recorda a Malgrat, és el caos circulatori, la manca de mobilitat interna, carrers que pugen però que no baixen, carrers tallats, atzucacs...

Vam poder aparcar prop del centre històric emmurallat de Dubrovnik, en la zona blava, i vam estar veient tot el que valia la pena. Tot tenia un toc turístic, però valia la pena. Un cartell a l’entrada anunciava els llocs on havien caigut bombes durant la guerra. Actualment tot ja estava reconstruït.

Un gelat que tenia gust a merda. Uns sudamericans fent l’indio. I unes croates que acabaven de descobrir el WonderBra.

Més tard vam anar a buscar allotjament. Era espectacular la quantitat de cases particulars que llogaven habitacions. La majoria eren per a dues persones i els preus oscil·laven en intervals molts grans.

Finalment, en Tinki i en Bender, mentre buscaven on s’amagava l’alberg de joventut, van trobar una casa amb una iaia que ens llogava una habitació de 3 persones als 4 per 100kunes per cap. Molt maca la dona, i amb un riure molt curiós quan ens va dir que el balconet era molt romàntic pels quatre...

Hi havia un llit de matrimoni i un plegatín.

Vam anar a menjar en un fast food del centre històric. Vam cantar cançons d’Ovidi Montllor i d’Albert Pla, vam donar hamburguesa a un gat mal educat i vam anar a fer unes cerveses en els bars dels carrerons estrets del casc antic dubrovnià, per acabar la nit a la Latin Disco Fuego, fent unes cervesetes més.

Tornant cap a l’habitació, vam sortejar a pedra-paper-tisora la distribució dels llits. En Moe va guanyar i va dormir al plegatín. En Tinki va perdre i va dormir al mig de llit de matrimoni. En Bender i jo ens vam col·locar a banda i banda.

I aquest matí, dilluns, hem mirat busos per anar a Mostar i Sarajevo. Ara som al cotxe, marxant de Dubròvnik direcció Metkovic, poble fronterer amb Bòsnia. Potser aquesta nit escric des de Bòsnia.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. IV )

15 de setembre de 2007

Després d’un meravellós sopar a la terrasseta de l’apartament del ressort familiar, i uns quants litres de cervesa, vam decidir anar a la discoteca Saturno de dins del càmping. Vam agafar el cotxe, me’l van deixar conduir (iuju!) i ens vam plantar allà en 2 minuts.

A l’entrar, un gran local amb una banda fent música en directe i gent ballant la conga. Com va dir en Tinki, allò era més hortero que un casament.

No ens vam poder quedar amb gaires més detalls perquè de seguida se’ns van plantar al davant dos goril·les que ens van fer fora al·legant que era una festa privada. Ens van fer fora de la festa més cutre del món. Resignats i indignats vam anar a Recepció a demanar explicacions, i allà, 3 exconvictes ens van vendre excuses que no vam entendre. Què són les güest union?

Aquí va acabar la nostra nit.

Aquest matí no hem perdut el temps a Zadar. Ahir fent-hi un vol amb el cotxe ja vam veure que no valia la pena, i hem marxat direcció Sibenik on hi ha un castell i una ciutadella, i un bonic barri antic ple d’avis al·lòctons amb una catedral patrimoni de la humanitat.

Hem estat una horeta donant-hi tombs i fent fotos, i després hem agafat l’autopista direcció Split. Una ciutat gran i costera, amb una oferta lúdica nocturna. La ciutat conserva el recinte emmurallat del que fa molts anys havia estat el nucli romà. Després de donar-hi una volta hem buscat allotjament, i n’hem trobat un prop del centre per 150kunes. Compartirem l’habitació amb 3 hooligans anglesos que tenen por de nosaltres pel nostre aspecte agitanat.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. III )

14 de setembre de 2007

Avui s’ha confirmat la primera sorpresa, que confirma les sospites que, de mica en mica, Hrvatska amagava per 4 nois que no ho coneixien.

Hem continuat la ruta per la costa, després de marxar de Rijeka, per carreteres on els cotxes s’atreveixen a tot.

A mig matí, una platja de formigó i palets ens ha refrescat, per seguidament parar al poble de Senj, destinació de la Inserso nacional, a dinar. Fast food. Les vistes de la costa croata potser són del milloret que hem trobat de moment, amb els vessants de muntanya a tocar de l’aigua, plens de vegetació i encara, en la majoria, verges de ciment.

Autopista cap a Zatan. Dos horetes, amb un paisatge de tonalitats verdes per les textures dels arbres, algun poble amagat o casa aïllada. Un cop a Zatan hem decidit buscar allotjament. Avui hem arribat d’hora al punt final de la ruta prevista pel dia, i ho hem pogut mirar sense presses. Les ofertes han estat, un alberg a 68€ per barba, o un càmping per 9.

La decisió, donada la voluntat i la moral econòmica del viatge, semblava segura. Poder passar la nit en un apartament per 36€ els 4, era molt atractiu. El defecte, és la condició de ressort familiar ciudad de vacaciones que guay, que presentava. Finalment ens hi hem endinsat. Com si fóssim a Inter-Pals, faltava trobar-m’hi els meus pares. Oferien voltes en burro! I hi ha una platja de sorra, artificial! Amb una piscina! Almenys els arbres són pinedes i no palmeres. Pinedes plantades de nou, segur.

De moment, de moment, de moment, potser Hrvatska no és el que ens esperàvem. També es cert que ens queden encara moltes de dies i moltes coses per veure. A nivell particular, tinc les esperances dipositades en [sic] Duvrobnik [sic], segur que no s’escriu així, Zagreb, i un parc natural del que ara mateix no recordo el nom.

Se n’han sortit molt bé dels conflictes bèl·lics. És un país preparat per entrar a la Unió Europea, amb unes poblacions que no volen deixar passar l’oportunitat de litoralitzar-se, d’esdevenir turístiques, de vendre samarretes dels Simpson. Tenen l’oportunitat de fer-ho millor que nosaltres.

Aquesta nit ens la prenem de relax, de ranxo relax. Hem comprat unes divos (cerveses), pasta i salsa bolonyesa.

Dormiré en un llit de matrimoni amb en Moe; en Tinki i en Bender faran de nens. Demà al matí potser fem un banyet a la platja artificial. I si hi ha temps potser podré escriure un mail. Ens espera Sibenick, i Split, per rebentar la nit (potser).

Los consumidores de ciudades, ( Cap. II )

13 de setembre de 2007

Una bona nit a Trieste. Esmorzar. Pensava que a Itàlia sabien fer bon cafè.

Comencem a anar cap a Eslovènia. Veiem Trieste de dia. L’autopista i les carreteres que agafem passen arran del mar. No hi ha platges. Tan sols plataformes de formigó amb baranes metàl·liques on alguna iaia pren el sol.

Creuem la frontera, som a Eslovènia. Pròxima parada Piran, un poble completament Mediterrani, pesquer i turístic. A mi em recorda a Cadaqués. A en Tinki, Calella de Palafrugell. Carrerons estrets mal llambordats. Sol de justícia. Paguem per sortir del poble.

Anem pirant direcció Porec.

Porec també està destinada al turisme com a font d’ingressos. És el primer poble croat on hem anat després de creuar la duana, on el policia croat ens ha insistit sobre si dúiem drogues i ens ha ofert la possibilitat de, per un mòdic preu, passar sense ser multats. Contra tot pronòstic ningú duia drogues, només una cocacola calenta.

A Porec, després de veure les restes romanes i canviar euros per kunes, hem dinat en una pizzeria on ens han informat sobre el resultat de la sel·lecció andorrana, que va perdre 6 – 0 contra Hrvatska.

Acto seguido hem anat cap a Pula (n’bear), segurament el millor racó on hem anat a parar. Es conservava en bones condicions un amfiteatre romà prou gran, i on la resta de restes arqueològiques exercien d’eix dinamitzador econòmic.

Ha estat a la visita al castell, on en Moe s’ha oblidat la guia damunt un canó. Miraculosament, o per puta xorra, hem trobat uns guiris que la duien una estona més tard i l’hem pogut recuperar.

Una hora i mitja després arribàvem a Rijeka per passar-hi la nit. Una ciutat molt gran però amb els llocs on dormir amagats. Després de voltes i voltes, hem trobat un alberg de 5 estrelles on ens han ofert una habitació doble, on hi dormiran en Moe i en Bender, i dos llits més en una habitació compartida amb tres noies i un noi.

Hem sopat uns pans bimbos amb paté de chóped i tonyina, i ara esperem l’hora d’anar a dormir parlant amb un noi de Barcelona que ens informa sobre el seu viatge. Suposo que d’aquí poc anirem a tancar els ulls fins demà, que Déu dirà.

Un lladre en croat és un assaltakunes.

Los consumidores de ciudades, ( Cap. I )

12 de setembre de 2007

Primer dia de viatge. El dia que més quilòmetres hem fet (Girona - Treviso - Trieste).

L'avió ha sortit de Girona una mica després de les 4 de la tarda, sense retard, direcció Treviso (Venècia segons Ryanair).

Un cop a l'aeroport italià, hem anat a llogar un cotxe, un Opel Meriva gris. El primer moment de por, l'hem passat al fer el pagament.
En Bender és qui havia de posar la targeta de crèdit per al lloguer, però no s'havia adonat que la tenia caducada. Només lloguen cotxes si poden bloquejar-te una quantitat de diners d'una targeta de crèdit.
Sort que el pare d'en Moe no es fia d'en Bender, d'en Tinki i ni de mi i n'hi va fer fer una, amb la qual hem pogut solucionar el problema.

Un cop dins el cotxe, carretera i manta direcció Trieste, ciutat italiana que fa frontera amb Eslovènia.
Un parell d'hores de camí, una parada per pixar i diverses consultes a un mapa de carreteres.
Finalment, baixant un turó, Trieste als nostres peus.
I ara què? Ara tocar buscar algun lloc on poder somiar.

A l'hotel Tritón (1 estrella), no ens hi han volgut, però ens han enviat a un alberg de joventut de cuyo nombre no puedo acordarme.
21€ per barba més el carnet d'alberguista, esmorzar per l'endemà inclòs.

Hem anat a sopar una pizza de tunna i cipolla, per variar, i hem fet una mini-visita a la nit Triestense.

Ara són les 12, tots cansats a la terrassa de l'alberg, sembla aquell bar on m'hi passo tantes nits... no, no ho sembla.
Demà ens llevem aviat i creurarem la frontera.

Primer dia sense tu.